Em trobava en la plenitud de la vida, no m’amenaçava directament cap malaltia mortal, els problemes de salut que em feien la murga de tant en tant eren dolorosos però menors, al capdavall; faltaven uns trenta o fins i tot uns quaranta anys per arribar a aquella zona fosca en què les malalties es converteixen en més o menys mortals, que comencen a ser quasi sempre de pronòstic crític, com diuen. Jo no tenia amics, és cert, però n’havia tingut mai? I, ben mirat, per a què? A partir de cert nivell de degradació física —i això aniria molt de pressa, calia comptar uns deu anys, probablement menys, abans que la degradació no es fes visible, i que no em qualifiquessin d’encara jove—, només una relació de tipus conjugal pot directament, i realment, tenir sentit (els cossos, d’alguna manera, es barregen; es produeix, en certa manera, un nou organisme; en fi, si ens creiem Plató). I, des del punt de vista de les relacions conjugals, era evident que ho tenia magre. Els correus de la Myriam, amb el pas de les setmanes, eren menys freqüents i més breus. Feia poc que havia renunciat a l’encapçalament «Amor meu» per un de més neutre «François». M’ensumava que, en qüestió de setmanes, m’anunciaria, com totes les que l’havien precedit, que havia conegut algú. El fet ja s’havia produït, n’estava segur, no sabia ben bé per què, però alguna cosa en la tria de les paraules que ella feia servir, en la disminució constant del nombre de cares somrients i de petits cors escampats pels seus correus, me’n donaven la certesa absoluta; senzillament no havia trobat el coratge de confessar-m’ho. Es distanciava de mi, això és tot, estava refent la seva vida a Israel, i jo què podia esperar, si no? Era una noia guapa, intel·ligent i simpàtica, tremendament desitjable; sí, què podia esperar, si no? Per Israel, en tot cas, continuava manifestant el mateix entusiasme. «És dur, però sabem per què som aquí», m’escrivia; evidentment jo no podia dir el mateix.

El final de la meva carrera universitària —vaig necessitar unes setmanes per ser-ne realment conscient— m’havia privat del contacte amb les estudiants; i llavors, què? M’havia d’inscriure a Meetic, com havien fet tants d’altres abans que jo? Jo era un home cultivat, d’alt nivell; estava en la plenitud de la vida, com he dit; i si, després d’unes setmanes de diàleg laboriós, en què certs moments d’entusiasme sobre qualsevol tema —per exemple, els últims quartets de Beethoven— haurien aconseguit dissimular provisionalment un ensopiment creixent i global, incitar l’esperança en moments màgics o en una complicitat feta d’embadaliments i d’esclats de riure, si després d’aquestes setmanes jo em decidís a trobar-me amb una de les meves nombroses homòlogues femenines, què podria passar? Pana erèctil, d’una banda, sequedat vaginal de l’altra; valia més evitar-ho.

Només molt de tant en tant havia recorregut a webs de noies de companyia, sobretot durant l’estiu, per assegurar d’alguna manera el passatge entre dues estudiants; en conjunt n’havia quedat satisfet. Una ràpida exploració per Internet em va permetre constatar que el nou règim islàmic no n’havia alterat el funcionament. Vaig donar-hi voltes unes setmanes, examinant nombrosos perfils, imprimint-ne alguns per rellegir-los (aquests webs eren una mica com les guies gastronòmiques, en què la descripció dels plats de la carta, d’un lirisme remarcable, deixava entreveure delícies molt superiors a les que finalment es degustaven). Llavors vaig optar per Nadiabeurette^[008]; m’excitava força, tenint en compte les circumstàncies polítiques globals, triar una musulmana.

De fet, la Nadia, d’origen tunisià, havia fugit completament d’aquest moviment de reislamització que havia afectat de manera massiva les joves de la seva generació. Filla d’un radiòleg, des de petita vivia en barris bons, i no s’havia plantejat mai dur el vel. Feia un màster de lletres modernes, hauria pogut ser una de les meves antigues alumnes; però, de fet, no era el cas, perquè havia fet tots els seus estudis a París-Diderot. Sexualment, feia el seu ofici amb molta professionalitat, però encadenant posicions d’una manera força mecànica, se la notava absent, només es va animar vagament en el moment de la sodomia; tenia un culet ben estret, però no sé per què no vaig sentir cap plaer, em veia capaç de penetrar-la, sense fatiga i sense alegria, durant hores senceres. En el moment en què va començar a gemegar una mica, vaig notar que li començava a fer por tenir plaer, i potser després tenir sentiments; es va girar ràpidament per acabar-ho amb la boca.

