Diumenge 15 de maig
Sempre m’havien agradat els vespres de les eleccions presidencials; crec que, excepte les finals del mundial, era el meu programa de televisió preferit. El suspens era evidentment menor, les eleccions obeïen a aquell dispositiu narratiu singular d’una història amb un desenllaç conegut des del primer minut; però l’extrema diversitat dels que hi intervenien (els politòlegs, els editorialistes polítics «de primer pla», les masses de militants exultants o en plors a la seu dels partits…, els polítics finalment, les seves declaracions en calent, reflexives o emocionades), l’excitació general dels participants, feien realment aquella impressió tan rara, tan valuosa, tan genuïnament televisiva, de viure un moment històric en directe.
Escaldat pel debat precedent, que el microones pràcticament m’havia impedit seguir, aquesta vegada havia comprat tarama, hummus, uns blinis i fresa de peix; la nit anterior havia posat dues ampolles de Rully a la nevera. Des del moment en què David Pujadas aparegué en antena deu minuts abans de les vuit, vaig entendre que la nit electoral s’anunciava com un gran esdeveniment, que anava a viure un moment televisiu excepcional. En Pujadas es mantenia molt professional, per descomptat, però per com li brillaven els ulls era impossible no veure-ho: els resultats que ell ja coneixia, que tindria el dret de divulgar al cap de deu minuts, eren una sorpresa enorme; el paisatge polític francès estava a punt de capgirar-se.
«És un terratrèmol», va anunciar d’entrada en el moment en què es feien públiques les primeres dades. El Front Nacional encapçalava còmodament els sufragis, amb un 34,1%; era gairebé normal, el que tots els sondejos anunciaven des de feia mesos, la candidata d’extrema dreta només havia augmentat lleugerament la intenció de vot durant les últimes setmanes de campanya. Però, darrere seu, el candidat del Partit Socialista, amb el 21,8% i el de la Germandat Musulmana, amb el 21,7%, anaven frec a frec, els separaven tan pocs vots que la situació podia bascular, probablement bascularia en diverses ocasions al llarg de la nit, a mesura que s’anessin coneixent els resultats dels col·legis electorals de les grans ciutats i de París. Amb el 12,1% dels vots, el candidat de la dreta estava definitivament fora de la competició.
Jean-François Copé no va aparèixer davant les càmeres de televisió fins a deu minuts abans de les deu. Pàl·lid, sense afaitar, amb la corbata de gairell, més que mai feia la impressió que durant les últimes hores l’haguessin inculpat. Amb una humilitat dolorosa, va admetre que es tractava d’un revés i n’assumia tota la responsabilitat; així i tot, no va arribar a l’extrem de plantejar-se retirar-se de la vida política, com Lionel Jospin el 2002. Pel que fa a les consignes de vot per a la segona volta, no en va donar cap; el comitè central de la UMP es reuniria durant la setmana per prendre una decisió.
A les deu, els dos candidats encara no havien desempatat, les últimes xifres donaven estimacions absolutament idèntiques; aquesta incertesa estalviava al candidat socialista haver de fer declaracions que es preveien difícils. Els dos partits que estructuraven la vida política francesa des del principi de la Cinquena República serien escombrats? La hipòtesi era tan sorprenent que es notava com els comentaristes que s’anaven succeint a gran velocitat al plató de televisió secretament en tenien ganes; fins i tot David Pujadas, tot i ser poc sospitós de simpatitzar amb l’islam i considerat proper a Manuel Valls. Passant d’una cadena a l’altra amb tanta celeritat que semblava gaudir del do de la ubiqüitat, capaç d’enlluernar amb els seus moviments de bufanda fins passada la una de la matinada, Christophe Barbier va ser incontestablement un dels reis de la nit electoral, eclipsant fàcilment Renaud Dély, apagat i ensopit davant d’un resultat que el seu noticiari no havia previst, i fins i tot Yves Thréard, que solia ser més bel·ligerant.
No va ser fins als volts de mitjanit, quan m’acabava la segona ampolla de Rully, que van donar els resultats definitius: Mohammed Ben Abbes, el candidat de la Germandat Musulmana, assolia la segona posició amb el 22,3% dels sufragis. Amb el 21,9%, el candidat socialista quedava eliminat. Manuel Valls va pronunciar una breu al·locució, molt sòbria, en què felicitava els dos candidats guanyadors i ajornava qualsevol decisió fins a la reunió del comitè executiu del Partit Socialista.