Dix questions sur l’islam era efectivament un llibre senzill, estructurat amb una gran eficàcia. El primer capítol, que responia a la pregunta «Quina és la nostra creença?», no em va aportar ben bé res de nou. Era, a grans trets, el que en Rediger m’havia dit el dia abans, la tarda que vam passar junts: la immensitat i l’harmonia de l’univers, la perfecció del disseny, etc. Anava seguit d’una breu exposició sobre la successió dels profetes, culminada per Mahoma.
Com segurament la majoria dels homes, vaig saltar els capítols dedicats als deures religiosos, als pilars de l’islam i al dejuni, per arribar directament al capítol VII: «Per què la poligàmia?». L’argumentació era francament original: per fer realitat els seus designis sublims, exposava en Rediger, el Creador de l’univers passava, pel que fa al cosmos inanimat, per les lleis de la geometria (una geometria certament no euclidiana; una geometria no commutativa tampoc; però, al cap i a la fi, una geometria). Quant als éssers vius, en canvi, els designis del Creador s’expressaven a través de la selecció natural, per la qual les criatures animades assolien el seu punt màxim de bellesa, de vitalitat i de força. I en totes les espècies animals, incloent-hi l’ésser humà, la llei era la mateixa: només certs individus estaven cridats a transmetre la seva llavor, i a engendrar la generació futura, de la qual dependria més endavant un nombre indefinit de generacions. En el cas dels mamífers, tenint en compte el temps de gestació de les femelles, combinat amb la capacitat de reproducció quasi il·limitada dels mascles, la pressió selectiva s’exercia sobretot en els mascles. Per tant, la desigualtat entre mascles —si uns quants es beneficiaven del gaudi de diverses femelles, d’altres necessàriament se n’havien de veure privats— no s’havia de considerar com un efecte pervers de la poligàmia, sinó ben bé com el seu autèntic objectiu. Així era com s’acomplia el destí de l’espècie.
Aquestes curioses consideracions el duien directament al capítol VIII, més de consens, consagrat a «L’ecologia i l’islam», que li permetia tractar d’una manera accessòria la qüestió de l’alimentació halal, identificada com una mena de bio millorat. Pel que fa als capítols IX i X, dedicats a l’economia i a les institucions polítiques, semblaven expressament enfocats a la candidatura de Mohammed Ben Abbes.
En aquesta obra, orientada a un públic ampli, i que havia assolit una gran difusió, en Rediger multiplicava les adaptacions a un públic humanista, i no s’estava de comparar l’islam amb les civilitzacions, pastorals i brutals, que l’havien precedit. Així, subratllava que l’islam no havia inventat la poligàmia, sinó que més aviat havia contribuït a reglamentar-ne la pràctica; que no era a l’origen de la lapidació, ni de l’ablació del clítoris; que el profeta Mahoma havia considerat meritori l’alliberament dels esclaus, i que, establint la igualtat bàsica dels homes davant del seu Creador, va posar fi a tota forma de discriminació racial als països que dominava.
Coneixia tots aquests arguments, els havia sentit mil vegades; això no treu que fossin exactes. Però el que m’havia impressionat de la nostra trobada, el que m’impressionava encara més en el seu llibre, era aquell discurs ben travat, que acostava inevitablement en Rediger a la política. No havíem parlat gens de política, aquella tarda nostra al carrer de Les Arènes; però no em va sorprendre en absolut, una setmana més tard, veure que, aprofitant una petita remodelació del ministeri, l’acabessin de nomenar secretari d’Estat d’Universitats, un càrrec que havien reestructurat per a l’ocasió.
Mentrestant jo havia pogut constatar que ell s’havia mostrat clarament menys prudent en els articles destinats a revistes més confidencials, com la Revue d’études palestiniennes i Oummah. La manca de curiositat dels periodistes era una benedicció per als intel·lectuals, perquè en l’actualitat tot allò era fàcilment accessible per Internet, i em semblava que exhumar alguns d’aquells articles li hauria pogut comportar uns quants maldecaps; però, al capdavall, potser m’equivocava, al llarg del segle XX un bon nombre d’intel·lectuals havien donat suport a Stalin, Mao o Pol Pot sense que se’ls ho hagués retret realment; l’intel·lectual a França no havia de ser responsable, no formava part de la seva naturalesa.