Abans d’anar-me’n, vam xerrar uns minuts més, asseguts al seu sofà La Maison du Convertible, fins a completar l’hora que havia pagat. Era més aviat intel·ligent, però força convencional; de tots els temes, des de l’elecció de Mohammed Ben Abbes fins al deute del Tercer Món, ella pensava exactament el que calia pensar. El seu estudi estava decorat amb gust, impecablement endreçat; era prou clar que es comportava raonablement, que lluny de gastar tots els seus ingressos en roba de luxe, tenia cura d’estalviar-ne una bona part. En efecte, em va confirmar que, després de quatre anys de feina —havia començat a l’edat de divuit anys—, havia guanyat prou per comprar-se l’estudi on exercia. Tenia la intenció de continuar fins al final dels seus estudis, després, preveia més aviat una carrera en l’audiovisual.

Uns dies més tard vaig conèixer Babeth la Gossa, que tenia comentaris ditiràmbics al web, i es presentava com «hot i sense tabús». De fet, em va acollir al seu piset, agradable i una mica antiquat, vestida només amb uns sostenidors de pits descoberts i un tanga obert. Tenia els cabells rossos llargs i un rostre càndid, quasi angèlic. També li agradava la sodomia, però ella no se n’estava de manifestar-ho. Al cap d’una hora jo encara no havia gaudit, i ella em va remarcar que jo era realment resistent; de fet, tampoc aquesta vegada, tot i que la meva erecció no havia afluixat mai, no havia sentit el més petit plaer en cap moment. Em va demanar si em podia escórrer sobre els seus pits; ho vaig fer. Escampant-se l’esperma sobre la pitrera, em va explicar que li encantava quedar coberta de semen; participava regularment en gang bangs, sobretot en locals d’intercanvi, de vegades en llocs públics com pàrquings. Tot i que només demanava una participació mínima, cinquanta euros per persona, aquelles vetllades li resultaven molt lucratives, perquè, de vegades, hi convidava quaranta o cinquanta homes, que utilitzaven per torns els tres orificis abans d’escórrer-se sobre ella. Em va prometre que m’informaria de la propera vegada que organitzés un gang bang; li ho vaig agrair. De fet, no m’interessava, però la trobava simpàtica.

En fi, aquelles dues noies de companyia estaven bé. Tot i que no prou per tenir ganes de tornar-les a veure, ni d’establir-hi cap relació continuada; ni per donar-me ganes de viure. Així doncs, havia de morir? Em semblava una decisió prematura.

De fet, va ser el meu pare qui va morir, unes setmanes més tard. Ho vaig saber per una trucada de la Sylvia, la seva companya. Ella i jo, com ella mateixa va lamentar per telèfon, «no havíem tingut gaires ocasions per parlar». Era realment un eufemisme: de fet, jo no hi havia parlat mai, només sabia que existia per una al·lusió indirecta que m’havia fet el meu pare en la nostra última conversa, dos anys enrere.

Em va venir a buscar a l’estació de Briançon; el meu viatge havia sigut molt desagradable. El TGV fins a Grenoble encara era acceptable, la companyia SNCF mantenia un nivell de servei mínim en els TGV; però els trens regionals estaven molt deixats, el que anava a Briançon va patir diverses avaries i va arribar finalment amb una hora i quaranta minuts de retard; els lavabos estaven embussats, una marea d’aigua barrejada amb merda havia envaït la plataforma i amenaçava d’estendre’s pels compartiments.

