No va ser fins dues setmanes després de tornar que vaig rebre una carta de París III. Els nous estatuts de la universitat islàmica de París-Sorbona m’hi prohibien continuar exercint l’activitat docent; Robert Rediger, el nou rector, havia signat la carta personalment; m’expressava la seva profunda recança, i m’assegurava que en cap cas no es qüestionava la qualitat de la meva feina universitària. Per descomptat, podia continuar la meva carrera en una universitat laica; si així i tot m’estimava més renunciar-hi, la universitat islàmica de París-Sorbona es comprometia a assegurar-me des d’ara mateix una pensió de jubilació d’un import mensual regulat en funció de la inflació, i s’elevaria de moment a 3.472 euros. Podia concertar una cita amb els serveis administratius per tal de dur a terme els tràmits necessaris.

Vaig rellegir la carta tres vegades seguides abans de poder-m’ho creure. Era, si fa no fa, el que hauria cobrat si m’hagués jubilat als seixanta-cinc anys, un cop finalitzada tota la meva carrera. Estaven realment disposats a grans sacrificis financers per evitar fer mullader. Segurament havien sobreestimat el poder d’influència negativa dels professors universitaris, la seva capacitat de dur a terme una campanya de protesta. Feia molt de temps que un títol de professor universitari com a tal ja no era suficient per obrir-te l’accés a les seccions d’opinió dels mitjans més importants, que s’havien convertit en un espai estrictament tancat, endogàmic. Una protesta, encara que fos unànime, dels professors universitaris hauria passat gairebé del tot desapercebuda; però això, a l’Aràbia Saudita, aparentment no ho podien saber. En el fons, encara creien en el poder de l’elit intel·lectual, gairebé tenia un punt de commovedor.

Exteriorment, a la facultat no es veia cap novetat, tret d’una estrella i una lluna creixent de metall daurat, que havien afegit al costat de la gran inscripció: «Universitat Nova Sorbona-París 3» que presidia l’entrada. A l’interior dels edificis administratius, però, les transformacions eren més visibles. A l’avantsala t’acollia una fotografia de pelegrins que deambulaven al voltant de la Kaaba, i els despatxos estaven decorats amb cartells que representaven versicles de l’Alcorà cal·ligrafiats; les secretàries havien canviat, no en reconeixia cap, i totes duien vel. Una d’elles em va lliurar un formulari de petició de jubilació, era d’una simplicitat desconcertant; el vaig poder emplenar de seguida en un racó de la taula, el vaig signar i l’hi vaig tornar. En sortir al pati, vaig ser conscient que, en pocs minuts, la meva carrera universitària acabava de finalitzar.

En arribar al metro Censier, em vaig aturar, indecís, davant de les escales; no em veia amb cor de tornar directament a casa, com si no hagués passat res. Acabaven d’obrir les parades del mercat Mouffetard. Em passejava errant pels voltants de la cansaladeria alvernesa, contemplant sense realment veure-les les llonganisses aromatitzades (amb formatge blau, amb festucs, amb nous), quan vaig reconèixer l’Steve, que enfilava el carrer. Ell també em va veure, i vaig tenir la impressió que intentava desfer el camí per evitar-me, però era massa tard, jo em dirigia cap a ell.

Com ja m’imaginava, ell havia acceptat una plaça de professor a la nova universitat; impartia un curs sobre Rimbaud. Estava manifestament incòmode parlant d’aquest tema, i va afegir, sense que jo li ho hagués preguntat, que les noves autoritats no intervenien per res en el contingut de les classes. En fi, evidentment, la conversió final a l’islam de Rimbaud es presentava com una certesa, tot i que era, si més no, discutible; en l’essencial, però, en l’anàlisi dels poemes, cap intervenció, de debò. Com que me l’escoltava sense manifestar cap indignació, es va relaxar de mica en mica, i al final em va proposar d’anar a prendre un cafè.

—Vaig dubtar durant molt de temps… —em va dir després de demanar un Muscadet. Vaig assentir amb una cordialitat comprensiva; jo calculava que el seu temps de dubte devia haver estat de deu minuts, a tot estirar—. Però el sou és realment interessant…

—La jubilació no està gens malament.

—El sou és molt superior.

—Quant?

—El triple.

Deu mil euros al mes per a un professor mediocre, que no podia produir cap publicació digna d’aquest nom, i de nul·la notorietat: realment tenien molts mitjans. La Universitat d’Oxford se’ls havia escapat de les mans, em va dir l’Steve, els qatarians havien augmentat l’aposta a l’últim minut; llavors els saudites havien decidit jugar-s’ho tot a la Sorbona. Fins i tot havien comprat apartaments als districtes cinquè i sisè com a allotjaments oficials per als docents; ell mateix tenia un pis de dues habitacions al carrer de Dragon, per un lloguer mínim.

—Crec que els hauria agradat que t’hi quedessis… —va afegir—, però no sabien com trobar-te. De fet, fins i tot em van demanar a mi si els podia ajudar a posar-se en contacte amb tu; els vaig haver de respondre que no, que no ens vèiem fora de la facultat.

Poc després, em va acompanyar fins al metro Censier.

—I les estudiants? —vaig preguntar en arribar a l’entrada de l’estació. Va somriure francament.

—En això, evidentment, han canviat molt les coses; diguem que han adoptat formes diferents. M’he casat —va afegir una mica brusc—. M’he casat amb una estudiant —va precisar.

—També s’ocupen d’això?

—No exactament; en fi, les possibilitats de contactes no es frenen. El mes que ve prendré una segona esposa —va concloure abans de desaparèixer en direcció al carrer de Mirbel, i em va deixar desconcertat, a la boca del metro.

Devia estar-me uns minuts immòbil abans de decidir tornar a casa. Quan vaig arribar a l’andana, vaig veure que faltaven set minuts per al proper comboi en direcció a Mairie d’Ivry; entrava un metro a l’estació, però es dirigia a Villejuif.