Durant els dos dies següents, em vaig acostumar a aquella lletania dels oficis, però sense que m’acabés d’agradar realment. La missa era l’únic element fàcil de reconèixer, l’únic punt de contacte amb la devoció tal com s’entén en el món exterior. Pel que fa a la resta, es tractava de la lectura i del cant de psalms apropiats al moment del dia, de vegades entretallats per lectures breus de textos sagrats, a càrrec d’un dels monjos —lectures que acompanyaven igualment els àpats, fets en silenci—. L’església moderna, construïda en el recinte del monestir, era d’una lletjor sòbria —recordava una mica, per la seva arquitectura, el centre comercial Super-Passy del carrer de l’Annonciation, i els seus vitralls, simples taques abstractes i acolorides, no mereixien fer-hi atenció; però tot allò no tenia gaire importància, a parer meu: jo no era cap esteta, infinitament menys que Huysmans, i l’uniforme de lletjor de l’art religiós contemporani em deixava si fa no fa indiferent. Les veus dels monjos s’elevaven en l’aire glaçat, pures, humils i benignes; eren plenes de dolçor, d’esperança i d’espera. El senyor Jesús havia de tornar, tornaria aviat, i l’escalf de la seva presència ja omplia de joia les seves ànimes, aquest era en el fons el tema únic dels càntics, càntics d’espera essencial i amorosa. Nietzsche ho havia vist clarament, amb el seu nas de vella meuca, el cristianisme era en el fons una religió femenina.

Tot això m’hauria pogut convenir, però en tornar a la meva cel·la les coses se’m van tòrcer; el detector de fum em mirava fixament amb el seu ullet vermell, hostil. De vegades anava a fumar a la finestra, per constatar que les coses aquí també s’havien deteriorat des dels temps de Huysmans: la línia de TGV passava per l’extrem del parc, a dos-cents metres a vol d’ocell, els trens encara anaven a tota velocitat i l’eixordadissa dels automotors sobre els rails trencava, diverses vegades cada hora, el silenci meditatiu d’aquell indret. Però el fred es feia cada vegada més intens, i cada vegada que m’estava una estona a la finestra, tot seguit m’arraulia durant llargs minuts al costat del radiador de l’habitació. Se m’agrejava l’humor, i la prosa de dom Jean-Pierre Longeat, certament un monjo excel·lent, ple de bones intencions i d’amor, m’exasperava més i més. «La vida hauria de ser un constant intercanvi amorós, tant en l’adversitat com en la joia», escrivia el germà, «per tant, aprofita aquests pocs dies per treballar la capacitat d’estimar i de deixar-te estimar en paraules i en actes». Pixes fora de test, imbècil, estic sol a l’habitació, me’n burlava amb fúria. «Tu ets aquí per deixar les maletes i fer un viatge en tu, en aquest lloc font on s’expressa la força del desig», escrivia ell també. Sobre el meu desig no hi ha res a dir, deia jo fulminantment, és només de fumar un cigarret, això és tot, imbècil, aquest és el meu lloc font. Potser, contràriament a Huysmans, no em sentia el cor «eixarreït i fumat per les noces»; però els pulmons eixarreïts i fumats pel tabac, això sí, sense cap mena de dubte.

«Sent, tasta i beu, plora i canta, truca a la porta de l’amor!», exclamava l’extàtic Longeat. Al matí del tercer dia, vaig entendre que me n’havia d’anar, que aquella estada no podia sinó fracassar. Vaig al·legar al germà Pierre unes responsabilitats professionals absolutament imprevistes, d’unes dimensions literalment increïbles, que m’obligaven per desgràcia a escurçar la meva estada. Amb la seva cara de Pierre Moscovici, jo sabia que em creuria, i potser ell mateix havia sigut una mena de Pierre Moscovici, en una vida immediatament anterior, en fi, entre Pierre Moscovicis ens podíem entendre, jo sabia que tot aniria bé entre nosaltres. Amb tot, va expressar el desig, en el moment en què vam sortir de la recepció del monestir, que el meu camí entre ells hagués sigut un camí de llum. Vaig dir que sí sense cap problema, que havia anat molt bé, però en aquell moment em vaig sentir una mica per sota de les seves expectatives.

Durant la nit, una zona de baixes pressions provinent de l’Atlàntic havia arribat a França pel sud-oest, la temperatura havia augmentat deu graus; una boira densa cobria els camps al voltant de Poitiers. Havia encarregat el taxi massa aviat, em sobrava aproximadament una hora per fer temps; la vaig passar al Bar de l’Amitié, a menys de cinquanta metres del monestir, bevent maquinalment Leffe i Hoegaarden. La cambrera era prima i anava massa maquillada, els clients parlaven fort, bàsicament sobre pisos i vacances. Jo no sentia cap satisfacció trobant-me entre els meus semblants.