Seguidament hi hagué un interval de temps d’unes hores. El sol es ponia entre les torres quan vaig tornar a emergir a la plena consciència de mi mateix, de les circumstàncies, de tot. La meva ment havia errat per les zones incertes i fosques, em sentia terriblement trist. Recordava de manera incessant les frases de Huysmans a En ménage, obsessives, i vaig prendre consciència dolorosament que ni tan sols havia proposat a la Myriam que vingués a viure a casa meva, que ens instal·léssim junts, però tot seguit em vaig adonar que aquest no era el problema, que els seus pares estaven disposats de tota manera a llogar una habitació per a ella, i que el meu apartament només tenia un dormitori, era gran, això sí, però, només amb un dormitori, viure junts hauria comportat, molt aviat, la desaparició de tot desig sexual, i encara érem massa joves per sobreviure sense el desig.

Antigament, la gent formava famílies, és a dir que, després de reproduir-se, encara s’hi escarrassaven uns quants anys, fins que els fills arribaven a l’edat adulta, i llavors es reunien amb el Creador. Però ara era més aviat cap als cinquanta o seixanta anys que per a una parella era més assenyat d’anar a viure junts, quan els cossos envellits, adolorits, ja només senten la necessitat d’un contacte familiar, tranquil·litzador i cast; també quan la cuina casolana, com la que es glorifica a les Escapades de Petitrenaud, passa per davant dels altres plaers definitivament. Durant un temps vaig especular amb la idea d’un article destinat al Journal des dix-neuvièmistes, en què havia d’establir que, després d’un llarg i enutjós període modernista, les conclusions desenganyades de Huysmans tornaven a estar d’actualitat, i més que mai, com demostrava la multiplicació en totes les cadenes, amb gran èxit, de programes de cuina, i molt especialment, de cuina tradicional; llavors em vaig adonar que ja no tenia l’energia, el desig necessaris per escriure un article, encara que fos en una publicació tan confidencial com el Journal des dix-neuvièmistes. Alhora em vaig adonar, amb una mena d’embadaliment incrèdul, que la televisió continuava engegada, encara a iTélé. Vaig tornar a posar la veu: feia estona que Marine Le Pen havia acabat el seu discurs, però era el centre de tots els comentaris. Vaig saber així que la líder nacional havia convocat per dimecres una manifestació multitudinària, que remuntaria els Camps Elisis. No es plantejava en absolut demanar-ne l’autorització a la Prefectura de policia, i en cas de prohibició, avisava per endavant les autoritats que la manifestació tindria lloc «peti qui peti». Havia acabat el seu discurs citant un article de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, la de 1793: «Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és, per al poble i per a cada porció del poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures». La paraula insurrecció havia provocat, naturalment, nombrosos comentaris, i fins i tot havia tingut com a resultat inesperat que François Hollande sortís del seu silenci prolongat. Després dels seus dos mandats calamitosos, havent obtingut la reelecció gràcies a l’estratègia miserable consistent a afavorir l’ascens del Front Nacional, el president sortint pràcticament havia renunciat a expressar-se, i la majoria dels mitjans de comunicació semblaven fins i tot haver-ne oblidat l’existència. Quan, al capdamunt de l’escalinata de l’Elisi, davant amb prou feines d’una desena de periodistes, es va presentar com «l’últim baluard de l’ordre republicà», hi hagué uns quants riures, breus però molt perceptibles. Uns deu minuts més tard, fou el torn del primer ministre. Molt enrojolat, amb les venes del front inflades, semblava al caire d’un vessament, i va avisar tots els que actuessin al marge de la legalitat democràtica que serien tractats, en efecte, com delinqüents. Finalment, l’únic que va mantenir la sang freda va ser Mohammed Ben Abbes, que va defensar el dret a manifestar-se i va proposar a Marine Le Pen un debat sobre la laïcitat. Per la majoria de comentaristes, aquell era un gest molt hàbil, en la mesura que es donava per fet que ella no ho acceptaria, cosa que li donava a ell, sense fer cap esforç, la imatge d’un home de moderació i de diàleg.

Al final em vaig cansar i vaig fer zàping entre uns reality shows qualssevol sobre l’obesitat, fins que vaig acabar apagant el televisor. Que la història política pogués interferir en la meva pròpia vida em continuava desconcertant, i provocant un cert fàstic. Amb tot, d’uns anys ençà, m’adonava que la distància creixent, finalment abismal, entre la població i els que parlaven en nom seu, polítics i periodistes, havia de portar forçosament a alguna cosa caòtica, violenta i imprevisible. França, com els altres països de l’Europa occidental, feia molt de temps que es dirigia cap a la guerra civil, era evident; però, fins a aquells últims dies, encara estava convençut que els francesos, en la seva immensa majoria, es mantenien resignats i apàtics; segurament perquè jo mateix estava força resignat i apàtic. M’havia equivocat.

La Myriam no em va trucar fins dimarts al vespre, passades les onze; feia bona veu, semblava haver recuperat la confiança en el futur. Segons ella, les coses aviat s’arreglarien a França; jo, personalment, ho dubtava. Fins i tot estava convençuda que Nicolas Sarkozy tornaria a la política, i que seria acollit com un salvador. No em vaig veure amb cor de desenganyar-la, però em semblava molt improbable; jo tenia la impressió que Sarkozy, en el fons, hi havia renunciat, que des del 2017 havia girat full definitivament d’aquella etapa de la seva vida.

Ella agafava l’avió l’endemà al matí, a primera hora. No ens podríem tornar a veure, doncs, abans que marxés; tenia un munt de coses a fer, començant per la maleta, no és tan senzill encabir una vida en trenta quilos d’equipatge. M’ho esperava; així i tot, vaig sentir una petita fiblada en penjar. Sabia que, ara, estaria completament sol.