Naturalment no anunciaria la notícia a en Bastien Lacoue; sabia que passaria almenys un any, potser dos, abans que s’inquietés per l’acabament de l’assumpte; jo tindria tot el temps per polir les meves notes de peu de pàgina, en fi, encetava una etapa supercool de la meva vida.

Cool i prou, vaig temperar obrint la bústia per primera vegada des del meu retorn de Brussel·les; encara hi havia problemes administratius per resoldre, i l’administració «no dorm mai».

De moment no em veia amb cor d’obrir cap d’aquells sobres; d’alguna manera, durant dues setmanes m’havia sentit transportat a les regions de l’ideal, en fi, al meu modest nivell, jo havia creat; i ara em resultava una mica brusc tornar al meu estatus de subjecte administratiu ordinari. Hi havia un sobre entremig provinent de la Universitat de París IV-Sorbona. Ah, ah, em vaig dir.

El meu «ah, ah» va guanyar en consistència quan vaig descobrir-ne el contingut: em convidaven, i era l’endemà, a la cerimònia de presa de possessió del càrrec de professor de la universitat per part de Jean-François Loiseleur. Hi hauria una recepció oficial a la sala Richelieu, discursos, i després un còctel en una sala adjacent preparada per a l’ocasió.

Em recordava perfectament de Loiseleur, era ell qui m’havia introduït al Journal des dix-neuvièmistes, feia un munt d’anys. Havia entrat en la carrera universitària després d’una tesi original dedicada als últims poemes de Leconte de Lisle. Considerat amb Heredia com el capdavanter dels parnassians, Leconte de Lisle era en general menyspreat per aquesta raó, considerat com un «artesà correcte sense geni», per parlar com els autors d’antologies. Tanmateix, sota els efectes d’una mena de crisi misticocosmològica, havia escrit al final de la seva vida alguns poemes estranys, que no tenien res a veure amb el que havia escrit anteriorment, ni amb el que s’escrivia a la seva època, de fet no tenien res a veure amb res, i en una primera lectura es podien considerar completament extravagants. Loiseleur havia tingut el mèrit d’exhumar-los, en primer lloc, i en segon lloc, d’aconseguir dir-ne una mica més, sense arribar però a inscriure’ls en una filiació literària real —segons ell, més aviat se’ls havia de relacionar amb certs fenòmens intel·lectuals contemporanis del parnassià dels darrers anys, com la teosofia i el moviment espiritista—. D’aquesta manera, havia adquirit, en aquest àmbit en què no tenia competidors, una certa notorietat —sense poder pretendre tenir la talla internacional d’un Gignac, el convidaven regularment a fer conferències a Oxford i a Saint Andrews.

A títol personal, Loiseleur corresponia remarcablement al seu objecte d’estudi; jo no havia conegut mai algú que evoqués tant el personatge del savi Cosinus: cabells llargs, grisos i bruts, ulleres enormes, roba desaparellada i en un estat que sovint semblava al límit de la higiene, inspirava per això mateix una mena de respecte tenyit de llàstima. Certament no tenia la intenció d’interpretar un personatge: era senzillament així, i no podia ser d’altra manera; era, a més, l’home més amable, més dolç del món, desproveït absolutament de vanitat. L’ensenyament en si mateix, pel fet que implicava, malgrat tot, una certa forma de contacte amb els altres humans de naturalesa variada, sempre l’havia horroritzat; com l’havia aconseguit convèncer, en Rediger? Sí, aniria si més no al còctel; m’encuriosia saber-ho.

Dotades d’un caràcter històric i d’un emplaçament realment prestigiós, les sales de recepció de la Sorbona, a la meva època, no s’havien fet servir mai per a festes universitàries, però sí que s’havien llogat sovint, a unes tarifes indecents, per a desfilades de moda i altres esdeveniments people; potser no era gaire honorable, però era ben útil a l’hora de quadrar el pressupost. Els nous propietaris saudites hi havien posat ordre i, gràcies al seu impuls, l’espai havia retrobat una certa dignitat acadèmica. En penetrar a la primera sala, em vaig alegrar de veure els plafons del libanès de menjars preparats que m’havia acompanyat durant tota la redacció del meu pròleg. Ara ja em coneixia el menú de memòria, i vaig demanar el meu plat amb autoritat. El públic assistent es componia de la barreja habitual d’universitaris francesos i dignitaris àrabs; però aquest cop hi havia molts francesos, tenia la impressió que havien vingut tots els docents. Era força comprensible: doblegar-se a la fèrula del nou règim saudita encara era considerat per molts com un acte una mica vergonyós, un acte per dir-ho d’alguna manera de col·laboració; reunint-se entre ells, feien pinya, es donaven ànims mútuament, i se sentien ben satisfets quan tenien l’ocasió d’acollir un nou col·lega.

