Diumenge 29 de maig

Em vaig despertar cap a les quatre de la matinada, lúcid, mentalment a l’aguait; em vaig prendre el temps necessari per fer la maleta detingudament, per reunir els elements d’una farmaciola, roba de recanvi per a un mes; vaig recuperar fins i tot unes botes de muntanya; unes botes americanes molt d’alta tecnologia que no havia fet servir mai, que havia comprat feia un any imaginant-me que em dedicaria al senderisme. També vaig agafar l’ordinador portàtil, una reserva de galetes energètiques, un escalfador elèctric, cafè soluble. A dos quarts de sis, estava a punt per marxar. El cotxe es va engegar sense cap dificultat, les sortides de París estaven buides; a les sis, ja m’acostava a Rambouillet. No tenia cap projecte, cap destí precís; només la sensació, molt vaga, que m’interessava dirigir-me cap al sud-oest; que, si havia d’esclatar una guerra civil a França, trigaria més temps a arribar al sud-oest. El cert és que no coneixia gaire res del sud-oest, tret que és una regió on es menja confit d’ànec; i el confit d’ànec em semblava poc compatible amb la guerra civil. En fi, em podia equivocar.

Coneixia poc França, en general. Després d’una infantesa i una adolescència passades a Maisons-Laffitte, perifèria burgesa per excel·lència, m’havia instal·lat a París, i no n’havia sortit mai; no havia visitat mai realment aquest país, del qual era, d’una manera una mica teòrica, ciutadà. Havia tingut vel·leïtats de fer-ho, com ho demostrava la compra del Volkswagen Touareg, contemporània de la de les botes de muntanya. Era un vehicle potent, dotat d’un motor V8 dièsel de 4,2 litres d’injecció directa common rail que li permetia sobrepassar els 240 km/h; dissenyat per als llargs trajectes d’autopista, també resultava apte per a la transgressió. En aquella època, em devia imaginar caps de setmana, escapades per camins forestals; però finalment no s’havia produït res de tot això, m’havia acontentat, els diumenges, a ser un client assidu del mercat del llibre vell que tenia lloc al parc Georges-Brassens. De vegades, afortunadament, també havia dedicat els meus diumenges a follar, sobretot amb la Myriam. La meva vida hauria sigut ben grisa i ensopida si no hagués follat, almenys de tant en tant, amb la Myriam. Em vaig aturar a l’àrea de Mille Étangs, immediatament després de la sortida de Châteauroux; vaig comprar una cookie de doble xocolata i un cafè llarg a La Croissanterie, i llavors vaig tornar a seure al volant per prendre aquell esmorzar pensant en el meu passat, o en res. El pàrquing dominava els camps dels voltants, deserts, excepte unes quantes vaques, probablement de raça del Charolais. Ara el dia s’havia aixecat del tot, però uns bancs de boira encara flotaven sobre els prats de més avall. El paisatge era ondulat, més aviat bonic, però no s’hi distingia cap estany, ni tampoc cap riu. Em semblava imprudent pensar en el futur.

Vaig engegar la ràdio: la jornada electoral ja havia començat, i es desenvolupava amb tota normalitat, François Hollande ja havia votat al seu «feu de Corrèze». L’índex de participació, pel que es podia valorar tan d’hora, era elevat, més elevat que a les dues eleccions presidencials precedents. Alguns analistes polítics consideraven que un índex de participació elevat afavoria els «partits del govern» en detriment dels partits extremistes; però d’altres, igualment prestigiosos, opinaven exactament el contrari. En resum, de moment no es podia extreure cap conclusió de l’índex de participació, i era una mica aviat per escoltar la ràdio; la vaig apagar abans de sortir del pàrquing.

