Dijous 19 de maig

L’endemà em vaig dirigir a la facultat, tot i que no hi havia de fer res, i vaig marcar el número d’en Lempereur. Segons els meus càlculs, devia ser si fa no fa l’hora en què sortia de la seva classe; en efecte, s’hi va posar. Li vaig proposar d’anar a prendre alguna cosa; no li agradaven gaire els cafès dels voltants de la facultat i em va suggerir de quedar al Delmas, a la plaça de la Contrescarpe.

En enfilar el carrer Mouffetard, recordava les paraules del marit de la Marie-Françoise: el meu jove col·lega sabia més coses del que m’havia volgut dir? Estava encara directament implicat en el moviment?

Amb les butaques amples de cuir, el parquet fosc i les cortines vermelles, el Delmas era ben bé el seu estil. No hauria anat mai al cafè del davant, el Contrescarpe, amb aquelles exasperants biblioteques artificials; era un home amb gust. Va demanar una copa de xampany, jo em vaig conformar amb una Leffe de pressió i alguna cosa es va ensorrar dins meu, tot d’una em vaig sentir fart de la meva subtilesa i de la meva moderació, i vaig atacar directament, abans i tot que tornés el cambrer:

—La situació política sembla molt inestable… Francament, vostè què faria en el meu lloc?

Va somriure davant la meva franquesa, però va respondre amb el mateix to:

—D’entrada, crec que començaria per canviar de compte bancari.

—De compte bancari? Per què?… —Em vaig adonar que gairebé havia cridat, devia estar molt tens, sense ser-ne del tot conscient. El cambrer va venir amb les begudes, en Lempereur va marcar una pausa abans de respondre:

—Vejam, no és segur que l’electorat socialista aprovi la deriva del partit… —I en aquell moment vaig entendre que ell sabia, que encara tenia un paper en el si del moviment, i potser un paper decisiu: totes aquelles informacions secretes que s’havien filtrat en la nebulosa identitària les coneixia perfectament, i potser era ell qui havia decidit, fins llavors, mantenir-les en secret.

»En aquestes condicions… —va continuar en un to pausat—, la victòria del Front Nacional a la segona volta resulta perfectament possible. Estan obligats, del tot obligats, a sortir d’Europa i del sistema monetari europeu; s’hi han compromès amb el seu electorat, que és massivament sobiranista. A llarg termini, les conseqüències per a l’economia francesa seran potser molt beneficioses; però, en una primera etapa, patirem convulsions financeres considerables; no és segur que els bancs francesos, incloent-hi els més sòlids, ho resisteixin. Per tant, li aconsellaria que obrís un compte en un banc estranger, preferiblement en un d’anglès, per exemple el Barclays o l’HSBC.

—I…, això és tot?

—Ja és molt. També…, té algun lloc fora de París on es pugui refugiar durant un temps?

—No, no ben bé.

—Doncs li aconsellaria que no esperés gaire a marxar. Busqui un hotelet al camp. Viu al Chinatown, oi? Hi ha poques probabilitats que hi hagi pillatges o enfrontaments greus en aquell barri, però, tot i així, jo si fos de vostè me n’aniria. Prengui’s unes vacances, esperi una mica, fins que s’aclareixin les coses.

—Tinc una mica la impressió de ser una rata que abandona la nau.

—Les rates són mamífers intel·ligents —va respondre en un to reposat, quasi divertit—. Molt probablement sobreviuran l’ésser humà; el seu sistema social, en tot cas, és força més sòlid.

—El curs universitari no ha acabat del tot. Encara em queden dues setmanes de classe.

—Ui!… —Aquesta vegada va somriure amb franquesa, quasi rialler—. Poden passar moltes coses, la situació és absolutament imprevisible; però el que em sembla gairebé impossible és que el curs acabi en condicions normals!…

Llavors va callar, xarrupant lentament la copa de xampany, i vaig comprendre que no diria res més; encara se li dibuixava als llavis un somriure de menyspreu, però, estranyament, començava a fer-se’m quasi simpàtic. Vaig demanar una segona cervesa, aromatitzada amb gerd aquest cop; no tenia gens de ganes de tornar a casa, res ni ningú m’hi esperaven. Em preguntava a mi mateix si ell tenia una companya, o una amigueta qualsevol; probablement, sí. Era una mena d’eminència grisa, de líder polític en un moviment més o menys clandestí; hi ha noies que se senten atretes per això, és un fet contrastat. També hi ha noies que se senten atretes pels especialistes de Huysmans, certament. Fins i tot una vegada vaig parlar amb una noia, atractiva, que fantasiejava amb Jean-François Copé; havia necessitat uns quants dies per refer-me’n. Realment hi ha de tot, avui dia, en el món de les noies.