El carrer Cardinal Mercier, silenciós i desèrtic, acabava en un cul-de-sac en una font envoltada de columnates. A banda i banda, unes porxades massisses, amb càmeres de vigilància al capdamunt, donaven a uns patis arbrats. En Lempereur va prémer l’índex sobre una placa d’alumini, que devia ser un dispositiu d’identificació biomètrica; immediatament es va aixecar una persiana metàl·lica. Al fons del pati, mig amagat pels plàtans, vaig distingir un palauet, senyorial i elegant, típicament Segon Imperi. Vaig plantejar-me: era evident que no era el seu sou de professor universitari el que li permetia viure en un lloc com aquell; llavors, què era?

No sé per què m’imaginava el meu jove col·lega vivint envoltat d’una decoració minimalista, depurada, amb molt de blanc. En canvi, el mobiliari s’adeia perfectament a l’estil de l’edifici: entapissat de seda i de vellut, el saló era ple de butaques confortables, de vetlladors guarnits de marqueteria i de nacre; un quadre enorme d’estil grandiloqüent, que era probablement un Bouguereau autèntic, senyorejava sobre una llar de foc molt treballada. Vaig seure en una otomana entapissada d’un reps de color verd botella abans d’acceptar un licor de pera.

—Podem mirar de saber què passa, si vol… —em va proposar mentre em servia.

—No, sé perfectament que no en diran res a les notícies. Potser a la CNN, si té una parabòlica.

—Ho he intentat aquests dies; res a la CNN, res a Youtube tampoc, però ja m’ho esperava. A Rutube de vegades passen algunes imatges de gent que filma amb els mòbils; però és molt aleatori, i no hi he trobat res.

—No entenc per què han imposat el silenci mediàtic total; no entenc què pretén el govern.

—Crec que és molt clar: els fa por que el Front Nacional guanyi les eleccions. I qualsevol imatge de violència urbana són més vots per al Front Nacional. Ara és l’extrema dreta qui intenta fer augmentar la pressió. Evidentment, la gent, als suburbis, està a la que salta; però, si s’hi fixa, cada vegada que la cosa ha degenerat, hi havia al principi una provocació antiislam: una mesquita profanada, una dona obligada a treure’s el nicab sota amenaces, en fi, alguna cosa d’aquestes.

—I creu que, darrere de tot això, hi ha el Front Nacional?

—No. No, no s’ho poden permetre. Les coses no van així. Diguem que…, que hi ha passarel·les.

Es va acabar la copa, va tornar a servir a tots dos i va callar. El Bouguereau de damunt de la llar de foc representava cinc dones en un jardí, unes vestides amb túniques blanques i d’altres gairebé nues, que envoltaven un nen despullat, de cabells rinxolats. Una de les dones nues s’amagava els pits amb les mans; l’altra no podia, agafava un ram de flors dels camps. Tenia uns pits bonics, i l’artista feia uns drapejats molt reeixits. El quadre tenia una mica més d’un segle i em semblava molt llunyà, la primera reacció era romandre bocabadat davant d’aquell objecte incomprensible. Lentament, progressivament, podies intentar posar-te en la pell d’un d’aquells burgesos del segle XIX, d’un d’aquells notables amb redingot per a qui s’havia pintat aquell quadre; com ells, podies sentir com naixia una emoció eròtica davant d’aquelles nueses gregues; però aquell esforç de remuntar en el temps era laboriós, difícil. Maupassant, Zola, fins i tot Huysmans eren d’un accés molt més immediat. Probablement n’hauria hagut de parlar, d’aquell estrany poder de la literatura, però, en canvi, vaig decidir continuar parlant de política, tenia ganes de saber-ne més i semblava que ell en sabia més, en fi, feia aquesta impressió.

—Vostè ha estat vinculat amb moviments identitaris, m’equivoco? —El meu to havia sigut perfecte, home de món interessat, simplement encuriosit, neutralitat benvolent amb un punt d’elegància. Va somriure francament, sense cap mena de reserva.

—Sí, sé que s’ha estès el rumor per la facultat… És cert, vaig pertànyer a un moviment identitari, fa uns quants anys, quan preparava la tesi. Eren identitaris catòlics, sovint monàrquics, nostàlgics, romàntics en el fons; alcohòlics també, en la majoria dels casos. Però tot allò va canviar completament, vaig perdre-hi el contacte, i crec que, si anés a una reunió, ja no reconeixeria res.