Poc després de marxar, vaig adonar-me que tenia el dipòsit mig buit, aproximadament un quart; l’hauria d’haver omplert a l’àrea de servei. També vaig constatar que l’autopista estava insòlitament deserta. Diumenge al matí no hi ha mai gaire gent a l’autopista, és el moment en què la societat respira, es descongestiona, en què els seus membres es concedeixen la breu il·lusió d’una existència individual. Però, tot i així, feia potser cent quilòmetres que no havia avançat cap cotxe, ni n’havia vist cap en sentit contrari; només havia evitat un camió búlgar que zigzaguejava, embriac de fatiga, entre el carril de la dreta i el voral. Tot estava tranquil, als marges hi havia mànegues de vent bicolors agitades per un vent lleuger; el sol brillava sobre els prats i els boscos com un empleat fidel. Vaig posar la ràdio, però aquest cop sense èxit: totes les emissores preprogramades al meu aparell, des de France Info fins a Europe 1, passant per Radio Monte-Carlo i RTL, només emetien un brunzit confús d’interferències. Alguna cosa estava passant a França, n’estava segur; però podia continuar travessant a 200 km/h la xarxa d’autopistes francesa, i potser era la bona solució, semblava que no funcionava res més en aquest país, els radars possiblement també estaven espatllats, continuant a la mateixa velocitat em plantaria a les quatre a la vila fronterera de la Jonquera, un cop a Espanya la situació seria diferent, i la guerra civil una mica més lluny, ho podia intentar. El problema era que no tenia gasolina: sí, això és el que havia de resoldre urgentment, me n’hauria d’ocupar a la següent àrea de servei.

Seria la de Pech-Montat. No tenia res d’atractiu als cartells informatius: ni restauració, ni productes regionals, una àrea jansenista, dedicada al carburant pur; però no podia esperar fins al Jardin des Causses du Lot, situat cinquanta quilòmetres més avall. Em vaig refer pensant que podria fer una aturada tècnica a Pech-Montat i després una aturada de plaer a Les Causses du Lot, on compraria foie gras, cabécou, Cahors, que degustaria al vespre a la meva habitació d’hotel a la Costa Brava; era un projecte complet, coherent, un projecte realitzable.

La zona del pàrquing estava deserta, i de seguida em vaig adonar que alguna cosa no anava bé; vaig reduir la marxa al màxim i vaig avançar, amb molta prudència, fins a l’àrea de servei. El finestral de la botiga estava trencat, l’asfalt era cobert de milers de fragments de vidre. Vaig sortir del cotxe, m’hi vaig acostar: a l’interior també havien rebentat la vitrina dels refrescos, i havien tombat els expositors de diaris. Vaig trobar la caixera estesa a terra en un bassal de sang, amb els braços encreuats al pit en un gest ridícul de protecció. El silenci era total. Em vaig dirigir als assortidors, però estaven bloquejats. Es devien posar en funcionament des de les caixes. Vaig tornar a entrar a la botiga, vaig passar per sobre el cadàver a contracor, però no vaig descobrir cap mecanisme que semblés comandar la distribució de carburant. Després de vacil·lar uns moments, vaig agafar de la prestatgeria un sandvitx de tonyina i crudités, una cervesa sense alcohol i la guia Michelin.

Entre els hotels de la regió que aconsellava, el més proper, el Relais du Haut-Quercy, es trobava a Martel; només calia seguir la D-840 uns deu quilòmetres. En tornar a arrencar en direcció a la sortida, em va semblar veure dos cossos estesos prop del pàrquing de camions. Vaig tornar a baixar, m’hi vaig acostar: en efecte, dos joves magrebins, vestits amb l’uniforme típic dels suburbis, havien sigut abatuts; havien perdut molt poca sang, però estaven indiscutiblement morts; un d’ells encara duia una metralladora a la mà. Què devia haver passat aquí? Vaig repetir l’intent de captar una emissora a l’atzar, però, altra vegada, només vaig obtenir un petarrelleig indistint d’interferències.

Vaig arribar a Martel sense cap obstacle un quart d’hora més tard, la carretera departamental travessava un paisatge alegre, boscós. Encara no m’havia creuat amb cap cotxe, i començava realment a fer-me preguntes; llavors em vaig dir que la gent segurament es recloïa a casa seva per la mateixa raó que a mi m’havia empès a sortir de París: la intuïció d’una catàstrofe imminent.