Immediatament després que m’haguessin servit els meus mezzes, em vaig trobar cara a cara amb Loiseleur. Havia canviat: sense acabar de ser del tot presentable, el seu aspecte extern havia progressat clarament. Els cabells, encara llargs i bruts, estaven quasi pentinats; la jaqueta i els pantalons tenien gairebé el mateix color, i no estaven guarnits amb cap taca de greix, ni amb cap cremada de cigarret; es podia notar, o si més no m’ho semblava, que hi havia començat a intervenir una mà femenina.

—Doncs sí… —em va confirmar sense que jo li preguntés res—, he fet el pas. És curiós, no hi havia pensat mai abans, i finalment és molt agradable. M’alegro de tornar-lo a veure, per cert. I vostè com està?

—Vol dir que s’ha casat? —jo necessitava una confirmació.

—Sí, sí, m’he casat, això. És, en el fons, molt estrany, una sola carn, no?, però molt bé. I vostè com està?

M’hauria pogut anunciar igualment que s’havia convertit en un ionqui, o aficionat als esports d’aventura, res que tingués a veure amb Loiseleur no em podia sorprendre realment; però, així i tot, allò m’havia impressionat, i vaig repetir estúpidament, amb l’ull fixat a l’agulla de la Legió d’Honor que li guarnia la fastigosa jaqueta blau petroli: «Casat? Amb una dona?». Potser m’imaginava que era verge, amb seixanta anys; i al capdavall era possible.

—Sí, sí, una dona, me n’han trobat una —va confirmar assentint amb el cap enèrgicament—. Una estudiant de segon.

Em vaig quedar sense veu, i llavors el va sol·licitar un col·lega, un vellet a la seva manera excèntric, però, això sí, més net —un expert en el segle XVII, em semblava—, especialista en burlescos, i autor d’una obra sobre Scarron. Poc després vaig veure en Rediger al mig d’un grupet, a l’altre extrem de la galeria on havia tingut lloc la recepció. Darrerament, immers en el meu pròleg, no hi havia pensat gaire, i llavors em vaig adonar que estava realment content de tornar-lo a veure. Em va saludar calorosament. Ara l’havia d’anomenar «Senyor ministre», vaig fer broma.

—Com és la política? És realment dura? —vaig preguntar més seriosament.

—Sí. El que en diuen no és gens exagerat. Jo estava acostumat a les lluites de poder en un context universitari; però això és un grau més. De tota manera, Ben Abbes és un paio molt vàlid; estic orgullós de treballar amb ell.

Llavors em vaig recordar d’en Tanneur, de la comparació que havia fet amb l’emperador August, el vespre que vam sopar junts a la casa del Lot; aquella observació semblava interessar a en Rediger, el va fer pensar. Les negociacions amb el Líban i Egipte estaven ben encaminades, em va dir; i s’havien produït els primers contactes amb Líbia i Síria, on Ben Abbes havia reactivat amistats personals amb els Germans Musulmans locals. De fet, senzillament intentava refer, en menys d’una generació i únicament a través de la diplomàcia, el que l’Imperi romà havia trigat segles a dur a terme —afegint-hi, amb escreix, i sense cap esforç, els vastos territoris d’Europa del nord fins a Estònia, Escandinàvia i Irlanda—. Tenia, a més, el sentit del símbol, i es disposava a presentar una proposició de directiva europea destinada a transferir la seu de la Comissió a Roma, i la del Parlament, a Atenes.

