Dilluns 30 de maig

Em vaig despertar cap a les sis del matí per constatar que la televisió tornava a funcionar: la recepció d’iTélé era defectuosa, però la de BFM era del tot correcta; per descomptat, tots els programes estaven dedicats als fets de la jornada electoral. Els comentaristes subratllaven l’extrema fragilitat del procés democràtic, atès que la normativa electoral era molt estricta; n’hi havia prou que els resultats d’un únic col·legi electoral de França no estiguessin disponibles per invalidar tota l’elecció. També remarcaven que era la primera vegada que un grupuscle tenia la idea d’explotar aquesta feblesa. Ben entrada la nit, el primer ministre havia anunciat que s’organitzarien unes noves eleccions el diumenge següent; però que, aquesta vegada, tots els col·legis electorals estarien sota la protecció de l’exèrcit.

Pel que fa a les conseqüències dels esdeveniments, les opinions divergien totalment, i vaig seguir els arguments contradictoris durant una bona part del matí, fins que vaig baixar al parc, amb un llibre a la mà. A l’època de Huysmans no en faltaven, de conflictes polítics: hi havia hagut els primers atemptats anarquistes; també hi havia hagut la política anticlerical duta a terme pel govern del «petit père Combes», d’una violència que avui semblaria inaudita, el govern havia arribat a ordenar l’espoli dels béns eclesiàstics i la dispersió de les congregacions. Aquest darrer punt havia afectat personalment Huysmans, que s’havia vist obligat a abandonar l’abadia de Ligugé, on havia trobat recer; tanmateix, tot plegat ocupava un lloc insignificant en la seva obra, les qüestions polítiques en conjunt semblaven haver-lo deixat del tot indiferent.

Sempre m’havia agradat aquell capítol d’À rebours en què Des Esseintes, després de projectar un viatge a Londres inspirat en una relectura de Dickens, es troba atrapat en una taverna del carrer d’Amsterdam, incapaç d’aixecar-se de la taula. «S’imposava una immensa aversió pel viatge, una necessitat imperiosa d’estar tranquil…». Si més no, jo havia aconseguit abandonar París, almenys, havia arribat al Lot, em vaig dir contemplant les branques dels castanyers suaument agitades per la brisa. Jo sabia que havia fet el més difícil: un viatger solitari suscita en un primer moment desconfiança, fins i tot hostilitat, però de mica en mica la gent s’hi acostuma, tant els hotelers com els restauradors es convencen que finalment es tracta d’un personatge original al capdavall inofensiu.

I, en efecte, quan vaig tornar a l’habitació a primera hora de la tarda, la gerent de l’hotel em va saludar amb una relativa calidesa, i em va informar que el restaurant tornaria a obrir al vespre mateix. Hi havia nous clients, un matrimoni anglès d’uns seixanta anys, el marit tenia l’aspecte d’un intel·lectual, fins i tot universitari, d’aquells que visitaven despietadament les capelles més amagades, que ho sabien tot sobre l’art romànic del Quercy i sobre la influència de l’escola de Moissac, aquesta gent no era gens problemàtica.

Tant iTélé com BFM abordaven les conseqüències polítiques de l’ajornament de la segona volta de les presidencials. La cúpula del Partit Socialista estava reunida, la cúpula de la Germandat Musulmana estava reunida; fins i tot la cúpula de la UMP havia considerat oportú reunir-se. Els periodistes, que multiplicaven les connexions en directe entre el carrer de Solférino, el carrer de Vaugirard i el bulevard Malesherbes, se’n sortien prou bé a l’hora de dissimular que no disposaven de cap informació real.

Vaig tornar a sortir cap a les cinc: la vida semblava tornar a poc a poc al poble, el forn de pa era obert, uns vianants travessaven la plaça de Consuls; s’assemblaven bastant al que m’hauria pogut imaginar si m’hagués volgut representar els habitants d’un petit poble del Lot. Al Café des Sports, l’afluència de clients era fluixa, i la curiositat per l’actualitat política semblava que s’havia esvaït, al televisor al fons de la sala s’hi veia Télé Monte-Carlo. M’havia acabat la cervesa quan em va semblar reconèixer una veu. Em vaig girar: l’Alain Tanneur, a la caixa, estava pagant un paquet de cigarrillos Café Crème; duia sota el braç una bossa del forn, d’on sobresortia un pa de pagès. El marit de la Marie-Françoise també es va girar; se li va arrodonir la cara en un gest mímic de sorpresa.

