Des que havia obtingut la plaça de professor titular, els horaris de classe reduïts m’havien permès agrupar el conjunt de les meves tasques universitàries al dimecres. El dia començava, de vuit a deu, amb una classe de literatura del segle XIX que impartia als estudiants de segon —a la mateixa hora, l’Steve feia, a l’aula del costat, una classe anàloga als de primer. D’onze a una, m’encarregava del curs de màster 2 sobre els decadents i els simbolistes. Després, entre les tres i les sis de la tarda, impartia un seminari en què responia les preguntes dels doctorands.

M’agradava agafar el metro una mica després de les set, fer-me la il·lusió fugissera de pertànyer a la «França que es lleva ben d’hora», la dels obrers i els artesans, però devia ser gairebé l’únic en aquest cas, perquè feia classe a les vuit davant d’una sala quasi deserta, tret d’un grup compacte de xineses, d’una seriositat glaçadora, que parlaven poc entre elles, i mai amb ningú més. Així que arribaven, engegaven els seus smartphones per enregistrar tota la classe, fet que no els impedia prendre apunts en grans llibretes de 21 x 29,7 amb espirals. No m’interrompien mai, no feien cap pregunta, i les dues hores passaven sense que tingués la impressió d’haver començat realment. En sortir de classe, em trobava amb l’Steve, que havia tingut una assistència comparable —amb la diferència que, en comptes de xineses, en el seu cas hi havia un grup de magrebines tapades amb el vel, però igualment serioses, igualment impenetrables—. Quasi sempre em proposava anar a prendre alguna cosa —generalment un te amb menta a la gran mesquita de París, que es trobava a pocs carrers de la facultat. No m’agradava el te amb menta, ni la gran mesquita de París, tampoc no m’agradava gaire l’Steve, així i tot l’hi acompanyava. M’agraïa, crec, que acceptés d’anar-hi, perquè en general els seus col·legues no el respectaven gaire, de fet segurament la gent es preguntava com havia obtingut la plaça tenint en compte que no havia publicat res, en cap revista important ni tan sols de segon nivell, i només era l’autor d’una tesi mediocre sobre Rimbaud, un tema de pa sucat amb oli per excel·lència, tal com m’havia explicat la Marie-Françoise Tanneur, una de les meves altres col·legues, especialista reconeguda en Balzac; s’han escrit milers de tesis sobre Rimbaud, a totes les universitats de França, dels països francòfons i més enllà i tot, Rimbaud és probablement el tema de tesi més suat del món, a excepció potser de Flaubert, per tant, n’hi ha prou d’anar a buscar dues o tres tesis antigues, presentades en universitats de províncies, i interpolar-les vagament, ningú no té els mitjans materials per verificar-ho, ningú no té ni els mitjans ni les ganes de submergir-se en els centenars de milers de pàgines de pallissa inaguantable sobre el vident escrites per estudiants mancats de personalitat. La carrera universitària més que honorable de l’Steve es devia únicament, sempre segons la Marie-Françoise, al fet que es menjava la figa de la mestressa Delouze. Era possible, tot i que sorprenent. Amb les seves espatlles quadrades, els seus cabells grisos en raspall i la seva carrera impecablement gender studies, la Chantal Delouze, la rectora de la Universitat de París III-Sorbona, em semblava una lesbiana cent per cent gallimarsot, però em podia equivocar, potser sentia un rancor envers els homes que s’expressava en fantasies de dominació, potser el fet d’obligar el bon Steve, amb la seva cara bonica i inofensiva, els seus cabells mig llargs, enrinxolats i fins, a agenollar-se-li entre les cuixes rabassudes li procurava una nova mena d’èxtasi. Tant si era cert com si no, no em podia estar de pensar-hi, aquell matí, a la terrassa del saló de te de la gran mesquita de París, mirant-lo com pipava el seu fastigós narguil amb aromes de poma.

La seva conversa girava, com de costum, entorn de les assignacions de places i els canvis de categoria en el si de la jerarquia universitària, no crec que abordés mai cap altre tema per iniciativa pròpia. El seu motiu de preocupació aquell matí era la concessió de la plaça de professor a un paio de vint-i-cinc anys, autor d’una tesi sobre Léon Bloy, que tenia, segons ell, «relacions amb el moviment identitari». Vaig encendre un cigarret per guanyar temps, tot preguntant-me què n’havia de fer ell. Per un moment em va passar pel cap la idea que se li despertava l’home d’esquerres, i llavors vaig entrar en raó: l’home d’esquerres estava profundament letàrgic en l’Steve, i cap fet d’una importància menor com una deriva política de les instàncies dirigents de la universitat francesa no el podria treure de la seva letargia. Potser era un senyal, continuava ell, i més tenint en compte que Amar Rezki, conegut pels seus treballs sobre els autors antisemites de principis del segle XX, acabava d’obtenir la plaça de professor. D’altra banda, va insistir, la conferència de rectors s’havia sumat recentment a una campanya de boicot als intercanvis amb els investigadors israelians, engegada inicialment per un grup d’universitats angleses.

Aprofitant que es concentrava en el seu narguil, que no tirava bé, vaig consultar discretament el rellotge i vaig constatar que encara eren dos quarts d’onze, difícilment podia pretextar la imminència de la segona classe per acomiadar-me, i llavors se’m va acudir una idea per reprendre la conversa sense gaires riscos: d’unes setmanes ençà, es tornava a parlar d’un vell projecte de feia quatre o cinc anys, pel cap baix, que consistia a implantar una rèplica de la Sorbona a Dubai (o a Bahrein?, o a Qatar?, els confonia). També estava en fase d’estudi un projecte semblant a Oxford; l’antiguitat de les nostres dues universitats devia haver seduït una d’aquelles petromonarquies. Amb aquesta perspectiva, certament prometedora d’oportunitats financeres reals per a un jove professor universitari, l’Steve es plantejava posar-s’hi a la cua exhibint posicions antisionistes? I pensava que a mi m’interessaria adoptar la mateixa actitud?