La Sylvia conduïa un Mitsubishi Pajero Instyle, i em va deixar estupefacte que els seients de davant estiguessin recoberts de fundes que imitaven la pell de lleopard. El Mitsubishi Pajero, ho vaig saber quan a la tornada vaig comprar un número especial de L’Auto-Journal, és «un dels tot terrenys més eficaços en un medi hostil». En el seu model Instyle, està equipat d’uns interiors de cuir, d’un sostre d’obertura electrònica, d’un assistent d’aparcament i d’un sistema àudio Rockford Acoustic 860 watts proveït de vint-i-dos altaveus. Tot plegat era profundament sorprenent; durant tota la seva vida —en fi, durant tota la part de la seva vida que m’era coneguda—, el meu pare s’havia mantingut, quasi fins a l’ostentació, dins els límits d’un bon gust burgès perfectament convencional: terns grisos de ratlles fines, o eventualment blau fosc, corbates angleses de marca, la seva manera de vestir corresponia de fet exactament a la funció que exercia: director financer d’una gran empresa. Cabells rossos lleugerament ondulats, ulls blau cel, guapo de cara: hauria pogut perfectament interpretar un paper en una d’aquelles pel·lícules que Hollywood produeix de tant en tant sobre aquells temes alhora enrevessats i, pel que sembla, tremendament importants que giren al voltant de l’univers financer, de les subprimes i de Wall Street. Jo no l’havia tornat a veure des de feia deu anys, i no li havia seguit l’evolució, però no m’esperava en absolut aquella transformació en una mena de buscabregues de perifèria.

La Sylvia tenia uns cinquanta anys, vint-i-cinc anys menys que ell aproximadament; si no hi hagués sigut jo, ella s’hauria quedat probablement amb tota l’herència; la meva existència l’obligava a concedir-me la part que em corresponia: un 50%, de fet, perquè era fill únic. En aquestes condicions, difícilment era d’esperar que sentís gaire simpatia per mi; amb tot, es comportava raonablement bé, m’adreçava la paraula sense una incomoditat excessiva. Jo havia trucat diverses vegades per avisar-la del retard creixent del meu tren, i la notària havia pogut ajornar la reunió fins a les sis.

L’obertura del testament del meu pare no va aportar cap sorpresa: el seu patrimoni es dividia, a parts iguals, entre nosaltres dos; no hi havia cap llegat complementari. Però la notària havia treballat bé, havia començat a avaluar la successió.

Cobrava una bona jubilació d’Unilever, i no tenia gaires diners en líquid: dos mil euros al seu compte corrent, uns deu mil euros al seu compte d’estalvi en accions subscrit feia molt de temps, probablement oblidat. La seva principal possessió era la casa on vivien la Sylvia i ell: un agent immobiliari de Briançon, després de visitar-la, l’havia valorat en quatre-cents deu mil euros. El seu 4x4 Mitsubishi, quasi nou, valia quaranta-cinc mil euros a l’Argus. El més sorprenent per a mi era l’existència d’una col·lecció de fusells de molt valor, que la notària havia classificat per ordre de cotització: els més cars eren un Verney-Carron «Platines» i un Chapuis «Oural Élite». El conjunt representava un total de vuitanta-set mil euros, moltíssim més que el 4x4.

—Col·leccionava armes? —vaig preguntar a la Sylvia.

—No eren armes de col·lecció; anava molt a caçar, s’havia convertit en la seva gran passió.

Un exdirector financer d’Unilever que es comprava a una edat avançada un 4x4 tot terreny, i que retrobava els seus instints de caçador-recol·lector; era sorprenent, però al capdavall possible. La notària ja havia acabat; aquella herència seria desesperadament senzilla. Malgrat l’extrema rapidesa del procés, no vaig poder evitar, tenint en compte el retard inicial, perdre el tren de tornada, i era l’últim del dia. Allò posava la Sylvia en una situació delicada, tal com vam constatar, segurament alhora, en pujar al cotxe. De seguida vaig esvair la incomoditat afirmant que el millor, per descomptat, seria trobar una habitació d’hotel a prop de l’estació de Briançon. El meu tren cap a París sortia molt d’hora l’endemà i jo no podia perdre’l de cap manera, tenia unes reunions molt importants a la capital, vaig afirmar. Mentia doblement: no tan sols no tenia cap reunió l’endemà, ni cap altre dia, sinó que, a més, el primer tren sortia una mica abans de les dotze del migdia, de manera que, en el millor dels casos, podia comptar de ser a París cap a les sis de la tarda. Tranquil·litzada pel fet que aviat jo desapareixeria de la seva vida, em va convidar quasi amb entusiasme a prendre alguna cosa «a casa d’ells», com s’obstinava a dir. No solament ja no era «casa d’ells», perquè el meu pare havia mort, sinó que aviat ja no seria «casa d’ella»: tenint en compte les xifres que m’havien comunicat, ella no tindria cap altra opció, per pagar-me la meva part de l’herència, que vendre’s la casa.

