Després d’anar-se’n la Myriam, em vaig quedar sol durant més d’una setmana; per primera vegada des que havia obtingut la plaça de professor, em vaig sentir fins i tot incapaç d’assegurar les meves classes del dimecres. Els moments culminants de la meva vida intel·lectual havien sigut la redacció de la tesi, la publicació del meu llibre; de tot plegat ja feia més de deu anys. Moments culminants de la vida intel·lectual? Moments culminants ras i curt? En aquella època, en tot cas, em sentia justificat. A partir de llavors només havia escrit articles breus per al Journal des dix-neuvièmistes, i de vegades, més rarament, per al Magazine littéraire, quan hi havia un tema d’actualitat corresponent al meu àmbit d’expertesa. Els meus articles eren clars, incisius, brillants; en general tenien bona acollida, i a més no em retardava mai en els terminis de lliurament. Però amb allò n’hi havia prou per justificar una vida? I en què es necessita justificar una vida? La totalitat dels animals, l’aclaparadora majoria dels homes viuen sense sentir mai la mínima necessitat de justificació. Viuen perquè viuen i prou, és així com raonen; seguidament suposo que moren perquè moren, i que això, des de la seva perspectiva, posa fi a l’anàlisi. Si més no en tant que especialista de Huysmans, em sentia obligat a anar una mica més enllà.

Quan els doctorands em pregunten en quin ordre convé abordar les obres d’un autor que han triat com a tema de tesi, cada vegada els responc que prioritzin l’ordre cronològic. No és que la vida de l’autor tingui una importància real; és més aviat la successió dels seus llibres el que traça una mena de biografia intel·lectual, que té la seva pròpia lògica. En el cas de Joris-Karl Huysmans, el problema es plantejava evidentment amb una agudesa particular pel que fa a l’obra À rebours. Un cop s’ha escrit un llibre d’una originalitat tan potent, que roman inaudita en la literatura universal, com es pot continuar escrivint?

La primera resposta que se m’acut és, per descomptat: amb la màxima dificultat. I és el que s’observa en el cas de Huysmans. En rade, que ve després d’À rebours, és un llibre decebedor, no podia ser d’altra manera, i si la impressió negativa, la sensació d’estancament, la desinflada lenta, no suprimeixen completament el plaer de la lectura, és perquè l’autor va tenir una idea brillant: explicar, en un llibre condemnat a ser decebedor, la història d’una decepció. Així, la coherència entre el tema i el seu tractament preval sobre l’adhesió estètica, en resum, t’avorreixes una mica però continues llegint, tot i que notes perfectament que no són només els personatges els que estan en rade, a l’estacada, en la seva desoladora estada al camp, sinó també el mateix Huysmans. Gairebé tens la impressió que intenta un retorn al naturalisme (el naturalisme sòrdid del camp, on els pagesos es revelen encara més abjectes i cobdiciosos que els parisencs), si no fos per aquells fragments onírics que, entretallant el relat, el fan definitivament malgirbat i inclassificable.

El que va permetre finalment a Huysmans, a partir de la novel·la següent, sortir de l’estancament és una fórmula simple, comprovada: adoptar un personatge central, portaveu de l’autor, amb una evolució que anirem seguint al llarg de diversos llibres. Tot això jo ho havia exposat clarament a la meva tesi; tot seguit havien començat les meves dificultats, perquè el punt central de l’evolució de Durtal (i del mateix Huysmans), des de Là-bas, on pronunciava el seu adéu al naturalisme a les primeres pàgines, fins a L’oblat, passant per En route i La cathédrale, era la conversió al catolicisme.

Evidentment no és fàcil, per a un ateu, parlar d’un seguit de llibres que tenen com a tema principal una conversió; de la mateixa manera que, a algú que suposadament no s’hagués enamorat mai, per a qui aquest sentiment fos del tot estrany, certament li costaria interessar-se per una novel·la consagrada a aquesta passió. A manca d’una veritable adhesió emocional, el sentiment que s’imposava de mica en mica a l’ateu confrontat a les aventures espirituals de Durtal, a aquells moviments alternats de recés i d’irrupció de la gràcia que constituïen la trama de les tres últimes novel·les de Huysmans, era dissortadament el tedi.

En aquest moment de les meves reflexions (acabava de despertar-me i prenia un cafè, esperant que es fes de dia) se’m va acudir una idea extremament desagradable: de la mateixa manera que À rebours era el punt culminant de la vida literària de Huysmans, la Myriam era segurament el punt culminant de la meva vida amorosa. Com podria superar la pèrdua de la meva amant? La resposta era probablement que no ho aconseguiria.