En un article destinat a Oummah, en què es plantejava la qüestió de saber si l’islam estava cridat a dominar el món, en Rediger responia al final afirmativament. Amb prou feines plantejava el tema de les civilitzacions occidentals, de tan evidentment condemnades que li semblaven (l’individualisme liberal havia de triomfar, mentre es limitava a dissoldre les estructures intermèdies, que eren les pàtries, les corporacions i les castes, però alhora, quan atacava l’última estructura que era la família, per tant, la demografia, signava el seu fracàs final; llavors arribava, lògicament, l’era de l’islam). Es mostrava més prolix en el cas de l’Índia i la Xina: si l’Índia i la Xina haguessin conservat les seves civilitzacions tradicionals, escrivia, haurien pogut escapar-se de la influència de l’islam mantenint-se alienes al monoteisme; però, a partir del moment en què s’havien deixat contaminar pels valors occidentals, també estaven condemnades: en detallava el procés, feia una previsió en un calendari. L’article, clar i documentat, traïa manifestament la influència de Guénon, la seva distinció fonamental entre les civilitzacions tradicionals, considerades en el seu conjunt, i la civilització moderna.
En un altre article, es pronunciava clarament a favor d’un repartiment molt desigual de les riqueses. Si la misèria pròpiament dita s’havia d’eradicar d’una societat musulmana autèntica (l’almoina constituïa fins i tot un dels pilars de l’islam), aquesta societat no havia de deixar de mantenir una distància considerable entre la gran massa de la població, en unes condicions de pobresa decent, i una minoria d’individus fastuosament rics, amb prou riquesa per lliurar-se a despeses exagerades, forassenyades, que asseguressin la supervivència del luxe i de les arts. Aquesta posició aristocràtica venia, aquest cop, directament de Nietzsche; en Rediger s’havia mantingut, en el fons, considerablement fidel a la manera de pensar de la seva joventut.
També era nietzschiana la seva hostilitat sarcàstica i feridora respecte del cristianisme, que a parer seu reposava únicament en la personalitat decadent, marginal, de Jesús. El fundador del cristianisme havia estat a gust amb la companyia de les dones, i allò es notava, escrivia. «Si l’islam menysprea el cristianisme», citava ell reprenent l’autor de L’Anticrist, «és per mil motius: l’islam té homes com a condició primera…». La idea de la divinitat de Crist, continuava Rediger, era l’error fonamental que conduïa ineluctablement a l’humanisme i als «drets de l’home». També ho havia dit Nietzsche, i en uns termes més durs, i segurament hauria subscrit la idea que l’islam tenia com a missió purificar el món deslliurant-lo de la doctrina perniciosa de l’encarnació.
A mesura que em feia gran, jo també m’acostava a Nietzsche, com deu ser inevitable quan tens problemes amb els teus conductes corporals. I cada vegada m’interessava més Elohim, el sublim ordenador de les constel·lacions, que no pas el seu insípid plançó. Jesús havia estimat massa els homes, vet aquí el problema; es va deixar crucificar per ells, fet que testimoniava si més no una falta de bon gust, com diria la vella meuca. I la resta dels seus actes tampoc no reflectien un gran discerniment, com per exemple el perdó a la dona adúltera, amb arguments del tipus «que aquell que no hagi pecat mai», etc. El cas és que no era gens complicat, n’hi havia prou amb cridar un nen de set anys, l’hauria llançat ell, la primera pedra, el maleït nano.
