Durant tots els anys de la meva trista joventut, Huysmans va ser per a mi un company, un amic fidel; mai no vaig tenir cap dubte, mai no vaig estar temptat d’abandonar, ni d’orientar-me cap a un altre tema; llavors, una tarda de juny de 2007, després d’esperar durant molt de temps, després d’ajornar-ho tant com podia o una mica més i tot, vaig defensar davant del tribunal de la Universitat París IV-Sorbona la meva tesi doctoral: Joris-Karl Huysmans, ou la sortie du tunnel. Des de l’endemà al matí (o potser des del mateix vespre, no ho puc assegurar, el vespre de la meva defensa va ser solitari, i molt alcoholitzat), vaig comprendre que acabava de finalitzar una part de la meva vida, i que era probablement la millor.

Els passa el mateix, en les nostres societats encara occidentals i socialdemòcrates, a tots els que acaben els estudis, però la majoria no en prenen consciència, si més no immediatament, hipnotitzats com estan pel desig de diners, o potser de consum en el cas dels més primitius, els que han desenvolupat l’addicció més violenta a certs productes (són una minoria, sobretot els més reflexius i ponderats, els que desenvolupen una fascinació simple pels diners, aquest «Proteu infatigable»), hipnotitzats encara més pel desig de mostrar el que valen, d’ocupar un lloc social envejable en un món que imaginen i esperen competitiu, galvanitzats com estan per l’adoració d’icones variables: esportistes, creadors de moda o de portals d’Internet, actors i models.

Per diverses raons psicològiques que no tinc ni la capacitat ni el desig d’analitzar, jo m’allunyava sensiblement d’aquest esquema. L’1 d’abril de 1866, quan tenia divuit anys, Joris-Karl Huysmans va encetar la seva carrera com a empleat de sisena classe al Ministeri de l’Interior i de Cultes. El 1874, va publicar a compte de l’autor un primer recull de poemes en prosa, Le drageoir à épices, que va ser objecte de poques recensions a banda d’un article, extremament fraternal, de Théodore de Banville. Els seus inicis en l’existència, com es pot veure, no van ser gaire clamorosos.

