Dimecres 25 de maig
Malgrat tot, em sentia gairebé eixorivit, l’endemà al matí, quan vaig agafar el metro per anar a la facultat. Els esdeveniments polítics dels últims dies, i fins i tot la marxa de la Myriam, em semblaven un malson, un error que aviat seria corregit. Vaig endur-me una gran sorpresa quan, en arribar al carrer de Santeuil, vaig constatar que les reixes d’accés a les dependències universitàries estaven tancades hermèticament; els vigilants les solien obrir a partir de tres quarts de vuit. Diversos estudiants, entre els quals vaig reconèixer alguns del meu curs de segon, s’esperaven a l’entrada.
No va ser fins a dos quarts de nou que va aparèixer un vigilant, provinent de la secretaria principal, i es va plantar rere la reixa per informar-nos que la facultat romandria tancada tot el dia i ho estaria fins a nova ordre. No ens en podia dir res més; havíem de tornar a casa, seríem «informats personalment». Era un bon home negre, un senegalès si no recordo malament, que jo coneixia feia anys, i que em queia bé. Em va agafar pel braç, just abans que m’allunyés, per dir-me que, pels rumors que corrien entre el personal, la situació era greu, realment greu, i que l’estranyaria molt que la facultat tornés a obrir les properes setmanes.
Potser la Marie-Françoise en sabia alguna cosa; durant el matí vaig intentar localitzar-la diverses vegades, sense èxit. Com a últim recurs, cap a dos quarts de dues, vaig posar iTélé. Ja havien arribat molts dels participants a la manifestació organitzada pel Front Nacional: la plaça de la Concòrdia, el jardí de les Tulleries, eren plens de gom a gom. Els organitzadors calculaven que hi havia dos milions de persones; tres-centes mil segons la policia. En qualsevol cas, no havia vist mai una gentada com aquella.
Un cumulonimbus gegantí, en forma d’enclusa, dominava el nord de París, del Sagrat Cor a l’Òpera, amb els flancs d’un gris fosc tenyits de bistre. Vaig tornar a dirigir la mirada cap a la pantalla, on una gernació continuava aplegant-se; llavors, altra vegada, cap al cel. El núvol de tempesta semblava desplaçar-se lentament cap al sud; si descarregava damunt de les Tulleries, podria alterar seriosament l’evolució de la manifestació.
A les dues en punt, el seguici, encapçalat per Marine Le Pen, va enfilar els Camps Elisis en direcció a l’Arc de Triomf, on la líder tenia previst pronunciar un discurs a les tres. Vaig treure la veu, però vaig continuar mirant la imatge una estona. Una pancarta immensa ocupava tota l’amplada de l’avinguda, s’hi llegia: «Som el poble de França». En nombroses petites pancartes escampades per tota la gentada, hi havia un missatge més simple: «Som a casa nostra»; s’havia convertit en l’eslògan, explícit i alhora desproveït d’una agressivitat exagerada, que utilitzaven els militants nacionals a les seves trobades. El temps continuava amenaçant tempesta; el núvol enorme ara estava suspès, immòbil, sobre el seguici. Al cap d’uns minuts, me’n vaig afartar, i em vaig tornar a endinsar en la lectura d’En rade.
La Marie-Françoise em va trucar passades les sis de la tarda; no sabia gaire res, el consell nacional de les universitats s’havia reunit el dia abans, però no se n’havia filtrat cap informació. En tot cas, ella estava segura que la facultat no tornaria a obrir abans del final del procés electoral, i probablement tampoc abans de l’inici del nou curs; els exàmens es podien ajornar perfectament al mes de setembre. La situació, més en general, li semblava seriosa; el seu marit estava visiblement neguitós, des del principi de la setmana, es passava catorze hores al dia al seu despatx de la DGSI, i el dia abans s’hi havia quedat a dormir i tot. Va penjar prometent que em trucaria quan tingués més informació.
Jo ja no tenia res per menjar, ni gaires ganes d’anar al Géant Casino, el vespre era una mala hora per fer la compra en aquell barri tan dens, però tenia gana i, encara més, em venia de gust comprar menjar, blanqueta de vedella, lluç amb cerfull, mussaca berber; els plats per fer al microones, fiables en la seva insipidesa, però amb un embolcall acolorit i alegre, representaven malgrat tot un progrés respecte de les tribulacions desoladores dels herois de Huysmans; no s’hi podia llegir cap mala voluntat, i la impressió de participar en una experiència col·lectiva decebedora, però igualitària, podia obrir el camí d’una resignació parcial.
Curiosament, el supermercat estava gairebé buit, i vaig omplir el carro molt de pressa, empès per un entusiasme barrejat de por; l’expressió «toc de queda», sense cap motiu precís, em va rondar pel cap. Algunes de les caixeres, alineades rere les caixes desertes, escoltaven els seus transistors: continuava la manifestació, de moment no s’havia de lamentar cap incident. Això vindria més tard, després de la dispersió, em vaig dir.
Es va desfermar la pluja, molt violenta, quan sortia del centre comercial. En arribar a casa, em vaig escalfar una llengua de bou amb salsa madeira, gomosa però correcta, i vaig tornar a engegar el televisor: ja havien començat els enfrontaments, es distingien grups d’homes emmascarats, amb gran mobilitat, armats de fusells d’assalt i de metralletes; hi havia aparadors trencats, cotxes cremant aquí i allà, però les imatges, preses enmig de l’aiguat, eren de molt mala qualitat, era impossible fer-se una idea clara de les forces presents.