Vaig callar metòdicament: quan calles metòdicament mirant-los directament als ulls, fent-los la impressió d’absorbir les seves paraules, les persones parlen. Els agrada que els escoltis, tots els investigadors ho saben; tots els investigadors, tots els escriptors, tots els espies.

—Miri… —va prosseguir—, el Bloc Identitari era tot menys un bloc, estava dividit en múltiples fraccions que no s’entenien ni es portaven gaire bé entre elles: catòlics, solidaristes emparentats amb Tercera Via, monàrquics, neopagans, laics purs i durs provinents de l’extrema esquerra… Però tot va canviar en el moment de la creació dels Indígenes Europeus. Al principi s’havien inspirat en els Indígenes de la República, en el sentit contrari, i van aconseguir donar un missatge clar i unificador: som els indígenes d’Europa, els primers ocupants d’aquesta terra, i rebutgem la colonització musulmana; rebutgem igualment les empreses americanes i la venda del nostre patrimoni als nous capitalistes arribats de l’Índia, de la Xina, etc. Citaven Gerónimo, Cochise, Sitting Bull, cosa força enginyosa; i sobretot el seu web era, des del punt de vista del disseny gràfic, molt innovador, amb animacions impactants, una música que sonava bé, tot plegat els va atreure un públic nou, un públic de joves.

—Realment pensa que volen desencadenar una guerra civil?

—Sense cap mena de dubte. Li ensenyaré un text aparegut a la xarxa…

Es va aixecar, va anar a l’habitació del costat. Des que havíem entrat al saló, semblava que havia cessat el soroll dels tirotejos, però jo no estava segur que es poguessin sentir des de casa seva, el cul-de-sac era extremament tranquil.

Va tornar i em va oferir un plec d’una desena de fulls grapats, impresos en lletra petita; en efecte, el document tenia un títol ben clar: «PREPARAR LA GUERRA CIVIL».

—Bé, n’hi ha un munt d’aquest estil, però és un dels més sintètics, amb les estadístiques més fiables. Hi ha una mà de xifres, perquè examinen el cas de vint-i-dos països de la Unió Europea, però les conclusions són a tot arreu les mateixes. Resumint la seva tesi, la transcendència és un avantatge selectiu: les parelles que pertanyen a una de les tres religions del Llibre, en les quals s’han mantingut els valors patriarcals, tenen més fills que les parelles atees o agnòstiques; les dones tenen menys formació, l’hedonisme i l’individualisme són menys predominants. La transcendència és, a més, en gran manera, un tret que es transmet genèticament: les conversions o el rebuig dels valors familiars tenen només una importància marginal; les persones es mantenen fidels, en la immensa majoria dels casos, al sistema metafísic en què s’han criat. Per tant, l’humanisme ateu, sobre el qual reposa la «convivència» laica, està condemnat a curt termini, el percentatge de la població monoteista està destinat a augmentar de pressa, i particularment en el cas de la població musulmana; això sense tenir en compte la immigració, que accentuarà encara més el fenomen. Pels identitaris europeus, d’entrada, es dóna per fet que entre els musulmans i la resta de la població, tard o d’hora, ha d’esclatar per força una guerra civil. I la conclusió que en treuen és que, si volen tenir possibilitats de guanyar aquesta guerra, val més que esclati al més aviat; en qualsevol cas, abans del 2050, i preferentment molt abans.

—Em sembla lògic…

—Sí, des del punt de vista polític i militar, és evident que tenen raó. Falta saber si han decidit passar a l’acció ara, i en quins països. El rebuig als musulmans té si fa no fa la mateixa força en tots els països europeus; però França és un cas del tot particular, pel seu exèrcit. L’exèrcit francès continua sent un dels més poderosos del món; tots els governs successius, malgrat les restriccions pressupostàries, n’han mantingut el nivell. I això fa que cap moviment insurreccional no pugui esperar tenir èxit si el govern està disposat a fer-hi intervenir l’exèrcit. L’estratègia és, doncs, forçosament diferent.

—Com?