En Rediger escrivia molt bé, era clar i sintètic, amb alguns tocs d’humor de vegades, com quan feia befa d’un dels seus col·legues, segurament un intel·lectual musulmà competidor, que havia introduït en un article la noció d’imams 2.0, els que s’havien fixat com a objectiu la reconversió dels joves francesos provinents de la immigració musulmana. Ara, corregia ell, calia parlar més aviat d’imams 3.0: els que convertien els joves francesos de soca-rel —l’humor, a en Rediger, no li solia durar gaire, de seguida passava a una consideració seriosa—. Però els sarcasmes els reservava sobretot als seus col·legues islamoesquerrans: l’islamoesquerranisme, escrivia, era un intent desesperat de marxistes descompostos, en fase de deteriorament, en estat de mort clínica, per renéixer de les deixalles de la història aferrant-se a les forces emergents de l’islam. En el pla conceptual, prosseguia, feien somriure igual que els famosos «nietzscheans d’esquerres». Tenia indubtablement una obsessió en Nietzsche; amb tot, els seus articles d’inspiració nietzscheana em fatigaven bastant ràpidament —segurament jo mateix havia llegit massa Nietzsche, el coneixia i l’entenia perfectament, havia perdut del tot la capacitat de seduir-me—. Estranyament, em sentia més atret per la seva fibra guénoniana —la veritat és que Guénon és bastant pesat de llegir en la seva totalitat, i que en Rediger n’oferia una versió accessible, una versió light—. M’agradava especialment un article que duia per títol «Geometria del lligam», publicat a la Revue d’études traditionnelles. Hi insistia de nou en el fracàs del comunisme —que era, al capdavall, un primer intent de lluita contra l’individualisme liberal— per subratllar que Trotski finalment havia tingut raó contra Stalin: el comunisme només hauria pogut triomfar si hagués sigut mundial. La mateixa regla, advertia, valia per a l’islam: seria universal o no seria. Però l’essencial de l’article era una curiosa meditació, no exempta d’una mena de kitsch spinozià, amb escolis i tota la faramalla, al voltant de la teoria dels grafs. Només una religió, intentava demostrar l’article, podia crear, entre els individus, una relació total. Si considerem, escrivia en Rediger, un graf de relació, posem per cas, individus (punts) units per relacions personals, és impossible construir un graf pla que uneixi entre ells el conjunt dels individus. L’única solució és passar per un pla superior, que contingui un punt únic anomenat Déu, al qual estarien units el conjunt d’individus; i units entre ells a través d’aquest intermediari.
Tot allò era molt agradable de llegir; alhora, però, en el pla geomètric, la demostració em semblava falsa; tot i això, allò em distreia dels meus problemes de conductes corporals. La meva vida intel·lectual, a part d’això, estava en un punt mort: progressava en l’elaboració del sistema de notes, però encara estava encallat en el pròleg. Curiosament, amb motiu d’una recerca a Internet sobre Huysmans, vaig trobar un dels articles més remarcables d’en Rediger, aparegut aquest cop a la Revue européenne. Huysmans només hi era citat accessòriament, com l’autor en qui es mostrava de la manera més evident l’atzucac del naturalisme i del materialisme; però el conjunt de l’article era una provocació descarada als seus antics camarades tradicionalistes i identitaris. Era tràgic, defensava amb fervor, que una hostilitat irracional a l’islam els impedís reconèixer aquesta evidència: tenien coincidències essencials amb els musulmans. Sobre el rebuig de l’ateisme i de l’humanisme, sobre la necessària submissió de la dona, sobre el retorn al patriarcat: el seu combat, des de tots els punts de vista, era exactament el mateix. I aquell combat necessari per a la instauració d’una nova fase orgànica de civilització ja no es podia dur, actualment, en nom del cristianisme; era l’islam, una religió germana, més recent, més senzilla i més autèntica (i és que, per què Guénon, per exemple, s’havia convertit a l’islam? Guénon tenia abans que res un esperit científic, i havia triat l’islam com a científic, per economitzar conceptes; i per evitar, també, certes creences irracionals marginals, com la presència real en l’Eucaristia), era l’islam, doncs, el que ara havia pres el relleu. A força d’amaneraments, de manyagueries i d’ensabonades vergonyoses dels progressistes, l’Església catòlica s’havia vist incapaç d’oposar-se a la decadència dels costums. De rebutjar clarament, enèrgicament, el matrimoni homosexual, el dret a l’avortament i el treball de les dones. Calia rendir-se a l’evidència: l’Europa occidental, havent assolit un grau de descomposició repugnant, ja no estava en condicions de salvar-se ella mateixa, com no ho havia estat la Roma antiga al segle V de la nostra era. L’arribada massiva de població immigrant amarada d’una cultura tradicional marcada encara per les jerarquies naturals, la submissió de la dona i el respecte als antics constituïa una oportunitat històrica per al rearmament moral i familiar d’Europa, obria la perspectiva d’una nova edat d’or per al vell continent. Aquesta població era de vegades cristiana; però en la majoria dels casos, s’havia de reconèixer, era musulmana.
En Rediger era el primer a reconèixer que la cristiandat medieval havia sigut una gran civilització, amb unes fites artístiques que quedarien eternament vives en la memòria dels homes; però, a poc a poc, havia anat perdent terreny, havia hagut de pactar amb el racionalisme, de renunciar a sotmetre el poder temporal, i així s’havia condemnat progressivament, i tot això per què? En el fons, era un misteri; Déu ho havia decidit així.