Divendres 20 de maig

L’endemà vaig obrir un compte a la sucursal de Barclays de l’avinguda dels Gobelins. La transferència dels fons només havia de trigar un dia laborable, em va informar l’empleat; amb gran sorpresa per part meva, vaig obtenir una targeta Visa quasi immediatament.

Vaig decidir tornar a casa a peu, havia dut a terme els tràmits de canvi de compte maquinalment, en un estat d’automatisme, i necessitava reflexionar. En entrar a la plaça d’Italie, de sobte em va envair la sensació que tot podia desaparèixer. Aquella negreta de cabells arrissats, amb uns texans cenyits que li marcaven el cul, que esperava l’autobús 21, podia desaparèixer; de ben segur que desapareixeria, o si més no seria seriosament reeducada. A la placeta de davant del centre Italie 2, hi havia com sempre gent que feia recol·lectes, avui era per Greenpeace, ells també desapareixerien, vaig aclucar els ulls quan un jove barbut castany, de cabells mitjanament llargs, se m’atansava amb el seu paquet de prospectes, i va ser com si hagués desaparegut anticipadament, vaig passar davant seu sense veure’l i vaig dirigir-me a les portes de vidre que conduïen a la planta zero del centre comercial.

A l’interior del centre, el balanç era més contrastat. Bricorama era indiscutible, però, sense cap mena de dubte, Jennyfer tenia els dies comptats, no proposaven res de convenient per a una adolescent islàmica. La revista Secret stories, en canvi, que venia llenceria de marca a preus sense etiqueta de marca, no havia de patir: l’èxit de les revistes semblants a les galeries comercials de Riad i d’Abu Dhabi no disminuïa, ni Chantal Thomass ni La Perla no havien de témer res davant la instauració d’un règim islàmic. Vestides durant el dia amb burques negres impenetrables, les riques saudites es transformaven a la nit en ocells de paradís, es posaven cossets amb portalligacames, sostenidors calats, tangues guarnits amb puntes multicolors i pedreries; exactament al revés de les occidentals, que, sexis i amb classe durant el dia perquè s’hi jugaven l’estatus social, es deixaven anar en tornar a casa al vespre, i abdicaven esgotades de qualsevol perspectiva de seducció, portant roba informal i informe. De cop i volta, davant la parada de Rapid’Jus (que oferia combinats cada vegada més complexos: coco-passió-guaiaba, mango-litxi-guaranà, n’hi havia més d’una desena, de continguts vitamínics increïbles), vaig recordar en Bruno Deslandes. Feia més de vint anys que no el veia, ni hi pensava. Era un dels meus companys doctorands, fins i tot es pot dir que teníem relacions quasi d’amistat, ell treballava a Laforgue, havia fet una tesi amb menció d’honor i prou i, immediatament després, havia guanyat les oposicions d’inspector d’Hisenda abans de casar-se amb l’Annelise, una noia que havia conegut no sé on, en una festa estudiantil qualsevol. Ella treballava al servei de màrqueting d’una operadora de telefonia mòbil, guanyava molt més que ell però ell tenia la plaça segura, com diuen, havien comprat una caseta a Montigny-le-Bretonneux, tenien dos fills ja, un nen i una nena, era l’únic dels meus companys de classe que s’havia embrancat en una vida familiar normal, els altres trampejaven la situació entre una mica de Meetic, una mica de speed-dating i molta solitud, l’havia trobat per casualitat a l’RER i m’havia convidat a casa seva el divendres al vespre següent a una barbacoa, era finals de juny, tenia un jardí amb gespa i podia organitzar barbacoes, hi hauria alguns veïns, «ningú de la facultat», m’havia avisat.

L’error havia sigut organitzar-ho un divendres al vespre, vaig entendre de seguida en arribar al jardí i fer un petó a la seva dona, ella havia treballat tot el dia i tornava a casa esgotada, a més s’havia complicat massa la vida a força de mirar diverses vegades Un dîner presque parfait a la M6 i havia preparat plats excessivament sofisticats, el suflé de múrgoles no tenia remei, però, quan va ser evident que fins i tot el guacamole seria un fracàs, vaig pensar que es posaria a plorar, el seu fill de tres anys va començar a xisclar i en Bruno, que ja anava mig begut des de l’arribada dels primers convidats, no podia ajudar-la ni a girar les salsitxes, llavors vaig acudir a donar-li un cop de mà, des del fons de la seva desesperació em va llançar una mirada esmaperduda de gratitud, era més complexa del que em pensava, una barbacoa, les costelles de xai es cobrien a marxes forçades d’una capa carbonitzada, negrosa i probablement cancerígena, el foc devia estar massa fort però jo no en tenia ni idea, si tocava res del mecanisme corria el risc de fer explotar la bombona de butà, estàvem sols davant d’un munt de carn carbonitzada i els altres convidats buidaven les ampolles de rosat sense prestar-nos gens d’atenció, vaig sentir un alleujament en veure que arribava la tempesta, les primeres gotes ens van caure de biaix i glacials, fou la retirada immediata a la sala d’estar, la vetllada derivava cap al bufet fred. En el moment en què l’Annelise es deixava caure a la butaca, clavant una mirada hostil al tabule, vaig pensar en la seva vida, i en la de totes les dones occidentals. Al matí, probablement ella es feia una assecada amb raspall i es vestia amb cura, d’acord amb el seu estatus professional, i penso que en el seu cas era més elegant que sexi, en fi, era una dosificació complexa, hi devia passar força estona abans de dur els nens a la llar d’infants, el dia transcorria entre correus, trucades, reunions diverses i tornava cap a les nou, esgotada (era en Bruno qui anava a buscar els nens al vespre, qui els feia el sopar, tenia horaris de funcionari), ella s’enfonsava, es posava una dessuadora i uns pantalons de xandall, així és com es presentava davant del seu amo i senyor i ell devia tenir, devia tenir necessàriament la sensació que l’havien ben fotut en algun moment, i ella mateixa tenia la sensació que l’havien ben fotuda en algun moment, i que no s’arreglaria amb els anys, els nens creixerien i les responsabilitats professionals augmentarien mecànicament, sense ni tan sols tenir en compte l’esfondrament de les carns.