Tot esperant la mort em quedava el Journal des dix-neuvièmistes, la propera reunió tenia lloc al cap de menys d’una setmana. També hi havia la campanya electoral. Molts homes s’interessen per la política i per la guerra, però jo no apreciava gaire aquestes fonts de diversió, em sentia tan polititzat com una tovallola, i segurament era una llàstima. És cert que, en la meva joventut, les eleccions no tenien cap mena d’interès; la mediocritat de l’«oferta política» tenia fins i tot un punt de sorprenent. Un candidat de centreesquerra era elegit per a un o dos mandats segons el seu carisma individual, unes raons fosques li impedien acomplir-ne un tercer; llavors la població es cansava d’aquell candidat i més en general del centreesquerra, s’observava un fenomen d’alternança democràtica, i els electors portaven al poder un candidat de centredreta, també per a un o dos mandats, segons el seu propi tarannà. Curiosament, els països occidentals estaven ben orgullosos d’aquest sistema electiu que, de fet, no era res més que el repartiment del poder entre dues bandes rivals, de vegades fins i tot arribaven a desencadenar guerres per imposar-lo en els països que no hi compartien el seu entusiasme.

Des d’aleshores, la progressió de l’extrema dreta hi havia aportat una mica d’interès abocant en els debats l’esgarrifança oblidada del feixisme; però no fou fins al 2017 que les coses es van començar a bellugar de debò, amb la segona volta de les presidencials. La premsa internacional, atònita, havia pogut assistir a aquell espectacle vergonyós, però aritmèticament ineluctable, de la reelecció d’un president d’esquerres en un país cada vegada més obertament de dretes. Durant les poques setmanes posteriors a l’escrutini, s’havia estès per tot el país un ambient estrany, opressor. Era com una desesperació asfixiant, radical, però puntejada per esclats insurreccionals. Llavors van ser nombrosos els que van optar per l’exili. Un mes després dels resultats de la segona volta, Mohammed Ben Abbes va anunciar la creació de la Germandat Musulmana. Una primera temptativa d’islam polític, el Partit dels Musulmans de França, havia fracassat ràpidament a causa de l’antisemitisme incòmode del seu líder, que l’havia dut fins i tot a establir lligams amb l’extrema dreta. Un cop apresa la lliçó d’aquell fracàs, la Germandat Musulmana havia procurat conservar un posicionament moderat, sostenia la causa palestina però amb moderació, i mantenia relacions cordials amb les autoritats religioses jueves. Seguint el model dels partits musulmans actius als països àrabs, un model que de fet havia aplicat anteriorment a França el Partit Comunista, l’acció política pròpiament dita se servia d’una densa xarxa de moviments juvenils, establiments culturals i associacions caritatives. En un país on la pauperització de les masses continuava estenent-se ineluctablement, any rere any, aquesta política de xarxa havia donat els seus fruits, i havia permès a la Germandat Musulmana ampliar el seu públic molt més enllà del marc estrictament confessional, amb un èxit fulgurant: en els darrers sondejos, aquest partit que només tenia cinc anys d’existència assolia el 21% d’intenció de vot, i seguia molt de prop el Partit Socialista, amb un 23%. Pel que fa a la dreta tradicional, el seu sostre era el 14%, i el Front Nacional, amb un 32%, es mantenia amb diferència en el primer lloc.

David Pujadas s’havia convertit d’uns anys ençà en una icona, no tan sols havia entrat al «club molt restringit» dels periodistes polítics (Cotta, Elkabbach, Duhamel i uns quants més) considerats en la història dels mitjans amb prou nivell per arbitrar un debat presidencial entre les dues voltes, també havia superat tots els seus predecessors per la seva fermesa educada, la seva serenor, la seva aptitud sobretot a l’hora d’ignorar els insults, de reconduir els enfrontaments que entraven en una espiral, de recuperar l’aparença d’una confrontació digna i democràtica. Tant la candidata del Front Nacional com el de la Germandat Musulmana el van acceptar per arbitrar el debat, sens dubte el més esperat de tots els que precedien la primera volta, perquè, si el candidat de la Germandat Musulmana, en progressió constant en els sondejos des de la seva entrada en campanya, aconseguia superar el del Partit Socialista, tindria lloc una segona volta absolutament inèdita, i d’un resultat molt incert. Els simpatitzants d’esquerres, malgrat les crides repetides, en un to cada vegada més comminatori, per part dels seus diaris i les seves revistes de referència, continuaven reticents a donar suport a un candidat musulmà; els simpatitzants de dretes, cada vegada més nombrosos, semblaven, malgrat les proclames contundents dels seus dirigents, disposats a creuar la barrera i a votar, a la segona volta, la candidata «nacional». Així doncs, aquesta candidata tenia un gran repte —el major repte de la seva vida, sense cap mena de dubte.

El debat tenia lloc un dimecres, fet que no facilitava les coses; el dia abans havia comprat un assortiment de plats indis que es podien escalfar al microones i tres ampolles de vi negre ordinari. Unes masses d’aire anticiclònic que s’havien instal·lat de manera duradora entre Hongria i Polònia impedien que la depressió centrada a les illes Britàniques progressés cap al sud; al conjunt de l’Europa continental es mantenia un temps inhabitualment fred i sec. Els meus doctorands m’havien tocat els nassos a classe amb preguntes inútils, del tipus per què els poetes menors (Moréas, Corbière, etc.) es consideraven menors, què els impedia ser considerats majors (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, per dir-ho ràpidament; després saltem fins a Breton). Les preguntes no eren desinteressades, ni de lluny, eren dos doctorands magres i dolents que volien fer una tesi l’un sobre Cros, l’altre sobre Corbière, però al mateix temps no volien agafar-s’hi els dits, me n’adonava, estaven pendents de la meva resposta en tant que representant de la institució. Fugint d’estudi, els vaig recomanar Laforgue, d’un estatus intermedi.

