Aquell breu rampell d’esperança va arribar en un moment en què, més en general, França retrobava un optimisme que no havia conegut des del final dels Trenta Gloriosos, mig segle abans. L’inici del govern d’unió nacional format per Mohammed Ben Abbes s’havia considerat unànimement tot un èxit, mai un president de la república acabat d’elegir no havia gaudit d’un «estat de gràcia» semblant, tots els comentaristes hi coincidien. Vaig pensar sovint en el que m’havia dit en Tanneur, en les ambicions internacionals del nou president, i vaig apuntar amb interès una informació que havia passat pràcticament desapercebuda: la reobertura de les negociacions sobre l’adhesió del Marroc a la Unió Europea; en el cas de Turquia, ja s’havia fixat un calendari. Així, doncs, ja estava en marxa la reconstrucció de l’Imperi romà, i en l’àmbit intern Ben Abbes protagonitzava un recorregut impecable. La conseqüència més immediata de la seva elecció era que la delinqüència havia baixat, i en proporcions enormes: als barris més difícils, s’havia dividit ni més ni menys que per deu. Un altre èxit immediat era l’atur, que baixava en caiguda lliure. Sense cap mena de dubte, es devia a la sortida massiva de les dones del mercat de treball, lligada a l’augment considerable dels subsidis familiars, la primera mesura presentada, simbòlicament, pel nou govern. El fet que l’obtenció dels ajuts tingués com a condició l’abandó de qualsevol activitat professional havia provocat, inicialment, una certa oposició per part de l’esquerra; però, davant les xifres de l’atur, l’oposició havia desaparegut de seguida. La mesura no augmentava el dèficit pressupostari; l’increment de subsidis familiars quedava totalment compensat per la disminució dràstica del pressupost d’educació, que era amb diferència la partida més important de l’Estat anteriorment. En el nou sistema implementat, l’ensenyament obligatori s’acabava al final de la primària, és a dir, cap als dotze anys; es restablia el certificat escolar, que apareixia com el colofó normal de l’etapa educativa. Seguidament, es promovia la formació professional; el finançament de l’ensenyament secundari i superior quedava completament en mans privades. Totes aquelles reformes estaven orientades a «restablir tota la importància i la dignitat de la família, nucli fonamental de la nostra societat», havien declarat el nou president de la república i el seu primer ministre en una estranya al·locució compartida, en què Ben Abbes havia adoptat un to quasi místic, i François Bayrou, amb la cara aureolada d’un gran somriure beatífic, havia interpretat el paper més o menys de Hanswurst, el personatge de les velles pantomimes alemanyes que repeteix d’una manera exagerada, i una mica grotesca, el que diu el personatge principal. Les escoles musulmanes evidentment no havien de témer res; en matèria d’ensenyament, la generositat de les monarquies del Golf no tenia límits. D’una manera més sorprenent, alguns establiments catòlics i jueus aparentment se n’havien sortit prou bé sol·licitant la col·laboració de diversos empresaris; anunciaven, en tot cas, que havien resolt el seu finançament per mitjà de convenis i que iniciarien el proper curs amb tota normalitat.

La implosió brutal del sistema d’oposició binària centre-esquerra/centre-dreta, que configurava la vida política francesa des de temps immemorials, d’entrada havia sumit el conjunt de mitjans en un estat d’estupor que els confinava a l’afàsia. S’havia pogut veure un desafortunat Christophe Barbier, amb la bufanda a mitja asta, arrossegant-se miserablement d’un plató de televisió a l’altre, impotent a l’hora de comentar una mutació històrica que no havia vist venir, que de fet ningú no havia vist venir. Malgrat tot, de mica en mica, al llarg de les setmanes, es van començar a formar nuclis d’oposició. Primerament, per part dels laics d’esquerres. Sota els auspicis de personalitats tan curioses com Jean-Luc Mélenchon i Michel Onfray, van tenir lloc reunions de protesta; el Front d’Esquerres continuava existint, si més no sobre el paper, i ja es podia preveure que Mohammed Ben Abbes tindria un rival presentable el 2027, a banda, és clar, de la candidata del Front Nacional. Paral·lelament, certes formacions com la Unió dels Estudiants Salafistes van fer sentir la seva veu, denunciant la persistència de comportaments immorals i reclamant una aplicació real de la xaria. Així, de mica en mica, s’anaven fixant els elements d’un debat polític. Seria un debat de caire nou, molt diferent dels que havia conegut França al llarg de les últimes dècades, més semblant al que existia a la majoria de països àrabs; amb tot, seria una mena de debat. I l’existència d’un debat polític fins i tot simulat és necessària per al funcionament harmoniós dels mitjans, potser també per a la preservació en el si de la població d’un sentiment si més no formal de democràcia.

