Al cap de poc, vaig rebre el Dictionnaire d’argot moderne de Rigaud, publicat per Ollendorf el 1881, que havia encarregat feia temps, i que em va permetre aclarir algunes incerteses. Tal com sospitava, el claquement no era una invenció de Huysmans, sinó que designava una casa de putes; i el clapier, més en general, un lloc de prostitució. Quasi totes les relacions sexuals de Huysmans s’havien produït amb prostitutes, i la seva correspondència amb Arij Prins era molt completa en el capítol de les cases de putes europees. Rellegint aquesta correspondència, de sobte vaig tenir la sensació que havia d’anar a Brussel·les. No hi tenia cap motiu evident. Huysmans havia publicat a Brussel·les, és clar, però de fet quasi tots els autors importants de la segona meitat del segle XIX, per fugir de la censura, havien hagut de recórrer als serveis d’un editor belga, Huysmans igual que els altres, i aquell viatge, a l’època de la redacció de la tesi, no m’havia semblat indispensable; hi havia anat uns anys més tard, en el fons més per Baudelaire; m’havien impressionat sobretot la brutícia i la tristesa de la ciutat, com també l’odi palpable, més i tot que a París o a Londres, entre les comunitats: a Brussel·les un se sentia, més que en qualsevol altra capital europea, al caire de la guerra civil.

Recentment, el Partit Musulmà de Bèlgica acabava d’accedir al poder. Era un fet considerat molt rellevant des del punt de vista de l’equilibri polític europeu. Per descomptat, els partits musulmans nacionals ja formaven part de coalicions de govern a Anglaterra, als Països Baixos, a Alemanya; però Bèlgica era el segon país, després de França, en què el partit musulmà tenia una posició majoritària. Aquell fracàs sagnant de les dretes europees, en el cas de Bèlgica, tenia una explicació simple: mentre els partits nacionalistes flamenc i való, clarament les primeres formacions polítiques a les seves regions respectives, no havien aconseguit mai entendre’s, ni tan sols establir un diàleg autèntic, els partits musulmans flamenc i való, sobre la base d’una religió comuna, havien assolit un acord molt fàcilment.

La victòria del Partit Musulmà de Bèlgica havia estat saludada immediatament per un missatge calorós de Mohammed Ben Abbes; la biografia del seu secretari general, Raymond Strouvenens, presentava de fet uns quants punts en comú amb la d’en Rediger: havia format part del moviment identitari, on havia tingut un càrrec important —sense comprometre’s mai amb les fraccions obertament neofeixistes— abans de convertir-se a l’islam.