Durant el debat mateix se’m van complicar les coses, en fi, va ser sobretot el meu microones el que va complicar les coses, va inaugurar un nou funcionament (girar a tota velocitat, emetent un so quasi subsònic, sense ni tan sols escalfar els aliments), de manera que vaig haver d’escalfar els envasos de menjar indi a la paella, i així em vaig perdre una bona part dels arguments intercanviats. Però, pel que vaig poder seguir, la discussió es va desenvolupar amb una correcció quasi excessiva, els dos candidats a la magistratura suprema multiplicaven els gestos de deferència mutus, expressaven alternativament un immens amor per França, i feien la impressió d’estar gairebé d’acord en tot. En canvi, paral·lelament, esclataven enfrontaments a Montfermeil entre militants d’extrema dreta i un grup de joves africans, que no reivindicaven cap adscripció política —feia una setmana que es produïen incidents més esporàdics en aquell municipi com a conseqüència de la profanació de la mesquita—. Un web identitari afirmaria l’endemà que els enfrontaments havien sigut molt violents, i que es comptabilitzaven diversos morts, però el Ministeri de l’Interior va desmentir immediatament la informació. Com passava cada vegada, la presidenta del Front Nacional i el de la Germandat Musulmana van publicar, cadascun per la seva banda, un comunicat en què es desmarcaven rotundament d’aquells comportaments criminals. Els mitjans de comunicació havien realitzat uns quants reportatges impactants dos anys abans, quan s’havien produït els primers enfrontaments armats, però ara se’n parlava cada vegada menys, tot plegat semblava que s’havia banalitzat. Durant uns quants anys, i potser fins i tot unes desenes d’anys, Le Monde, com en general tots els diaris de centreesquerra, és a dir, en realitat tots els diaris, havien denunciat regularment les «Cassandres» que pronosticaven una guerra civil entre els immigrants musulmans i les poblacions autòctones de l’Europa occidental. Tal com m’ho havia explicat un dels meus col·legues que ensenyava literatura grega, aquesta utilització del mite de Cassandra era si més no curiosa. En la mitologia grega, Cassandra es presenta en primer lloc com una noia de gran bellesa, «semblant a l’Afrodita d’or», escriu Homer. Enamorat d’ella, Apol·lo li concedeix el do de la profecia a canvi dels seus futurs enjogassaments. Cassandra accepta el do, però desdenya el déu, el qual, furiós, li escup a la boca, fet que li impedirà per sempre més fer-se entendre o ser creguda per ningú. I així prediu successivament el rapte d’Helena per part de Paris i l’esclat de la guerra de Troia, i alerta els seus compatriotes troians del subterfugi grec (el famós «cavall de Troia») que permet a l’enemic conquerir la ciutat. Acabarà assassinada per Clitemnestra, no sense haver previst el seu assassinat, com també el d’Agamèmnon, que s’havia negat a creure-se-la. En resum, Cassandra oferia l’exemple de prediccions pessimistes constantment complertes, i semblava, a la vista dels fets, que els periodistes de centreesquerra no feien sinó repetir l’encegament dels troians. Un encegament com aquell no tenia res d’inèdit des del punt de vista històric: podríem trobar el mateix cas en els intel·lectuals, els polítics i els periodistes de la dècada de 1930, unànimement convençuts que Hitler «acabaria tornant a la raó». És probablement impossible, per a algú que ha viscut i prosperat en un sistema social determinat, imaginar el punt de vista dels que, no havent esperat res d’aquest sistema, en planegen la destrucció sense tremolar.

La veritat, però, és que, d’uns mesos ençà, l’actitud dels mitjans de centreesquerra havia canviat: de la violència als suburbis, dels enfrontaments interètnics, ja no se’n parlava gens, i fins i tot havien deixat de denunciar les «Cassandres», que per la seva banda havien acabat callant. La gent, en general, semblava cansada de sentir parlar d’aquest tema; i, en els ambients que jo freqüentava, la fatiga s’havia imposat abans que en altres àmbits; passaria «el que ha de passar», així és com es podia resumir el sentiment general. I, quan l’endemà al vespre vaig anar al còctel trimestral del Journal des dix-neuvièmistes, ja sabia que els enfrontaments de Montfermeil suscitarien pocs comentaris, no més que els últims debats que havien precedit la primera volta de les presidencials, i molts menys que les places universitàries assignades recentment. La vetllada tenia lloc al carrer Chaptal, al Museu de la Vida Romàntica, llogat per a l’ocasió.