El TGV cap a Poitiers s’anunciava amb un retard indeterminat, i uns agents de seguretat de l’SNCF patrullaven per les andanes per evitar que cap usuari no estigués temptat d’encendre un cigarret; en resum, el meu viatge no començava gaire bé, i m’esperaven altres decepcions a l’interior del tren. L’espai reservat a les maletes s’havia reduït des del meu últim desplaçament, era quasi inexistent, maletes i bosses de viatge s’acumulaven als passadissos i impossibilitaven aquella passejada entre els vagons que representava fins no feia gaire la distracció principal d’un viatge amb tren. Vaig trigar vint-i-cinc minuts a arribar al bar Servair, que em reservava un altre desengany: la majoria dels plats d’una carta ja prou limitada no estaven disponibles. L’SNCF i la societat Servair demanaven disculpes per les molèsties ocasionades: em vaig haver de conformar amb una amanida de quinoa i alfàbrega i una aigua amb gas italiana. Havia comprat el Libération, una mica per desesperació, en un quiosc de l’estació. Un article em va cridar l’atenció, a l’altura aproximadament de Saint-Pierre-des-Corps: el distributisme proclamat pel nou president resultava, finalment, menys inofensiu del que semblava en un primer moment. Un dels elements essencials de la filosofia política introduïda per Chesterton i Belloc era el principi de subsidiarietat. Segons aquest principi, cap entitat (social, econòmica o política) no havia d’assumir una funció que es pogués confiar a una entitat més petita. El papa Pius XI, en la seva encíclica Quadragesimo Anno, proporcionava una definició d’aquest principi: «De la mateixa manera que és dolent treure a l’individu i confiar a la comunitat el que l’empresa privada i la indústria poden acomplir, és igualment una gran injustícia, un mal seriós i una pertorbació de l’ordre convenient per a una organització superior més àmplia el fet d’arrogar-se les funcions que poden efectuar eficaçment entitats inferiors més petites». En aquest cas, el que «pertorbava l’ordre convenient» en ser atribuït a un nivell massa ampli era la nova funció de la solidaritat social, i Ben Abbes n’era conscient. Què hi ha de més bonic, s’havia emocionat en el seu últim discurs, que la solidaritat quan s’exerceix en el marc acollidor del nucli familiar!… El «marc acollidor del nucli familiar» era encara en gran manera, en aquesta fase, un programa; però, més concretament, el nou projecte de pressupost del govern preveia una disminució en tres anys del 85% de les despeses socials del país.

El més sorprenent era que la màgia hipnòtica que infonia des del principi continuava operativa, i que els seus projectes no topaven amb cap oposició seriosa. L’esquerra sempre havia tingut aquesta capacitat de fer acceptar reformes antisocials que haurien sigut categòricament rebutjades si haguessin vingut de la dreta; però encara es donava més, pel que es veia, en el cas del Partit Musulmà. D’altra banda, a les pàgines internacionals, vaig llegir que les negociacions amb Algèria i Tunísia per a la seva adhesió a la Unió Europea avançaven ràpidament, i que aquests dos països, abans d’acabar-se l’any següent, havien de sumar-se al Marroc com a nous membres de la Unió; i ja havien tingut lloc els primers contactes amb el Líban i Egipte.

El meu viatge va començar a millorar una mica a l’estació de Poitiers. Hi havia un nombre suficient de taxis, i el taxista no va semblar gens sorprès quan li vaig demanar que em dugués a l’abadia de Ligugé. Era un home d’uns cinquanta anys, corpulent, de mirada reflexiva i dolça; conduïa amb molta prudència el seu Toyota monovolum. Cada setmana venia gent d’arreu del món a fer estades al monestir cristià més antic d’Occident, em va explicar; l’última setmana, ni més ni menys, havia portat un actor americà famós —no aconseguia recordar com es deia, però estava segur que l’havia vist en pel·lícules; un breu sondeig em va permetre establir que, probablement però no amb tota seguretat, podia tractar-se de Brad Pitt. Tindria una estada agradable, suposava ell: el lloc era tranquil, el menjar, deliciós. Em vaig adonar, quan ho deia, que no tan sols ho pensava, sinó que ho desitjava, que formava part d’aquella gent no gaire nombrosa, al capdavall, que s’alegra a priori de la felicitat dels seus semblants, en fi, que era el que en diuen un bon home.