La seva vida administrativa s’escolà, i més en general la seva vida. El 3 de setembre de 1893, li va ser concedida la Legió d’honor pels seus mèrits en el si de la funció pública. El 1898 es va jubilar després de complir —un cop comptats els dies de lliure disposició— els seus trenta anys de serveis reglamentaris. Mentrestant havia trobat la manera d’escriure diversos llibres que m’havien fet, a més d’un segle de distància, considerar-lo com un amic. Moltes coses, massa potser, s’han escrit sobre la literatura (i, en tant que universitari especialitzat en aquest àmbit, em sento capacitat més que cap altre per parlar-ne). Amb tot, l’especificitat de la literatura, art major d’un Occident que arriba a la seva fi davant dels nostres ulls, no és gaire difícil de definir. Com la literatura, la música pot determinar un capgirament, una inversió emotiva, una tristesa o un èxtasi absoluts; com la literatura, la pintura pot generar un encís, una mirada nova sobre el món. Però només la literatura et pot donar aquesta sensació de contacte amb una altra ment humana, amb la integritat d’aquesta ment, les seves febleses i grandeses, les limitacions, les petiteses, les idees fixes, les creences; amb tot el que l’emociona, li interessa, l’excita o li repugna. Només la literatura et pot permetre entrar en contacte amb la ment d’un mort, d’una manera més directa, més completa i més profunda del que faria fins i tot la conversa amb un amic —per més profunda, per més duradora que sigui una amistat, no et lliures mai, en una conversa, tan completament com ho fas davant d’un full en blanc, adreçant-te a un destinatari desconegut—. I per descomptat, quan es tracta de literatura, la bellesa de l’estil, la musicalitat de les frases, tenen la seva importància; la profunditat de la reflexió de l’autor, l’originalitat dels seus pensaments, no són menyspreables; però un autor és, abans que res, un ésser humà, present en els seus llibres, tant si escriu bé com malament, en definitiva poc importa, l’essencial és que escrigui i que estigui, efectivament, present en els seus llibres (és estrany que una condició tan simple, aparentment tan poc discriminant, ho sigui en realitat tant, i que aquest fet evident, fàcil d’observar, l’hagin explotat tan poc els filòsofs de diverses obediències: perquè els éssers humans posseeixen en principi, a manca de qualitat, una mateixa quantitat d’ésser, són tots en principi si fa no fa igualment presents; però aquesta no és la impressió que fan, a uns quants segles de distància, i massa sovint veiem esfilagarsar-se, a través de les pàgines que sentim dictades per l’esperit de l’època més que per una individualitat pròpia, un ésser incert, cada vegada més fantasmagòric i anònim). Igualment, un llibre que ens agrada és sobretot un autor que ens agrada, que tenim ganes de conèixer, amb qui tenim ganes de passar els dies. I durant aquells set anys que havia dedicat a la redacció de la tesi, havia viscut en companyia de Huysmans, en la seva presència quasi permanent. Nascut al carrer Suger, després de viure al carrer de Sèvres i al carrer Monsieur, Huysmans morí al carrer Saint-Placide i va ser inhumat al cementiri de Montparnasse. En resum, quasi tota la seva vida va tenir lloc dins dels límits del districte sisè de París —com també la seva vida professional, que es desenvolupà, durant més de trenta anys, a les oficines del Ministeri de l’Interior i de Cultes—. Jo llavors també vivia al districte sisè de París, en una habitació humida i freda, extremament fosca sobretot —les finestres donaven a un celobert minúscul, que era com un pou, de manera que calia encendre el llum des de bon matí. Jo patia misèria, i si hagués hagut de respondre a una d’aquelles enquestes que regularment intenten «prendre el pols de la joventut», segurament hauria definit les meves condicions de vida com «més aviat difícils». Tot i això, l’endemà al matí, després de defensar la meva tesi (o potser al vespre mateix), el meu primer pensament va ser que acabava de perdre alguna cosa d’inapreciable, alguna cosa que no recuperaria mai: la meva llibertat. Durant uns quants anys, els últims residus d’una socialdemocràcia agonitzant m’havien permès (a través d’una beca d’estudis, un extens sistema de descomptes i d’avantatges socials, d’àpats mediocres però barats al restaurant universitari) consagrar tots els meus dies sencers a una activitat que jo havia triat: freqüentar intel·lectualment i amb tota llibertat un amic. Tal com apunta encertadament André Breton, l’humor de Huysmans presenta el cas únic d’un humor generós, que dóna un avançament al lector, que el convida a riure’s per endavant de l’autor, de l’excés de les seves descripcions queixoses, atroces o ridícules. I aquesta generositat jo l’havia aprofitat més bé que ningú, rebent les meves racions d’api amb salsa rémoulade o de puré de bacallà als compartiments d’aquella safata metàl·lica d’hospital que el restaurant universitari Bullier servia als seus dissortats usuaris (els que clarament no tenien enlloc més on anar, que segurament havien sigut expulsats de tots els restaurants universitaris acceptables, però que, malgrat tot, tenien el carnet d’estudiant, això no els ho podia treure ningú), quan pensava en els epítets de Huysmans, el desolador formatge, el temible llenguado, i m’imaginava el partit que Huysmans, que no els havia conegut, hauria pogut treure d’aquells compartiments metàl·lics carceraris, i em sentia una mica menys desgraciat, una mica menys sol, al restaurant universitari Bullier.

Però tot allò s’havia acabat; la meva joventut, més en general, s’havia acabat. Ara aviat (i segurament d’una manera prou ràpida) hauria d’emprendre un procés d’inserció professional. Cosa que no m’alegrava gens.