—La carrera militar és una carrera curta. Actualment, l’exèrcit francès, sumant terra, mar i aire, compta amb un efectiu de 330.000 homes, incloent-hi la gendarmeria. El reclutament anual és d’aproximadament 20.000 persones; això vol dir que, en poc més de quinze anys, s’hauran renovat completament els efectius de l’exèrcit francès. Si els joves militants identitaris, i gairebé tots són joves, s’inscrivissin massivament als concursos de reclutament de les forces armades, podrien prendre’n el control ideològic en un temps relativament breu. És la línia defensada, des del principi, per la branca política del moviment; i això és el que va provocar fa dos anys la ruptura amb la branca militar, partidària del pas immediat a la lluita armada. Crec que la branca política mantindrà el control, i que la branca militar només atraurà alguns elements marginals provinents de la delinqüència, i fascinats per les armes; però la situació podria ser diferent en altres països, en particular als països escandinaus. La ideologia multiculturalista encara és molt més opressora a Escandinàvia que a França, els militants identitaris són nombrosos i aguerrits; i, pel que fa a l’exèrcit, té uns efectius insignificants, que segurament serien incapaços de fer front a revoltes serioses. Certament, si s’ha de desencadenar una insurrecció general a Europa d’aquí a poc temps, és possible que vingui de Noruega o de Dinamarca; Bèlgica i els Països Baixos també són zones potencialment molt inestables.

Cap a les dues del matí tot semblava encalmat i vaig trobar un taxi fàcilment. Vaig felicitar en Lempereur per la qualitat del seu licor de pera; ens havíem acabat pràcticament tota l’ampolla. Evidentment feia anys, dècades i tot, que, com tothom, jo també sentia a parlar d’aquests temes. L’expressió «Després de mi el diluvi» l’atribueixen tant a Lluís XV com a la seva amant Madame de Pompadour. Resumia prou bé el meu estat d’ànim, però era la primera vegada que em ballava pel cap una idea inquietant: el diluvi, al cap i a la fi, es podria produir abans del meu traspàs. No cal dir que no esperava tenir un final de vida feliç, no hi havia cap motiu per pensar que m’estalviaria el dol, la malaltia o el patiment; però fins aleshores esperava deixar aquest món sense cap violència excessiva.

Era massa alarmista, en Lempereur? Per desgràcia no m’ho semblava pas; aquell noi m’havia fet una gran impressió de seriositat. L’endemà al matí vaig fer una cerca a Rutube, però no hi havia res relatiu a la plaça de Clichy. Només vaig trobar un vídeo força esgarrifós, tot i que no contenia cap element violent: una quinzena d’individus vestits completament de negre, emmascarats amb passamuntanyes, armats amb metralladores, s’havien desplegat seguint una formació en V i avançaven lentament enmig d’un paisatge urbà que recordava la Dalle d’Argenteuil. No era, per descomptat, un vídeo enregistrat amb un mòbil: la resolució era excel·lent, i hi havien afegit un efecte d’alentiment. Aquell vídeo estàtic, imponent, enregistrat en un lleuger contrapicat, tenia com a únic objectiu afirmar una presència, una presa de control sobre un territori. En cas de conflicte ètnic, jo seria automàticament alineat al bàndol dels blancs, i per primera vegada, en sortir a comprar, vaig agrair als xinesos que, des dels orígens del barri, haguessin sabut evitar que s’hi instal·lessin negres o àrabs; i de fet en general els no-xinesos, tret d’alguns vietnamites.

Amb tot, era més prudent considerar la possibilitat d’un replegament, en cas que les coses degeneressin ràpidament. El meu pare vivia en una casa al massís dels Écrins, feia poc (en fi, si més no, jo ho havia sabut feia poc) que havia trobat una companya. La meva mare es deprimia a Nevers, i només es relacionava amb el seu buldog francès. Feia uns deu anys que no en tenia cap notícia. Els dos baby-boomers sempre havien mostrat un egoisme implacable, i res no em feia creure que m’acollirien de bon grat. De vegades em sorgia la pregunta de si tornaria a veure els meus pares abans que es morissin, però la resposta era sempre negativa, i tampoc creia que una guerra civil pogués fer canviar les coses, ells trobarien un pretext per negar-se a allotjar-me; no els havien faltat mai els pretextos en aquest sentit. Després havia tingut amistats, unes quantes, en fi, ben mirat, no tantes, n’havia anat perdent el contacte; hi havia l’Alice, segurament podia considerar l’Alice com una amiga. En conjunt, des que havia trencat amb la Myriam, em trobava tremendament sol.