El servei de restauració del Thalys proposava ara la tria entre un menú tradicional i un menú halal. Era la primera transformació visible —i també era l’única: els carrers continuaven tan bruts, i l’hotel Métropole, tot i que tenia el bar tancat, havia conservat una gran part de la seva antiga esplendor. Vaig tornar a sortir cap a les set del vespre, encara feia més fred que a París, les voreres eren cobertes d’una neu negrosa. En un restaurant del carrer de la Montagne-aux-Herbes-Potagères, dubtant entre un waterzooi de pollastre i una anguila amb salsa d’herbes, de sobte vaig tenir la certesa que comprenia totalment Huysmans, millor del que ell s’havia comprès a si mateix, i que ara podia escriure el pròleg, havia de tornar a l’hotel a prendre apunts, vaig sortir del restaurant sense haver demanat. El room service proposava waterzooi de pollastre, cosa que solucionava definitivament la qüestió. Hauria sigut un error donar massa importància a les «disbauxes» i a les «noces» que es complaïa a evocar Huysmans, hi havia en això sobretot un tic naturalista, un clixé d’època, lligat també a la necessitat d’escandalitzar, de provocar el burgès, en definitiva una estratègia per fer carrera; i l’oposició que establia entre els desigs carnals i els rigors de la vida monàstica no eren més pertinents. La castedat no era cap problema, no ho havia sigut mai, per a Huysmans com per a qualsevol altre, i la meva breu estada a Ligugé m’ho havia confirmat. Sotmeteu l’home a pulsions eròtiques (extremament estandarditzades, de fet, els escots i les minifaldilles sempre funcionen, tetas y culo, que diuen d’una manera molt visual els espanyols), tindrà desigs sexuals; suprimiu aquestes pulsions, deixarà de tenir-ne i, en l’espai de pocs mesos, de vegades poques setmanes, perdrà fins i tot el record de la sexualitat. En realitat, això no havia plantejat mai el més petit problema als monjos i, de fet, jo mateix, d’ençà que el nou règim islàmic havia fet evolucionar la manera de vestir de les dones cap a una major decència, començava a sentir de mica en mica com se m’apaivagaven els impulsos, de vegades passava dies sencers sense pensar-hi. La situació de les dones era potser lleugerament diferent, atès que la pulsió eròtica en elles era més difusa i, per tant, més difícil de vèncer, però, en fi, no tenia temps per entrar en detalls que no venien a tomb, prenia apunts amb frenesia, després d’acabar-me el waterzooi, vaig demanar una plata de formatges, no tan sols el sexe no havia tingut mai en Huysmans la importància que ell li suposava, en definitiva tampoc la mort, les angoixes existencials, no eren gran cosa per a ell, el que l’havia impactat de la famosa crucifixió de Grünewald no era la representació de l’agonia de Crist, sinó més aviat la dels seus patiments físics, i en això Huysmans era exactament semblant als altres homes, la seva pròpia mort, si fa no fa, en general els és indiferent, l’única preocupació real, l’única autèntica obsessió, era d’escapar-se com fos del patiment físic. Fins i tot en l’àmbit de la crítica artística, les posicions expressades per Huysmans eren enganyoses. S’havia posicionat amb vehemència a favor dels impressionistes quan s’enfrontaven a l’academicisme de la seva època, havia escrit pàgines admiratives sobre pintors com Gustave Moreau o Odilon Redon; però ell mateix, a les seves pròpies novel·les, connectava menys amb l’impressionisme o el simbolisme que amb una tradició pictòrica molt més antiga, la dels mestres flamencs. Les visions oníriques d’En rade, que de fet haurien pogut recordar certes extravagàncies de la pintura simbolista, no eren, en definitiva, reeixides, en tot cas deixaven un record molt menys viu que les seves descripcions càlides, intimistes, dels àpats a casa dels Carhaix a Là-bas. Llavors vaig prendre consciència que m’havia descuidat Là-bas a París, havia de tornar, em vaig connectar a Internet, el primer Thalys sortia a les cinc, a les set del matí era a casa i vaig trobar els passatges en què descrivia la cuina de la «mare Carhaix», com ell en deia, l’únic tema autèntic de Huysmans era la felicitat burgesa, una felicitat burgesa dolorosament inaccessible per al solter, i que ni tan sols era la de l’alta burgesia, la cuina celebrada a Là-bas era més aviat el que se n’hauria pogut dir una cuina casolana correcta, i encara menys la de l’aristocràcia, no havia manifestat mai altra cosa que no fos menyspreu pels «estúpids blasonats» fustigats a L’oblat. El que representava realment la felicitat per a ell era un àpat feliç entre artistes i entre amics, carn d’olla amb salsa de rave, acompanyada d’un vi «correcte», i després un licor de pruna i tabac, a la vora de l’estufa, mentre les ràfegues de vent hivernal espeteguen contra les torres de Saint-Sulpice. Aquests plaers simples, la vida els havia negat a Huysmans, i s’havia de ser tan insensible i brusc com Bloy per sorprendre’s de veure’l plorar amb motiu de la mort, el 1895, d’Anna Meunier, la seva única relació femenina duradora, l’única dona amb qui havia pogut «conviure» breument, abans que la malaltia nerviosa d’Anna, en aquella època incurable, obligués que la internessin a Sainte-Anne.

Durant el dia vaig sortir a comprar cinc cartons de cigarrets, llavors vaig trobar el prospecte del restaurant libanès, i dues setmanes més tard ja havia tancat el pròleg. Una depressió provinent de les Açores acabava d’arribar a França, hi havia un aire lleugerament humit i primaveral en l’ambient, com una suavitat tèrbola. L’any anterior, en aquelles condicions meteorològiques, encara s’haurien vist les primeres faldilles curtes. Després de l’avinguda de Choisy, vaig continuar per l’avinguda dels Gobelins, i el carrer Monge. En un cafè proper a l’Institut del Món Àrab, vaig rellegir la quarantena de fulls. Hi havia detalls de puntuació que calia revisar, algunes referències que calia precisar, però, amb tot, no hi havia cap dubte: allò era el millor que havia fet jo; i era també el millor text que s’havia escrit mai sobre Huysmans.

Vaig tornar lentament a peu, com un vellet, prenent consciència progressivament que, aquesta vegada, era realment la fi de la meva vida intel·lectual; i que era també la fi de la meva llarga, molt llarga relació amb Joris-Karl Huysmans.