Vaig ser dels últims a marxar, vaig ajudar i tot l’Annelise a recollir, jo no em plantejava ni de lluny tenir una aventura amb ella, cosa que hauria sigut possible, tot en aquella situació semblava possible. Senzillament volia transmetre-li una mena de solidaritat, de solidaritat vana.

De ben segur que ara en Bruno i l’Annelise estaven divorciats, això és el que solia passar actualment; un segle abans, a l’època de Huysmans, haurien continuat junts, i potser no haurien sigut tan infeliços, al cap i a la fi. En tornar a casa meva, em vaig servir una bona copa de vi i em vaig submergir en la lectura d’En ménage, la recordava com una de les millors novel·les de Huysmans i, tot d’una, vaig retrobar el plaer de llegir, després de gairebé vint anys també, miraculosament intacte. Potser mai la tèbia felicitat dels vells matrimonis no s’havia expressat amb tanta dolçor: «L’André i la Jeanne aviat només van tenir tendreses plàcides, satisfaccions maternals dormint de vegades junts, estirant-se simplement per ser l’un a la vora de l’altra, per xerrar abans de col·locar-se d’esquena i dormir». Era bonic, però era versemblant? Era un horitzó imaginable avui dia? Sens dubte anava lligat als plaers de la taula: «Havien introduït la gormanderia com un nou interès, sorgit de la manca de curiositat dels seus sentits, com una passió de capellans que, privats de plaers carnals, s’emocionen davant de menges delicades i vins vells». Segurament, a l’època en què la dona comprava i pelava ella mateixa les verdures, preparava la carn i feia coure a foc lent els guisats durant hores, es podia mantenir una relació tendra i nodridora; l’evolució de les condicions alimentàries havien fet oblidar aquella sensació que, de fet, Huysmans ho confessava amb franquesa, no era més que una feble compensació de la pèrdua dels plaers carnals. Ell mateix, en la seva pròpia vida, no havia viscut mai amb una d’aquelles dones «casolanes», les úniques que, segons Baudelaire, poden convenir al literat, juntament amb les «noies»; una observació reforçada pel fet que la noia, amb els anys, pot perfectament transformar-se en dona casolana, que és fins i tot el seu desig secret i la seva tendència natural. Ell, al contrari, després d’un període de «disbauxa» segurament molt relativa, havia derivat cap a la vida monàstica, i en això ell i jo divergíem. Vaig agafar En route, vaig mirar de llegir-ne algunes pàgines i vaig tornar a la lectura d’En ménage, la fibra espiritual era quasi inexistent en el meu cas i era una llàstima perquè la vida monàstica encara existia, inalterada des de feia segles, mentre que les dones casolanes, on les podia trobar ara? A l’època de Huysmans sens dubte encara existien, però l’entorn literari per on es movia no li havia permès conèixer-ne cap. La facultat no era un entorn gaire més favorable, francament. La Myriam, per exemple, hauria pogut convertir-se, amb el pas dels anys, en una dona casolana? M’estava fent la pregunta quan em va sonar el mòbil i curiosament era ella, em vaig embarbussar de la sorpresa, en realitat no m’esperava en absolut que em tornés a trucar. Vaig donar un cop d’ull al despertador: ja eren les deu del vespre, la lectura m’havia absorbit completament, m’havia oblidat del sopar. I en canvi em vaig adonar que gairebé m’havia acabat la segona ampolla de vi.

—Podríem… —va vacil·lar—, havia pensat que podríem veure’ns demà al vespre.

—Sí?…

—És el teu aniversari demà. Que potser ho havies oblidat?

—Sí. Sí, ho havia oblidat del tot, sincerament.

—I a més… —va tenir un altre moment de dubte—, també t’haig de dir una altra cosa. En fi, que estaria bé que ens veiéssim.