Situada als contraforts de la vall de Freissinières, la torre era enorme; al pàrquing, al soterrani, hi cabien una desena de cotxes. Travessant el passadís que duia a la sala d’estar, em vaig aturar davant dels trofeus de caça dissecats, que devien ser isards, muflons, en fi, mamífers d’aquest tipus; també hi havia un senglar, més fàcil de reconèixer.

—Treu-te l’abric, si us plau… —em va dir la Sylvia—. Tenia el seu encant, això de la caça, sap; jo tampoc no ho coneixia abans. Caçaven diumenge, tot el dia, i sopàvem junts, amb els altres caçadors i les seves dones, una desena de matrimonis; en general fèiem l’aperitiu aquí, i sovint anàvem a un petit restaurant del poble del costat, que reservàvem exclusivament per a nosaltres.

Així doncs, el meu pare havia tingut un final de vida amb el seu encant; allò també era una sorpresa. Durant tota la meva joventut, jo no havia conegut mai cap dels seus companys de feina, i no crec que s’hagués relacionat amb cap d’ells, fora de l’àmbit de l’empresa. Els meus pares tenien amics? Potser, però jo no era capaç de recordar-me’n. Vivíem a Maisons-Laffitte, en una casa gran, no tant com aquesta, però força gran. Jo no veia ningú que vingués a sopar a casa, a passar un cap de setmana, en fi, a fer aquesta mena de coses que se solen fer quan es tenen amics. Tampoc no crec, i era encara més preocupant, que el meu pare tingués el que en diuen amants; evidentment, no en podia estar segur, no en tenia cap prova; però no era capaç d’associar la idea d’una amant amb el record que tenia d’ell. En fi, era un home que hauria viscut dues vides, clarament separades, i sense el mínim punt de contacte.

La sala d’estar era enorme, i devia ocupar la totalitat de la planta; al costat de la cuina americana instal·lada a la dreta de l’entrada, hi havia una gran taula rústica. La resta de l’espai l’ocupaven unes taules baixes i uns sofàs fondos de cuir blanc; a les parets hi havia més trofeus de caça, i en un armer, la col·lecció de fusells del meu pare: eren objectes de gran bellesa, amb incrustacions de metall treballades finament i que brillaven amb una lluïssor suau. El terra era cobert de pells d’animals diversos, essencialment d’ovelles, m’imagino; recordava el decorat d’una pel·lícula porno alemanya dels anys setanta, una d’aquelles que passaven en un alberg de caçadors al Tirol. Em vaig dirigir cap al finestral que ocupava tota la paret del fons i donava a un paisatge de muntanyes.

—El cim que es veu és el de la Meije —va intervenir la Sylvia—. I més cap al nord, hi ha la barra dels Écrins. Vols beure alguna cosa?

No havia vist mai un moble bar tan ben proveït, hi havia desenes de licors de fruites, i d’altres que no sabia ni que existissin, però em vaig conformar amb un Martini. La Sylvia va encendre un flexo. La llum del vespre donava uns reflexos blavosos a la neu que cobria el massís dels Écrins, i l’ambient era una mica trist. Fins i tot deixant de banda les qüestions d’herència, no m’imaginava que ella pogués tenir ganes de quedar-se sola en aquella casa. Encara treballava, tenia no sé quina feina a Briançon, m’ho havia dit anant cap a la notaria, però me n’havia oblidat. Era evident que, encara que s’instal·lés en un piset preciós al centre de Briançon, sens dubte la seva vida no seria tan divertida. Vaig seure una mica a contracor al sofà, vaig acceptar un segon Martini, però ja havia decidit que seria l’últim, que immediatament després li demanaria que m’acompanyés a l’hotel. Jo no seria mai capaç d’entendre les dones, cada vegada ho tenia més clar. Es tractava d’una dona normal, fins i tot d’una normalitat quasi exagerada; tot i això, havia aconseguit trobar alguna cosa en el meu pare, alguna cosa que ni la meva mare ni jo no havíem descobert. I no em creia que fos únicament, ni tan sols principalment, una qüestió de diners; ella mateixa gaudia d’un bon salari, es veia per com vestia, pel pentinat, en general per la manera de parlar. En aquell home gran, ordinari, ella era la primera que hi havia sabut trobar alguna cosa per estimar.