Al vestíbul d’entrada del monestir, hi havia, a l’esquerra, una botiga on es podien comprar els productes de l’artesanat monàstic, però, de moment, era tancada; i la recepció, a la dreta, era buida. Un cartellet indicava que es podia tocar el timbre en cas d’absència, però que calia abstenir-se’n, excepte en casos d’urgència, durant els oficis. L’horari dels oficis estava apuntat, però no pas la durada: després d’un càlcul força llarg, afegint-hi l’hora dels àpats, vaig concloure que, perquè hi cabés tot en un dia, la durada mitjana d’un ofici probablement no devia sobrepassar la mitja hora. Un càlcul breu em va fer deduir que, en aquell moment precís, devien estar entre els oficis de sextes i de nones; per tant, podia tocar el timbre.

Uns minuts més tard, va aparèixer un monjo de gran estatura, vestit amb un hàbit negre; va mostrar un somriure ample en veure’m. Al voltant del front alt, hi tenia uns petits rínxols de cabells castanys, amb prou feines grisencs, i un collar de barba igualment castany, jo li feia a tot estirar cinquanta anys. «Sóc el germà Joël, sóc jo qui va respondre el seu correu», va dir abans d’agafar-me amb autoritat la bossa de viatge, «el duré a la seva habitació». Es mantenia ben recte, portava sense dificultat la meva bossa, tot i que era feixuga, en fi, semblava en plena forma física. «Estem molt contents de tornar-lo a veure, va continuar, fa més de vint anys, oi?». Jo el devia mirar amb una expressió d’incomprensió total, perquè em va preguntar: «Vostè va ser el nostre hoste fa vint anys, oi? Llavors escrivia sobre Huysmans?». Era cert, però em va deixar perplex que es recordés de mi, per part meva la seva cara no em sonava gens.

—Vostè és el que en diuen un germà hostatger?

—No, no, en absolut, però sí que ho era en aquella època. És una funció que exerceixen sovint els monjos joves, en fi, joves en la vida monàstica. El germà hostatger s’encarrega de parlar amb els hostes, encara està en contacte amb el món; ser germà hostatger és com una mena de sedàs, una fase intermèdia concedida al monjo abans que s’endinsi en la vocació de silenci. En el meu cas, vaig ser germà hostatger durant una mica més d’un any.

Vam vorejar un edifici renaixentista força bonic, envoltat per un parc; un sol enlluernador, hivernal, centellejava als caminals encatifats de fulles mortes. Més enllà s’estenia una església tan alta gairebé com el claustre, d’un gòtic tardà. «És l’antiga església del convent, la que va conèixer Huysmans…», em va dir el germà Joël. «Però, després de la dispersió de la comunitat provocada per les lleis Combes, quan vam aconseguir reformar-nos, no la vam poder recuperar, a diferència dels edificis del claustre. En vam haver de construir una de nova al recinte del monestir». Ens vam aturar davant d’una petita construcció d’un pis, del mateix estil renaixentista. «És la nostra hostatgeria, és on s’allotjarà…», va continuar. En aquell mateix moment, un monjo rodanxó d’uns quaranta anys, vestit també amb un hàbit negre, va aparèixer corrent per l’extrem del caminal. Eixerit, amb una calvície quasi lluent sota el sol, feia una impressió de jovialitat i de competència extremes; feia pensar en un ministre d’Hisenda, o encara millor, en un ministre d’Economia, en fi, ningú no hauria dubtat a confiar-li responsabilitats importants, em semblava. «Aquest és el germà Pierre, el nostre nou germà hostatger, és qui s’encarregarà de tots els aspectes pràctics de la seva estada…», em va anunciar el germà Joël. «Jo únicament havia vingut a saludar-lo». Dit això, em va fer una gran reverència, em va donar la mà i se’n va anar cap al claustre.