Més enllà d’aquesta agitació superficial, França estava evolucionant ràpidament, i a fons. Aviat es va fer evident que Mohammed Ben Abbes tenia idees també independentment de l’islam; en una roda de premsa, es va declarar influït pel distributisme, cosa que va provocar l’astorament general entre els assistents. De fet, ja ho havia declarat, en repetides ocasions, durant la campanya presidencial; però com que els periodistes tenen una tendència ben natural a ignorar la informació que no entenen, la declaració no havia estat destacada, ni tan sols recollida. Aquest cop es tractava d’un president de la república en exercici, per tant, era indispensable que es documentessin. Així, el gran públic va aprendre, al llarg de les setmanes següents, que el distributisme era una filosofia econòmica apareguda a Anglaterra a principis del segle XX impulsada pels pensadors Gilbert Keith Chesterton i Hilaire Belloc. Pretenia ser una «tercera via» que se separava tant del capitalisme com del comunisme, assimilat a un capitalisme d’estat. La seva idea fonamental era la supressió de la separació entre capital i treball. Plantejava que la forma normal de l’economia era l’empresa familiar; quan calia, per a certes produccions, reunir-se en entitats més àmplies, s’havia de fer el necessari perquè els treballadors fossin accionistes de la seva empresa, i coresponsables de la seva gestió.

El distributisme, havia de precisar més tard Ben Abbes, era perfectament compatible amb l’ensenyament de l’islam. La precisió no era sobrera, Chesterton i Belloc, en vida, havien sigut coneguts sobretot per la seva activitat virulenta de polemistes catòlics. De seguida es va fer evident, malgrat l’anticapitalisme exhibit per la doctrina, que les autoritats de Brussel·les, en el fons, no havien de témer gaire aquesta orientació. I, en efecte, les principals mesures pràctiques adoptades pel nou govern van ser, d’una banda, la supressió total de les ajudes de l’Estat als grans grups industrials —unes mesures que Brussel·les combatia des de ja feia molt de temps com un atac al principi de la lliure competència— i, d’altra banda, l’adopció de mesures fiscals molt favorables a l’artesanat i a l’estatus d’autoemprenedor. Aquestes mesures van ser, d’entrada, tremendament populars; des de feia moltes dècades, el somni professional universalment expressat pels joves era en efecte «muntar la seva empresa», o almenys tenir un estatus d’autònom. Aquelles mesures, a més, es corresponien perfectament a l’evolució de l’economia nacional: malgrat els costosos plans de rescat, les grans indústries havien continuat tancant a França, una rere l’altra; mentre que l’agricultura i l’artesania se’n sortien prou bé, i conquerien, com es diu, noves cotes de mercat.

Tota aquesta evolució empenyia França cap a un nou model de societat, però la transformació es va mantenir implícita fins al gran ressò que tingué la publicació de l’assaig d’un jove sociòleg, Daniel Da Silva, titulat irònicament Un dia tot això serà teu, fill meu, i més explícitament subtitulat Cap a la família de conveniència. En la introducció, retia homenatge a un altre assaig, aparegut uns deu anys abans, del filòsof Pascal Bruckner, en què l’autor, constatant el fracàs del matrimoni per amor, preconitzava un retorn al matrimoni de conveniència. En la mateixa línia, Da Silva sostenia que el lligam familiar, especialment el lligam entre pare i fill, no es podia basar de cap manera en l’amor, sinó en la transmissió d’unes competències i d’un patrimoni. El pas al treball assalariat generalitzat, segons ell, havia de provocar necessàriament l’explosió de la família i l’atomització completa de la societat, que només es podria refundar quan el model de producció normal es tornés a basar en l’empresa individual. Si bé les tesis antiromàntiques sovint havien tingut un èxit clamorós, abans de Da Silva els havia costat molt mantenir-se en l’horitzó mediàtic, ja que en els mitjans dominants romania el consens universal al voltant de la llibertat individual, el misteri de l’amor, i altres coses. D’esperit despert, excel·lent orador, força indiferent en el fons a les ideologies polítiques o religioses, centrat en tot moment només en el seu àmbit competencial —l’anàlisi de l’evolució de les estructures familiars i de les seves conseqüències en les perspectives demogràfiques de les societats occidentals—, el jove sociòleg, en primer lloc, havia de trencar el cercle de dretanització que amenaçava de crear-se al seu voltant, i imposar-se com una veu autoritzada en els debats socials que van sorgir (que van sorgir molt lentament, molt progressivament, i sense gran virulència, ja que l’ambient general continuava sent el d’una acceptació tàcita i lànguida, però que tot i així van sorgir) al voltant dels projectes de societat de Mohammed Ben Abbes.