El Relais du Haut-Quercy era una gran construcció de pedra calcària blanca, de dos pisos, situada una mica al marge del poble. La reixa es va obrir amb un lleuger grinyol, vaig travessar un terraplè recobert de grava, vaig pujar uns esglaons fins a la recepció. No hi havia ningú. Darrere el taulell, hi havia les claus de les habitacions penjades en un tauler; no n’hi faltava cap. Vaig cridar diversos cops, cada vegada més fort, sense obtenir cap resposta. Vaig tornar a sortir: a la part de darrere de l’edifici hi havia una terrassa envoltada de rosers, amb tauletes rodones i cadires metàl·liques treballades, que es devia utilitzar per als esmorzars. Vaig seguir un passeig vorejat de castanyers durant una cinquantena de metres fins a anar a parar a una esplanada d’herba que dominava els camps dels voltants, on unes gandules i uns para-sols esperaven uns hipotètics clients. Durant uns minuts vaig contemplar el paisatge, ondulat i plàcid, abans de tornar a l’hotel. En el moment en què entrava a la terrassa, una dona en sortia, una rossa d’uns quaranta anys, que duia un vestit llarg de llana grisa i els cabells recollits amb una cinta; es va sobresaltar en veure’m. «El restaurant està tancat», va deixar anar, a la defensiva. Li vaig dir que només volia una habitació. «Tampoc no fem esmorzars», va precisar abans de convenir, visiblement a contracor, que tenia una habitació.

Em va acompanyar fins al primer pis, va obrir una porta i em va donar un tros de paper minúscul: «La reixa tanca a les deu, si torna més tard, necessitarà un codi», va dir, i es va allunyar sense afegir ni una paraula suplementària.

Un cop oberts els finestrons, l’habitació no estava tan malament, a banda del paper pintat, amb motius d’un magenta descolorit, que representaven escenes de caça. Vaig intentar mirar la televisió, sense èxit: no hi havia senyal a cap cadena, només un formigueig indefinit de píxels. Internet tampoc funcionava: hi havia diverses xarxes amb un nom que començava per Bbox o SFR —probablement dels veïns del poble—, però cap relacionat amb el Relais du Haut-Quercy. Un fulletó informatiu per als clients que vaig descobrir en un calaix donava detalls sobre les curiositats turístiques del poble, també hi havia indicacions sobre la gastronomia de la regió del Quercy; però res sobre Internet. Estar connectat a la xarxa no era clarament la preocupació principal dels clients de l’establiment.

Després d’endreçar les meves coses, de posar la roba que havia dut al penja-robes, d’endollar l’escalfador i el raspall de dents elèctric, d’encendre el meu mòbil per constatar que no tenia cap missatge, vaig començar a preguntar-me què hi feia, allà. Aquesta pregunta molt genèrica qualsevol home se la pot formular en qualsevol lloc, en qualsevol moment de la seva vida; però s’ha de reconèixer que el viatger solitari hi està particularment exposat. Si la Myriam hagués estat al meu costat, francament, no hauria tingut més motius per ser a Martel; però senzillament no m’hauria fet la pregunta. Una parella és un món, un món autònom i tancat que es desplaça a través d’un món més vast, sense que l’acabi d’afectar del tot; en solitari, tenia molts punts febles, i em va caldre cert coratge per posar-me el fulletó informatiu en una butxaca de la caçadora i sortir a visitar el poble.

El centre de la plaça de Consuls l’ocupava un mercat de gra, visiblement antic, jo no en sabia gaire d’arquitectura, però les cases que l’envoltaven, construïdes amb una pedra clara preciosa, tenien sens dubte diversos segles, ja havia vist coses semblants a la televisió, en general en emissions presentades per Stéphane Bern, i era tan bonic com a la televisió, més i tot, una de les cases era molt gran, gairebé un palau, amb arcades d’ogiva i torricons, en acostar-m’hi vaig constatar que efectivament el palauet de la Raymondie s’havia construït entre 1280 i 1350, i que pertanyia originàriament als vescomtes de Torena.

La resta del poble era harmoniosa, i vaig seguir uns carrerons pintorescos i desèrtics fins a arribar a l’església de Saint-Maur, massissa, quasi desproveïda de finestres; es tractava d’una església fortificada, construïda per resistir els assalts dels infidels, com n’hi havia moltes a la regió, vaig llegir al fulletó.

La carretera D-840 que travessava el poble continuava en direcció a Rocamadour. Ja havia sentit parlar de Rocamadour, era un destí turístic conegut, amb moltes estrelles a la guia Michelin, em preguntava fins i tot si no havia vist ja Rocamadour, en una emissió de Stéphane Bern, però, en tot cas, era a vint quilòmetres, vaig optar per una departamental més petita i més sinuosa, que conduïa a Saint-Denis-les-Martel. Cent metres més enllà, vaig trobar una garita minúscula de fusta pintada, on es venien bitllets per a un tren turístic de vapor que recorria la vall de la Dordonya. Semblava interessant; hauria sigut preferible, però, anar acompanyat, em repetia a mi mateix amb una delectació fosca; de tota manera, no hi havia ningú a la garita. La Myriam feia dies que havia arribat a Tel-Aviv, segurament havia tingut temps d’informar-se sobre les matrícules de la universitat, potser ja havia agafat el full d’inscripció, o bé s’havia acontentat d’anar a la platja, sempre li havia agradat la platja, no havíem anat mai de vacances junts, em vaig dir, no havia sigut mai prou espavilat per triar una destinació, per fer reserves, havia pretès que m’agradava París a l’agost, però el cert és que simplement havia sigut incapaç de sortir-ne.