«Que ha vingut amb TGV?», va voler saber el germà hostatger; vaig confirmar-ho. «Sí, és realment molt ràpid, amb TGV», va continuar, manifestament desitjós d’entaular una conversa sobre temes de consens. Llavors, em va agafar la bossa de viatge i em va portar fins a l’habitació: quadrada, d’uns tres metres per tres, estava entapissada amb un paper pintat trenat gris clar, el terra era recobert d’una moqueta bastant pelada d’un gris ni clar ni fosc. L’únic ornament era un gran crucifix de fusta fosca, damunt del petit llit individual. De seguida em vaig fixar que el lavabo no tenia aixeta de monocomandament; també vaig observar la presència, al sostre, d’un detector de fum. Vaig assegurar al germà Pierre que aquella habitació em semblava del tot idònia, però ja sabia que seria fals. Quan es pregunta, de vegades de manera interminable, a En route, sobre el fet de saber si suportarà la vida monàstica, un dels arguments negatius formulats per Huysmans era que probablement li prohibirien fumar a l’interior dels edificis. Eren frases com aquesta el que, des de sempre, havien fet que m’agradés; com també aquell passatge en què declara que una de les poques alegries pures de la vida en aquesta terra consisteix a instal·lar-se, tot sol, al llit, amb una pila de bons llibres i un paquet de tabac a l’abast de la mà. Segurament, sí, segurament; però ell no havia conegut els detectors de fum.

Sobre un escriptori de fusta bastant guerxo reposaven una Bíblia, un petit opuscle, obra de dom Jean-Pierre Longeat sobre el sentit d’un recés en un monestir (hi havia escrit: «No us l’endugueu») i un full d’informacions que contenia, essencialment, l’horari dels oficis i dels àpats. Una ràpida ullada em va permetre saber que era gairebé l’hora de l’ofici de nona, però vaig decidir, per aquell primer dia, abstenir-me’n: la seva simbologia no era fulgurant, els oficis de tèrcia, de sexta i de nona tenien per vocació «posar-se en presència de Déu al llarg del dia». Hi havia set oficis per dia, a més de la missa quotidiana; en això, respecte de l’època de Huysmans, no havia canviat res, l’únic alleugeriment era que l’ofici de vigílies, que antigament tenia lloc a les dues de la matinada, s’havia avançat a les deu de la nit. En la meva primera estada, m’havia agradat molt aquest ofici compost de llargs psalms meditatius, al cor de la nit, tan allunyat de les completes (i de l’adéu al dia) com de les laudes que saluden una nova aurora; aquest ofici d’espera pura, d’esperança última sense raó d’esperar. Evidentment, en ple hivern, a l’època en què l’església ni tan sols tenia calefacció, no devia ser un ofici fàcil.

El que més m’impressionava era que el germà Joël m’hagués reconegut, després de vint anys. No hi devia haver hagut gaires esdeveniments per a ell, durant tot aquell interval, d’ençà que havia abandonat les seves funcions de germà hostatger. Havia treballat als tallers del monestir, havia assistit als oficis quotidians. La seva vida havia sigut plàcida, i probablement feliç; contrastava marcadament amb la meva.

Tot seguit vaig fer una llarga passejada pel parc, fumant força cigarrets, esperant l’ofici de vespres, que precedia immediatament el sopar. El sol era cada vegada més enlluernador, feia guspirejar el gebre, encenia resplendors daurades en la pedra dels edificis, escarlates en el tapís de fulles. El sentit de la meva presència en aquell lloc ja no se’m feia clar; de vegades l’intuïa feblement, llavors desapareixia quasi de seguida; però era evident que ja no tenia gaire res a veure amb Huysmans.