En tornar a París, en creuar la barrera del peatge de Saint-Arnoult, en deixar enrere Savigny-sur-Orge, Antony i Montrouge, en tombar cap a la sortida de la porta d’Italie, jo sabia que anava a l’encontre d’una vida sense alegria però no pas buida, plena, al contrari, d’agressions lleugeres: tal com m’esperava, algú havia aprofitat la meva absència per ocupar la plaça de pàrquing que jo tenia reservada a l’edifici; tenia una lleugera fuita d’aigua a la nevera; no hi havia cap altre incident domèstic. La meva bústia era plena de notificacions administratives diverses, algunes de les quals exigirien una resposta ràpida. El manteniment d’una vida administrativa correcta requereix una presència més o menys constant, qualsevol desplaçament prolongat et pot deixar en fals respecte de tal o tal organisme, sabia que necessitaria uns quants dies de feina per redreçar el timó. Vaig procedir a una tria sumària, llençant la publicitat més anodina, conservant les ofertes que m’interessaven (els tres dies de follia Office Dépôt, les rebaixes exclusives Cobrason), abans de dirigir la mirada cap al cel d’un gris uniforme. Em vaig estar així unes quantes hores, servint-me regularment unes copes de rom, abans d’atacar la pila de cartes. Les dues primeres, que provenien de la meva mútua, m’informaven de la impossibilitat d’accedir a certes peticions de reemborsament, i em convidaven a refer-les afegint-hi unes còpies dels documents apropiats; per a mi era correspondència habitual que m’havia acostumat a deixar sense resposta. La tercera carta, en canvi, em reservava una sorpresa. Expedida per l’Ajuntament de Nevers, m’adreçava el condol per la defunció de la meva mare, i m’informava que el cos havia sigut traslladat a l’institut medicolegal de la ciutat, que em pertocava posar-m’hi en contacte per prendre les disposicions necessàries; la carta datava del dimarts 31 de maig. Vaig regirar ràpidament la pila: hi havia una carta de recordatori el 14 de juny, una altra el 28. Finalment, l’11 de juliol, l’Ajuntament de Nevers m’informava que, de conformitat amb l’article L 222327 del Codi general de les col·lectivitats territorials, el municipi s’havia encarregat de la inhumació de la meva mare a la divisió de fosses comunes del cementiri de la ciutat. Jo disposava d’un termini de cinc anys per ordenar l’exhumació del cos en vistes d’una sepultura personal; quan vencés el termini, el cos seria incinerat, i les cendres, dispersades en un jardí dels records. En cas que en demanés l’exhumació, m’hauria de fer càrrec de les despeses corresponents: un cotxe fúnebre, quatre portadors, les despeses de sepultura pròpiament dites.

Certament no m’imaginava la meva mare portant una vida social intensa, assistint a conferències sobre les civilitzacions precolombines o recorrent les esglésies romàniques del Nivernais en companyia d’altres dones de la seva edat; així i tot, no m’esperava una solitud tan absoluta. El meu pare probablement també havia estat avisat i devia haver deixat les cartes sense resposta. Amb tot, no era agradable pensar que ella havia estat inhumada a la parcel·la dels indigents (era, pel que vaig llegir en una cerca a Internet, el nom que antigament es feia servir per a la fossa comuna), i em vaig preguntar què se n’hauria fet del seu buldog francès (la protectora, eutanàsia directa?).

Tot seguit vaig apartar les factures i els rebuts de les domiciliacions, documents fàcils, que només caldria desar a les carpetes adequades, per tal d’aïllar la correspondència dels meus dos interlocutors essencials, els que estructuren la vida d’un home: l’assegurança de salut, hisenda. No em veia amb cor de dedicar-m’hi immediatament, i vaig decidir d’anar a fer un tomb per París; en fi, París potser no, era excessiu, aquest primer dia em limitaria a una passejada pel barri.

En trucar a l’ascensor, vaig caure que no havia rebut correspondència de les autoritats universitàries. Vaig girar cua per consultar els extractes bancaris: m’havien ingressat la nòmina, amb tota normalitat, a final de juny; per tant, el meu estatus mantenia la mateixa incertesa.

El canvi de règim polític no havia deixat cap rastre visible al barri. Grups compactes de xinesos es continuaven amuntegant a les cases d’apostes PMU amb les butlletes a la mà. D’altres empenyien carretons a gran velocitat, transportaven pasta d’arròs, salsa de soja, mangos. Res, ni tan sols un règim musulmà, semblava poder frenar la seva activitat incessant; el proselitisme islàmic, com el missatge cristià anteriorment, es dissoldria probablement sense deixar rastre en l’oceà d’aquesta civilització immensa.

Vaig recórrer el Chinatown durant més d’una hora. La parròquia de Saint-Hippolyte continuava proposant cursos d’iniciació al mandarí i a la cuina xinesa; els prospectes per a les vetllades Asia Fever de Maisons-Alfort no havien desaparegut. De fet, no vaig descobrir cap senyal de transformació visible tret de la desaparició de la secció de menjar caixer del Géant Casino; però els grans distribuïdors sempre s’havien caracteritzat pel seu oportunisme.

Era una mica diferent al centre Italie 2. Tal com m’havia imaginat, la botiga Jennyfer havia desaparegut, substituïda per una mena de botiga bio provençal que oferia olis essencials, xampú d’oli d’oliva i mel amb sabors de garriga. Menys comprensible, segurament només per motius econòmics, era el fet que la sucursal de L’homme Moderne, situada en una zona força marginada de la segona planta, també hagués tancat les portes, sense que de moment l’haguessin substituït per res. Però era sobretot el públic mateix el que havia canviat subtilment. Com tots els centres comercials, per bé que d’una manera menys espectacular que els de la Défense o Les Halles, per descomptat, el centre Italie 2 atreia des de sempre una quantitat considerable de gentussa; aquesta havia desaparegut del tot. I la manera de vestir de les dones s’havia transformat, ho vaig notar immediatament sense arribar a analitzar aquella transformació; el nombre de vels islàmics a penes havia augmentat, no era això, vaig haver de deambular ben bé una hora per copsar, tot d’una, què havia canviat: totes les dones duien pantalons. La detecció de cuixes de dona, la projecció mental que reconstruïa la vulva a la seva intersecció, un procés amb un poder d’excitació directament proporcional a la llargària de les cames nues, tot això era en mi tan involuntari i maquinal, genètic d’alguna manera, que no n’havia pres consciència immediatament, però el fet hi era: els vestits i les faldilles havien desaparegut. Al seu lloc s’havia estès una nova peça de roba, una mena de bata llarga de cotó, que arribava a mitja cuixa i treia tot l’interès objectiu als pantalons cenyits que certes dones haurien pogut portar eventualment; pel que fa als pantalons curts, evidentment, ni parlar-ne. La contemplació del cul de les dones, mínima consolació somiejadora, també resultava impossible. Així, doncs, hi havia en marxa una veritable transformació; s’havia començat a produir un trabucament objectiu. Unes quantes hores de zàping a les cadenes de la TDT no em van permetre endevinar cap mutació suplementària; però les emissions eròtiques, de tota manera, ja feia temps que havien passat de moda a la televisió.