Un camí de terra vorejava la via del tren per la dreta. Després d’un quilòmetre de pujada per un pendent suau enmig d’un bosc espès, vaig arribar a un mirador, amb una taula d’orientació; un pictograma que representava una càmera fotogràfica amb acordió confirmava la vocació turística de la parada.

La Dordonya s’escolava avall, encaixada entre cingleres calcàries d’uns cinquanta metres, prosseguint obscurament el seu destí geològic. La regió estava habitada des dels temps més remots de la prehistòria, vaig llegir en un panell informatiu pedagògic; l’home de Cromanyó n’havia expulsat progressivament l’home de Neandertal, que es va replegar a la península Ibèrica abans de desaparèixer.

Vaig seure al caire del cingle, intentant sense gaire èxit sumir-me en la contemplació del paisatge. Al cap d’una mitja hora, vaig agafar el mòbil i vaig marcar el número de la Myriam. Va semblar sorpresa, però contenta de sentir-me. Tot anava bé, em va dir, tenien un pis agradable, lluminós, al centre; no, encara no s’havia ocupat de matricular-se a la universitat; i jo, com estava? Bé, vaig mentir; però l’enyorava molt. Li vaig fer prometre que m’enviaria un correu molt llarg, en què m’ho explicaria tot, així que pogués, abans de recordar que no tenia connexió a Internet.

Mai no m’havia agradat imitar el so dels petons per telèfon, ja de jove em costava, i amb quaranta anys passats em semblava francament ridícul; tot i això, m’hi vaig sotmetre, però immediatament després de penjar em vaig sentir envaït per una solitud terrible, i vaig comprendre que mai més no em veuria amb cor de tornar a trucar a la Myriam, la sensació de proximitat que s’instal·lava al telèfon era massa violenta, i la buidor que venia després, massa cruel.

El meu intent per interessar-me en les belleses naturals de la regió estava evidentment abocat al fracàs; amb tot, encara m’hi obstinava una mica, i es feia fosc quan vaig decidir tornar cap a Martel. Els homes de Cromanyó caçaven el mamut i el ren; els actuals podien triar entre Auchan i Leclerc, totes dues grans superfícies situades a Souillac. Les úniques botigues del poble eren un forn de pa, tancat, i una cafeteria situada a la plaça de Consuls, que també semblava tancada, no havien tret cap taula a la plaça. A dins, però, es veia una llum feble, vaig empènyer la porta i vaig entrar-hi.

Uns quaranta homes, en un silenci total, seguien un reportatge de la BBC News que difonia un televisor penjat a la paret al fons de la sala. Ningú no va reaccionar a la meva arribada. Era visiblement gent del poble, quasi tots jubilats, els altres semblava que eren operaris. Feia molt de temps que no havia tingut l’ocasió de practicar anglès, el comentador parlava massa de pressa i jo no l’entenia gaire; els altres espectadors no semblaven més avançats que jo, francament. Les imatges, preses en localitats molt variades —Mulhouse, Trappes, Stains, Aurillac— no presentaven cap interès aparent: sales polivalents, escoles bressol, gimnasos deserts. Vaig haver d’esperar la intervenció de Manuel Valls, filmat a l’escalinata del palau de Matignon, pàl·lid sota una il·luminació massa violenta, per reconstruir l’evolució dels fets: una vintena de collegis electorals, arreu de França, havien patit l’assalt de bandes armades a primera hora de la tarda. No es lamentava cap víctima, però havien desaparegut urnes; de moment ningú no havia reivindicat aquestes accions. En aquelles condicions, el govern no tenia cap més opció que interrompre el procés electoral. Es convocava un gabinet de crisi per al vespre, el cap de govern anunciaria les mesures corresponents; la llei de la República, concloïa banalment, s’imposaria amb tota la força.