A l’estació de Poitiers, vaig haver de canviar de tren. El següent TGV cap a París anava quasi ple, vaig pagar el suplement per accedir a l’espai TGV Pro Première. Era, segons la companyia SNCF, un univers privilegiat, que garantia una connexió wi-fi sense interrupcions, tauletes més amples per posar-hi els documents de treball, endolls per evitar quedar-se estúpidament amb el portàtil sense bateria; a banda d’això, era una primera classe normal.
Vaig trobar un seient aïllat, sense ningú davant per davant, i en el sentit de la marxa. A l’altra banda del passadís, un home de negocis àrab d’uns cinquanta anys, vestit amb una llarga gel·laba blanca i una kufia igualment blanca, que devia venir de Bordeus, havia estès diversos dossiers al costat del seu ordinador sobre les tauletes que tenia a la seva disposició. Davant seu, dues noies tot just acabades de sortir de l’adolescència —segurament les seves esposes— havien fet una ràtzia de dolços i de revistes al quiosc Relay. Eren eixerides i rialleres, portaven vestits llargs i vels multicolors. De moment, l’una estava immersa en la lectura de Picsou Magazine, l’altra en la d’Oops.
L’home de negocis, per la seva banda, feia la impressió que topava amb dificultats considerables; en obrir el correu, es va descarregar un document adjunt que contenia nombroses taules d’Excel; l’anàlisi d’aquells documents va semblar que li creava més inquietud. Va marcar un número al mòbil i va entaular una llarga conversa en veu baixa, jo no entenia de què es tractava i vaig intentar sense gaire entusiasme endinsar-me en la lectura de Le Figaro, que analitzava el nou règim que s’acabava d’instal·lar a França des de la perspectiva dels sectors immobiliari i del luxe. Des d’aquest punt de vista, la situació era extraordinàriament prometedora: conscients que, a partir d’ara, es trobarien amb un país amic, els súbdits de les monarquies del Golf es mostraven cada vegada més interessats a adquirir un allotjament a París o a la Costa Blava, i superaven l’oferta dels xinesos i dels russos, en fi, el mercat funcionava bé.
Enmig de grans esclats de riure, les dues joves àrabs s’havien posat a fer el joc dels set errors de Picsou Magazine. Aixecant els ulls del seu full de càlcul, l’home de negocis els va adreçar un somriure de retret dolorós. Elles li van correspondre el somriure, i van continuar amb el mode xiuxiueig excitat. Ell va tornar a agafar el mòbil i va iniciar un nova conversa, tan llarga i confidencial com la primera. En el règim islàmic, les dones —en fi, les que eren prou guapes per despertar el desig d’un marit ric tenien de fet la possibilitat de continuar sent criatures pràcticament la resta de la seva vida—. Poc després de sortir de la infantesa, es convertien en mares, i tornaven a endinsar-se en l’univers infantil. Els seus fills creixien, llavors es convertien en àvies, i així passava la seva vida. Durant uns pocs anys es compraven roba interior sexi, i canviaven els jocs infantils pels jocs sexuals, que si fa no fa eren el mateix. Evidentment perdien l’autonomia, però fuck autonomy, jo em veia obligat a confessar que havia renunciat amb facilitat, i fins i tot amb un autèntic alleujament, a tota responsabilitat d’ordre professional o intel·lectual, i que no envejava pas aquell home de negocis, assegut a l’altra banda del passadís del nostre compartiment de TGV Pro Première, amb una cara que es tornava gairebé grisa d’angoixa a mesura que continuava la seva conversa per telèfon, visiblement tenia mala peça al taler —el nostre tren acabava de passar en aquell moment per l’estació de Saint-Pierre-des-Corps—. Si més no, ell tindria la compensació de dues esposes gracioses i encantadores, per distreure’l dels seus maldecaps d’home de negocis esgotat —i potser en tenia una o dues més a París, em semblava recordar que el nombre màxim era de quatre, segons la xaria. El meu pare havia tingut…, ma mare, aquella puta neuròtica. Aquella idea em feia venir esgarrifances. En fi, ara ella era morta, eren morts tots dos; jo era l’únic testimoni viu, tot i que darrerament una mica fatigat, del seu amor.