—Són poc freqüents els constructors d’imperis… —va afegir pensativament en Rediger—. És difícil l’art de mantenir juntes nacions separades per la religió i per la llengua, de fer-les adherir a un projecte polític comú. A part de l’Imperi romà, només se m’acut l’Imperi otomà, en una escala més restringida. Napoleó segurament hauria tingut les qualitats necessàries (la seva gestió de la qüestió israelita és remarcable, i va demostrar, en el decurs de l’expedició a Egipte, que era perfectament capaç, també, de fer tractes amb l’islam). Ben Abbes, sí… Pot ser que Ben Abbes sigui de la mateixa fusta…

Vaig assentir amb el cap, entusiasmat, per bé que la referència a l’Imperi otomà em sobrepassava una mica, però em sentia còmode en aquell ambient eteri, fluctuant, de conversa cortesa entre persones instruïdes. Tot seguit, forçosament, vam acabar parlant del meu pròleg; m’era difícil deslligar-me d’aquell treball sobre Huysmans que m’havia ocupat més o menys sordament durant anys —la meva vida, en definitiva, no havia tingut cap altre objectiu—, vaig constatar amb un punt de malenconia, sense transmetre-ho al meu interlocutor, era una mica massa emfàtic, però no era menys cert. De fet, m’escoltava amb atenció, sense manifestar cap mostra d’avorriment. Va passar un cambrer, ens va tornar a servir.

—També he llegit el seu llibre —vaig dir.

—Ah…, m’alegro que hi hagi dedicat un temps. No és habitual, per a mi, aquest petit exercici de vulgarització. Espero que l’hagi trobat clar.

—Sí, molt clar en conjunt. De tota manera, m’han sorgit preguntes.

Vam fer unes passes cap a l’obertura d’una finestra, no era gaire cosa, però n’hi havia prou per apartar-nos del flux principal dels convidats, que anaven amunt i avall de la galeria. A través del finestral, es distingien, banyades per una llum blanca i freda, les columnates i la cúpula de la capella que havia fet construir Richelieu; recordava que s’hi conservava el seu crani.

—Un gran home d’estat també, Richelieu… —vaig dir sense reflexionar, però en Rediger va engegar de seguida:

—Sí, estic molt d’acord amb vostè, el que Richelieu va fer per França és extraordinari. Els reis de França eren de vegades mediocres, cosa de l’atzar de la genètica; però els grans ministres no ho podien ser, en cap cas. El que és curiós és que ara estem en democràcia, i el contrast és igualment gran. Li he dit totes les bondats que pensava de Ben Abbes; en canvi, Bayrou és realment un cretí, un animal polític sense consistència, útil a tot estirar a l’hora de prendre posicions beneficioses en els mitjans; afortunadament, a la pràctica és Ben Abbes qui té tot el poder. Em dirà que estic obsessionat per Ben Abbes, però Richelieu també m’hi porta: perquè Ben Abbes es disposa, com Richelieu, a fer un gran servei a la llengua francesa. Amb l’adhesió dels països àrabs, l’equilibri lingüístic europeu es desplaçarà a favor de França. Tard o d’hora, ja ho veurà, hi haurà un projecte de directiva europea que imposarà el francès, en condicions de paritat amb l’anglès, com a llengua de treball de les institucions europees. Però no faig més que parlar de política, perdoni’m… Em deia que tenia preguntes sobre el meu llibre?

—Sí, bé… —vaig continuar després d’un silenci prolongat—, és una mica delicat, però naturalment he llegit el capítol sobre la poligàmia, i el cas és que em resulta una mica difícil considerar-me un mascle dominant. Hi he tornat a pensar aquest vespre, en arribar a la recepció, quan he vist en Loiseleur. Francament, els professors d’universitat…

—Li ho diré clarament: s’equivoca. La selecció natural és un principi universal que s’aplica a tots els éssers vius, però pren formes molt diferents. Existeix fins i tot en els vegetals; però en aquest cas està lligada a l’accés als nutrients del sòl, a l’aigua, a la llum solar… L’home és un animal, per descomptat; però no és ni un gos de praderia, ni un antílop. El que li assegura la posició dominant a la natura no són ni les seves urpes, ni les seves dents, ni la rapidesa de la seva cursa; és de fet la seva intel·ligència. Per tant, li ho dic del tot seriosament: no hi ha res d’anormal en el fet que els professors d’universitat es comptin entre els mascles dominants. —Va tornar a somriure—. Sap què…? La tarda que vam passar a casa meva, vam parlar de metafísica, de la creació de l’univers, etc. Sóc plenament conscient que no és això el que interessa realment als homes; però els temes d’autèntic interès són, com diu, més delicats d’abordar. I ara encara parlem de selecció natural, intentem mantenir la conversa a un nivell raonablement elevat. Evidentment, és difícil de preguntar directament: quin sou tindré?, a quantes dones tindré dret?