Més tard, davant d’una altra cervesa, li vaig explicar que era allà per casualitat, i li vaig descriure el que havia vist a l’àrea de servei de Pech-Montat. Em va escoltar amb atenció, sense manifestar autèntica sorpresa. «M’ho imaginava…», va dir quan vaig haver acabat el meu relat. «M’imaginava que, a més dels atacs als col·legis electorals, hi havia hagut enfrontaments que els mitjans havien silenciat; i segurament n’hi ha hagut molts més per tot França…».

La seva presència a Martel no era casual: posseïa una casa, que pertanyia antigament als seus pares, era nascut allí i era a Martel on tenia la intenció de jubilar-se, pròximament, ara. Si el candidat musulmà guanyava, la Marie-Françoise estava segura que no conservaria la plaça, cap dona podia ocupar un lloc de docent a la universitat islàmica, era del tot impossible. I ell, el seu càrrec a la DGSI?

—M’han fet fora —em va dir amb una ràbia continguda—. Em van fer fora divendres al matí, a mi i tot el meu equip —va continuar—. Va ser sobtat, ens van deixar dues hores per buidar els despatxos.

—I sap per què?

—Oi tant que sé per què… Dijous jo havia adreçat un informe al meu superior en què advertia que hi havia el risc que es produïssin incidents en diversos punts del territori; incidents amb l’objectiu d’impedir el desenvolupament normal de la jornada electoral. Senzillament no van fer res; i em van despatxar l’endemà. —Em va deixar temps per digerir la informació abans de concloure—: Així, doncs… Quines conclusions se’n poden extreure, a parer seu?

—Vol dir que el govern desitjava que el procés electoral quedés interromput?

Va assentir amb el cap lentament.

—No ho podria provar davant d’una comissió d’investigació… Perquè el meu informe no era prou precís. Per exemple, jo estava convençut, pels comunicats dels meus informadors, que alguna cosa passaria a Mulhouse, o a la seva àrea metropolitana; però m’era impossible especificar si seria al col·legi electoral Mulhouse 2, Mulhouse 5, Mulhouse 8…, protegir-los tots hauria requerit un desplegament ingent de mitjans; i passava el mateix amb tots els punts amenaçats. Els meus superiors podrien argumentar perfectament que no hauria sigut la primera vegada que la DGSI s’havia mostrat exageradament alarmista; en resum, que havien corregut un risc admissible. Però la meva convicció, l’hi repeteixo, és sensiblement diferent…

—Coneix l’origen de les accions?

—És exactament el que vostè es deu imaginar.

—Els identitaris?

—Els identitaris, sí, per una banda. I també joves musulmans gihadistes; i de fet, per parts iguals, si fa no fa.

—I creu que tenen algun lligam amb la Germandat Musulmana?

—No —va negar amb el cap amb fermesa—. He passat quinze anys de la meva vida investigant aquest tema; mai no hem pogut establir la més petita connexió, el més petit contacte. Els gihadistes són salafistes esgarriats, que recorren a la violència en comptes de confiar en la predicació, però continuen sent salafistes, i per a ells França és terra d’impietat, dar al-Kufr; per la Germandat Musulmana, en canvi, França ja forma part potencialment del dar al-Islam. Però, sobretot, pels salafistes, tota autoritat prové de Déu, el principi mateix de la representació popular és impiu, no es plantejarien mai fundar un partit polític ni donar-hi suport. Dit això, tot i que estan fascinats per la gihad mundial, els joves extremistes musulmans desitgen en el fons el triomf de Ben Abbes; no hi creuen, pensen que la gihad és l’única via, però no intentaran impedir-lo. I passa exactament el mateix amb el Front Nacional i els identitaris. Pels identitaris, l’única via vàlida és la guerra civil; però alguns han sigut molt propers al Front Nacional abans de radicalitzar-se, i no faran res que el pugui perjudicar. Des de la seva creació, tant el Front Nacional com la Germandat Musulmana han triat la via de les urnes; han apostat per arribar al poder respectant les regles del joc democràtic. El que és curiós…, i divertit i tot, si es vol, és que, d’uns dies ençà, tant els identitaris europeus com els musulmans gihadistes estan convençuts, cadascú per la seva banda, que el partit rival guanyarà, que no tenien cap altra opció que interrompre el procés electoral en curs.

—I vostè qui creu que té raó?

