De tornada a París, vaig descobrir el correu que temia rebre des de feia unes setmanes; en fi, no és del tot cert, crec que ja m’hi havia resignat; l’única pregunta que em feia realment era si també la Myriam em diria que havia conegut algú; si faria servir aquella expressió.

Feia servir aquella expressió. Al paràgraf següent declarava que li sabia molt de greu i m’escrivia que no pensaria mai en mi sense una certa tristesa. Crec que era veritat, tot i que també era cert que segurament no pensaria gaire més en mi. Tot seguit canviava de tema, fingia patir molt per la situació política a França. Estava bé fer com si el nostre amor d’alguna manera s’hagués trencat per culpa del remolí de les convulsions històriques; evidentment allò no era del tot honest, però estava bé.

Vaig desviar la mirada de la pantalla de l’ordinador, vaig fer unes passes cap a la finestra; un núvol lenticular aïllat, amb els costats tenyits de taronja per la posta de sol, flotava molt per damunt de l’estadi Charléty, tan immòbil, tan indiferent com una nau espacial intergalàctica. Jo només sentia un dolor sord, esmorteït, però suficient per impedir-me pensar clarament; el que veia era que, altra vegada, em trobava sol, amb un desig de viure que minvava, i nombrosos maldecaps en perspectiva. Extremament simple en si mateixa, la meva dimissió de la universitat havia obert un ventall de tràmits administratius a la seguretat social, accessòriament a la meva mútua, que no em veia amb cor de dur a terme. Però era necessari; malgrat les bones condicions de la pensió de jubilació, en cap cas no em permetria fer front a una malaltia seriosa; en canvi, sí que em permetia tornar a recórrer a noies de companyia. En el fons no en tenia gens de ganes, i l’obscura noció kantiana de «deure envers si mateix» flotava en la meva ment quan em vaig decidir a recórrer les pantalles del meu web de contactes habitual. Vaig optar finalment per un anunci de dues noies: la Rachida, una marroquina de vint-i-dos anys, i la Luisa, una espanyola de vint-i-quatre, proposaven «deixar-se captivar per un duo murri i endimoniat». Era car, evidentment; però em semblava que les circumstàncies justificaven una despesa una mica excepcional; vam quedar aquell mateix vespre.

Les coses al principi van anar com sempre, és a dir, més aviat bé: llogaven un estudi a la plaça Monge, havien fet cremar encens i havien posat música suau del tipus cant de balenes, les vaig penetrar per via vaginal i anal una rere l’altra, sense fatiga i sense plaer. No va ser fins al cap de mitja hora, quan em follava la Luisa per darrere, que es va produir una cosa nova: la Rachida em va fer un petó, llavors, amb un petit somriure, es va posar darrere meu; primer em va posar una mà a les natges i llavors hi va acostar la cara i va començar a llepar-me els testicles. A poc a poc vaig sentir, amb un astorament creixent, com revivia uns estremiments de plaer oblidats. Potser el correu de la Myriam, el fet que em deixés d’alguna manera oficialment, havia alliberat alguna cosa en mi, no ho sé. Boig de reconeixement, em vaig girar, em vaig arrencar el preservatiu i em vaig oferir a la boca de la Rachida. Dos minuts més tard, vaig gaudir entre els seus llavis; ella va llepar meticulosament les últimes gotes mentre jo li acaronava els cabells.

A l’hora d’anar-me’n, vaig insistir a donar-los una propina de cent euros; les meves conclusions negatives potser eren prematures, aquelles dues noies me n’oferien un testimoni que s’afegia a la mutació sorprenent que havia tingut lloc al final de la vida del meu pare; i potser, si veia regularment la Rachida, acabaria naixent entre nosaltres un sentiment amorós, res en absolut no m’ho feia descartar.