Vaig fixar damunt d’ell una mirada brutalment inquisidora —aquell noi no estava dotat d’una gran intel·ligència, era fàcil desestabilitzar-lo, la meva mirada va tenir un efecte immediat—. «En tant que especialista en Bloy», va embarbussar-se, «segur que saps coses sobre aquest corrent identitari, antisemita…». Vaig sospirar, esgotat: Bloy no era antisemita, i jo no era en cap cas un especialista en Bloy. Evidentment la meva recerca sobre Huysmans m’havia dut a parlar-ne, i a comparar l’ús de la llengua en l’un i l’altre, en la meva única obra publicada, Vertiges des néologismes —segurament el punt culminant dels meus esforços intel·lectuals terrestres, que en tot cas havien obtingut unes crítiques excel·lents a Poétique i a Romantisme, cosa que probablement em va obrir les portes a l’obtenció de la plaça de professor. De fet, bona part de les paraules estranyes que es troben en l’obra de Huysmans no eren neologismes, sinó termes rars manllevats al vocabulari específic de certes corporacions artesanes, o a certs patuesos regionals. Huysmans, aquesta era la meva tesi, havia sigut un naturalista de soca-rel, disposat a incorporar la parla real del poble a la seva obra, potser fins i tot, en certa manera, continuava sent el socialista que participava de jove a les vetllades de Médan a casa de Zola, el seu menyspreu creixent per l’esquerra no havia esborrat mai l’aversió inicial envers el capitalisme, els diners i tot el que es podia relacionar amb els valors burgesos, era en resum el prototip únic de naturalista cristià, mentre que Bloy, àvid en tot moment d’èxit comercial o mundà, només cercava, amb els seus neologismes incessants, singularitzar-se, erigir-se com una llum espiritual perseguida, inaccessible al món, havia optat per un posicionament misticoelitista en la societat literària del seu temps, i des de llavors no va deixar de sorprendre’l el propi fracàs, la indiferència per bé que legítima que suscitaven les seves imprecacions. Era, escriu Huysmans, «un home desgraciat, d’un orgull realment diabòlic, i un odi incommensurable». Des del principi, Bloy m’havia semblat en efecte el prototip del catòlic dolent, d’una fe i un entusiasme que només s’exalten realment quan pot considerar condemnats els seus interlocutors. Amb tot, a l’època en què escrivia la tesi, jo havia entrat en contacte amb diversos cercles catolicomonàrquics d’esquerres, que divinitzaven Bloy i Bernanos, i em deixava seduir per tal carta manuscrita o tal altra, fins que em vaig adonar que no tenien res, absolutament res per oferir-me, cap document que jo no pugui trobar fàcilment per mi mateix als arxius normalment accessibles al públic universitari.

«Estàs realment sobre la pista d’alguna cosa… Rellegeix Drumont», vaig dir malgrat tot a l’Steve, més que res per complaure’l, i ell em va adreçar una mirada obedient i naïf de nen oportunista. Davant la porta de la meva aula —aquell dia tenia previst parlar de Jean Lorrain—, tres individus d’uns vint anys, dos àrabs i un negre, bloquejaven l’entrada, aquest cop no anaven armats i mostraven un posat més aviat tranquil, no hi havia res d’amenaçador en la seva actitud, tot i això, obligaven a passar per entremig per entrar a la sala, hi havia d’intervenir. Em vaig aturar davant d’ells: segurament devien tenir per consigna evitar les provocacions, tractar amb respecte els professors de la facultat, en fi, això esperava.

«Sóc professor en aquesta universitat, haig d’impartir la meva classe ara mateix», vaig dir en un to ferm adreçant-me a tots tres. Em respongué el negre, amb un gran somriure. «Cap problema, senyor, només hem vingut a fer una visita a les nostres germanes…», va dir designant l’aula amb un gest apaivagador. De fet, de germanes, només hi havia dues noies d’origen magrebí, assegudes l’una al costat de l’altra, a dalt a l’esquerra, vestides amb un burca negre, proveït d’una reixeta que els protegia els ulls, en fi, eren d’allò més irreprotxables, em semblava. «Molt bé, doncs, ja les heu vist…», vaig concloure amb bonhomia. «Ara ja podeu marxar», vaig insistir. «Cap problema, senyor», va respondre amb un somriure encara més ample, llavors va girar cua, seguit pels altres, que no havien badat boca. Tres passes més enllà, es va girar cap a mi. «La pau sigui amb vostè, senyor…», va dir inclinant-se lleugerament. «Ha anat bé…», em vaig dir a mi mateix tancant la porta de l’aula, «ha anat bé aquesta vegada». No sé què m’esperava exactament, havien corregut rumors d’agressions a professors a Mulhouse, a Estrasburg, a Aix-Marsella i a Saint-Denis, però jo no havia conegut personalment cap col·lega agredit i, en el fons, no m’ho acabava de creure, segons l’Steve els moviments de joves salafistes i les autoritats universitàries havien arribat a un acord, en veia una prova en el fet que, des de feia ja dos anys, havien desaparegut completament dels voltants de la facultat els brètols i els traficants de drogues. L’acord comportava una clàusula que prohibia l’accés a la universitat de les organitzacions jueves? Allò de moment era només un rumor, difícil de verificar, però el fet era que la Unió d’Estudiants Jueus de França ja no tenia cap representant, d’ençà de l’inici del curs, en cap campus de la regió parisenca, mentre que la secció juvenil de la Germandat Musulmana havia multiplicat les seves antenes una mica pertot arreu.