—No en tinc ni idea. —Per primera vegada es va relaxar, va somriure amb franquesa—. Hi ha una mena de llegenda, que es remunta als antics serveis secrets, segons la qual tenim accés a sondejos confidencials, mai publicats. És una mica infantil… Però una mica cert, també, aquesta tradició en certa manera s’ha mantingut. Doncs bé, en aquest cas, els sondejos secrets donaven exactament les mateixes previsions que els sondejos oficials: un 50-50, fins al final, amb una diferència possible de dècimes…

Vaig demanar dues cerveses més.

—Haurà de venir a sopar a casa —va dir en Tanneur—, la Marie-Françoise estarà contenta de veure’l. Sé que la contraria molt haver de deixar la seva feina a la universitat. A mi no m’importa gaire, de tota manera, m’havia de jubilar d’aquí a dos anys… Evidentment, s’acaba d’una manera una mica desagradable; però rebré la meva pensió completa, això sí, i segurament una gratificació excepcional, m’imagino que faran tot el que puguin per evitar que jo els causi maldecaps.

El cambrer ens va portar les cerveses i un bol amb olives; ara hi havia més gent al cafè, gent que parlava fort, aparentment es coneixien tots, i alguns saludaven en Tanneur quan passaven pel costat de la nostra taula. Vaig rosegar dues olives, vacil·lant: hi havia, malgrat tot, alguna cosa que no acabava d’entendre en la seqüència dels fets; ben mirat, podia parlar-ne amb ell, que potser tenia una idea sobre la qüestió, semblava tenir idees sobre moltes coses; em penedia d’haver prestat fins llavors només una atenció anecdòtica, superficial, a la vida política.

—El que no entenc… —vaig dir després d’un glop de cervesa—, és el que pretenien els assaltants dels col·legis electorals. Perquè, de tota manera, les eleccions se celebraran, d’aquí a una setmana, sota la protecció de l’exèrcit; i la correlació de forces no ha canviat, el resultat continuarà sent igual d’incert. Si no és que s’arriba a demostrar, potser, que els responsables dels incidents són els identitaris, fet que beneficiaria la Germandat Musulmana; o al contrari, els musulmans, i llavors hi sortiria guanyant el Front Nacional.

—No, això l’hi puc dir amb tota certesa: serà impossible demostrar res, ni en un sentit ni en l’altre; i ningú no ho intentarà. En canvi, passaran coses en el pla polític, segurament ben aviat, potser a partir de demà. Una primera hipòtesi és que la UMP decideixi pactar una aliança electoral amb el Front Nacional. La UMP, certament, ja no és gaire cosa, estan en caiguda lliure; però compten prou per fer decantar la balança, i per ser decisius.

—No ho sé, no ho acabo de veure; em sembla que, si hagués de produir-se això, ja hauria passat des de fa anys.

—Té tota la raó!… —va exclamar amb un gran somriure—. Al principi, el Front Nacional estava disposat al que fos per segellar una aliança amb la UMP, per aliar-se a una majoria de govern; després, de mica en mica, va anar creixent als sondejos; llavors la UMP va començar a agafar por. No pas del seu populisme, ni del seu suposat feixisme (els dirigents de la UMP no veurien cap inconvenient a prendre certes mesures de seguretat o xenòfobes, que són de tota manera les que desitja el seu electorat, en fi, el que en queda). De fet, però, ara la UMP és de lluny el partit més feble de l’aliança; i tenen por, si arriben a un acord, de ser simplement aniquilats, absorbits pel seu soci. A més, hi ha Europa, i aquest és el punt fonamental. L’objectiu veritable de la UMP, com el del PS, és la desaparició de França, la seva integració en un conjunt federal europeu. Els seus electors, evidentment, no aproven aquest propòsit; però els dirigents, des de fa anys, silencien aquest tema. Si fessin una aliança amb un partit obertament antieuropeu, no podrien mantenir aquesta actitud; i l’aliança de seguida se n’aniria en orris. És per això que em decanto per una segona hipòtesi: la creació d’un front republicà, en què la UMP s’aliaria, com el PS, amb la candidatura de Ben Abbes; a canvi, per descomptat, d’una participació suficient al govern, i d’acords per a les properes legislatives.

—També ho veig difícil; en fi, molt sorprenent.