—Pel que fa al sou, ja n’estic al corrent més o menys.

—Doncs bé, el nombre de dones, a grans trets, depèn d’això. La llei islàmica imposa que les esposes siguin tractades amb igualtat, fet que comporta certes limitacions, ni que sigui en termes d’allotjament. En el seu cas, crec que podria tenir tres esposes sense gaires problemes, en el benentès que no hi està pas obligat.

Això feia pensar, evidentment; però tenia una altra pregunta, encara més incòmoda; vaig llançar una mirada ràpida al meu voltant, per verificar que ningú no ens podia sentir, abans de continuar.

—També hi ha… En fi, això és realment delicat… Diguem que la manera de vestir islàmica té els seus avantatges, l’ambient general de la societat s’ha tornat més tranquil, però el cert és que…, diguem que tapa molt. Quan estàs en situació d’haver de triar, això pot plantejar certs problemes…

El somriure d’en Rediger es va tornar a eixamplar.

—No li ha de fer res parlar-ne, de debò! No seria un home si no tingués aquesta mena de preocupacions… Però li faré una pregunta que potser li semblarà sorprenent: realment té ganes de triar?

—Doncs…, sí. Em sembla que sí.

—No és una mica una il·lusió? Observem que tots els homes, en situació de triar, fan exactament les mateixes tries. Això és el que ha portat la major part de les civilitzacions, en particular la civilització musulmana, a la creació de matrimonieres. És una professió molt important, reservada a les dones d’una gran experiència i d’una gran saviesa. Naturalment elles tenen el dret, en tant que dones, de veure les noies nues, de procedir al que podem anomenar una mena d’avaluació, i de posar en relació el seu físic amb l’estatus social dels futurs marits. En el seu cas, li puc garantir que no en tindrà queixes… —Em vaig quedar en silenci. Estava bocabadat, francament—. Accidentalment —va continuar en Rediger—, si l’espècie humana és una mica apta per evolucionar, ho deu a la plasticitat intel·lectual de les dones. L’home és rigorosament ineducable. Ja sigui un filòsof del llenguatge, un matemàtic o un compositor de música serial, sempre durà a terme, inexorablement, les seves tries reproductives a partir de criteris purament físics, uns criteris que no han canviat durant mil·lennis. Originalment, és clar, les dones també se senten atretes sobretot pels atractius físics; però, amb una educació apropiada, se les pot convèncer que el físic no és l’essencial. Se les pot empènyer a sentir-se atretes pels homes rics (i, al capdavall, enriquir-se ja requereix una mica més d’intel·ligència i d’astúcia que la mitjana). Fins i tot se les pot persuadir, en certa manera, de l’alt valor eròtic dels professors d’universitat… —Somreia obertament, per un moment em vaig preguntar si ironitzava, però, de fet, no, no ho crec—. Bé, també es pot concedir als professors un sou elevat, fet que simplifica les coses… —va concloure.

Em va obrir, d’alguna manera, nous horitzons, i em vaig preguntar si Loiseleur havia sol·licitat els serveis d’una matrimoniera; però fer la pregunta ja era respondre-hi: em podia imaginar el meu vell col·lega lligant amb les estudiants? En un cas com el seu, el matrimoni acordat era clarament l’única fórmula.

La recepció s’acostava al final, i feia una nit sorprenentment suau; vaig tornar a casa a peu, sense pensar en res en concret, somiejant d’alguna manera. Que la meva vida intel·lectual s’havia acabat era cada vegada més evident, en fi, encara participaria en col·loquis insignificants, viuria del meu renom i de les meves rendes; però començava a ser conscient —i això era una autèntica novetat— que hi hauria, molt probablement, una altra cosa.