—Té raó, igualment!… —Va somriure altra vegada, es va fregar les mans, era evident que tot això el divertia molt—. Però és difícil per una altra raó: és difícil perquè és sorprenent; perquè no s’ha vist mai, des de l’alliberament de la França ocupada, si més no. Fa tant de temps que l’oposició esquerra-dreta conforma el joc polític, que ens sembla impossible sortir-ne. Tot i això, en el fons, no hi ha cap dificultat real; el que separa la UMP de la Germandat Musulmana és fins i tot molt menys que el que en separa el Partit Socialista. En vam parlar, me’n recordo, el dia que ens vam conèixer: si el Partit Socialista ha acabat cedint en l’educació nacional, si ha arribat a un acord amb la Germandat Musulmana, si el seu antiracisme ha tingut més força que el seu laïcisme, és perquè estaven absolutament acorralats, estaven desesperats. Les coses seran menys difícils per a la UMP, que encara està més a prop de la desintegració, i que no ha donat mai cap importància a l’educació, el concepte és quasi estrany per a ells. En canvi, cal que la UMP i el Partit Socialista s’acostumin a la idea de governar junts; i això és absolutament nou per a ells, és exactament el contrari de tot el que estructura les seves preses de posició des de la seva entrada en política.

»Hi ha, és clar, una tercera possibilitat, que és que no passi res; que no s’arribi a cap acord, i que la segona volta es disputi exactament amb les mateixes posicions que a la primera, i amb la mateixa incertesa. És, en un cert sentit, el més probable; però és, també, tremendament inquietant. D’entrada, el resultat final no ha sigut mai tan incert en la història de la Cinquena República; d’altra banda, i sobretot, cap de les dues formacions que es mantenen en la cursa electoral no té la més mínima experiència en responsabilitats governamentals, ni a escala nacional ni local; són, en la qüestió política, uns perfectes amateurs.

Es va acabar la cervesa, em va mirar amb un ull guspirejant d’intel·ligència. Sota la jaqueta estil príncep de Gal·les duia un polo; era benvolent, sense il·lusions i sagaç; molt probablement devia estar abonat a Historia; m’imaginava perfectament una col·lecció de números d’Historia relligats, en una biblioteca a la vora de la llar de foc; potser amb obres més punyents, del tipus Les dessous de la Françafrique, o una història dels serveis secrets des de la Segona Guerra Mundial; segurament els autors d’aquestes obres ja l’havien entrevistat, o ho farien properament, en el seu retir al Quercy; hauria de guardar silenci en certs temes, però se sentiria autoritzat a expressar-se en d’altres.

—Així doncs, quedem per demà al vespre? —va preguntar després de fer el senyal al cambrer per pagar—. Passaré a recollir-lo a l’hotel; la Marie-Françoise estarà encantada, de debò.

Es feia fosc a la plaça de Consuls, i la posta de sol tenyia la pedra clara de resplendors rogenques; érem davant del palauet de la Raymondie.

—És un poble antic, oi? —li vaig preguntar.

—Molt antic. I el nom de Martel no és cap casualitat… Tothom sap que Carles Martell va derrotar els àrabs a Poitiers el 732, i va aturar així l’expansió musulmana cap al nord. És de fet una batalla decisiva, que marca l’autèntic inici de la cristiandat medieval; però les coses no van ser tan clares, els invasors no es van replegar immediatament, i Carles Martell va continuar guerrejant contra ells durant uns anys per l’Aquitània. El 743 va obtenir una nova victòria prop d’aquí, i va decidir erigir una església com a mostra d’agraïment; portava el seu escut, tres martells entrecreuats. El poble va néixer al voltant de l’església, que va ser destruïda posteriorment, i reconstruïda al segle XIV. És cert que hi ha hagut innombrables batalles entre la cristiandat i l’islam, des de sempre barallar-se és una de les principals activitats humanes, la guerra és una tendència natural, com deia Napoleó. Però crec que amb l’islam ha arribat l’hora d’una entesa, d’una aliança.

Li vaig parar la mà per acomiadar-me. Ell sobreinterpretava una mica el seu paper de veterà dels serveis secrets, home de seny jubilat, etc., però, al capdavall, la seva expulsió era molt recent, s’entenia que li calia temps per acostumar-se al seu nou personatge. En tot cas, em complaïa molt que m’hagués convidat a casa seva l’endemà, podia comptar amb el fet que el porto seria de bona qualitat, i també confiava molt en l’àpat, ell no era dels que es prenen la gastronomia a la lleugera.

—Miri la televisió demà, segueixi l’actualitat política… —em va dir just abans d’anar-se’n—. Estic disposat a apostar el que sigui que passarà alguna cosa.