Dimecres 18 de maig

Quan vaig tornar a la facultat per fer les meves classes, per primera vegada vaig tenir la sensació que podia passar alguna cosa; que el sistema polític en què m’havia acostumat a viure des de petit i que, d’un temps ençà, s’esquerdava visiblement podia esclatar de cop i volta. No sé exactament què em va provocar aquesta impressió. Potser l’actitud dels meus estudiants de màster: per més amorfs i despolititzats que fossin, aquell dia semblaven tensos, angoixats, estaven pendents de captar tots els serrells d’informació als smartphones i les tauletes tàctils; en tot cas, paraven menys atenció que mai a classe. Potser també el comportament de les noies amb burca, més segur i més lent que de costum, avançaven de cara les tres juntes pels passadissos, sense anar arran de paret, com si ja dominessin el terreny.

En canvi, em va sobtar l’atonia dels meus col·legues. Per a ells, no semblava que hi hagués cap problema, no se sentien gens concernits, cosa que em confirmava el que feia anys que pensava: els que assoleixen un estatus de professor universitari ni tan sols s’imaginen que uns canvis polítics puguin tenir el mínim efecte sobre la seva carrera professional; se senten absolutament intocables.

A última hora vaig veure la Marie-Françoise, quan tombava la cantonada del carrer de Santeuil per dirigir-me al metro. Vaig caminar de pressa, gairebé vaig córrer per atrapar-la, i un cop vaig ser al seu costat, després d’un hola precipitat, li vaig preguntar directament:

—Creus que els nostres col·legues tenen motius per estar tan tranquils? Creus que estem realment protegits?

—Ah!… —va exclamar amb un rictus de gnom que la feia encara més lletja, abans d’encendre un Gitane—, em preguntava si algú es despertaria en aquesta maleïda facultat. No, no estem gens protegits, creu-me, i estic ben situada per parlar-ne…

Va deixar passar uns segons i va explicar: «El meu marit treballa a la DGSI…». La vaig mirar estupefacte: era la primera vegada, en els deu anys que la coneixia, que m’adonava que ella havia sigut una dona, i fins i tot en certa manera que encara ho era, que un home, un bon dia, havia pogut sentir desig per aquella criatura rodanxona i rabassuda, quasi batraciana. Afortunadament va interpretar malament la meva expressió.

—Ja ho sé… —va dir satisfeta—, sempre sorprèn. En fi, saps què és la DGSI?

—És un servei secret? Com ara la DST?

—La DST ja no existeix. Es va fusionar amb els Serveis d’Intel·ligència Generals per formar la DCRI, que després es va convertir en la DGSI, la Direcció General de Seguretat Interior.

—El teu marit és una mena d’espia?

—No exactament, els espies són més aviat els de la DGSE, i depenen del Ministeri de Defensa. La DGSI forma part del Ministeri de l’Interior.

—És una policia política, doncs?

Va tornar a somriure, més discretament, i allò l’enlletgia una mica menys.

—Oficialment, rebutgen aquest apel·latiu, per descomptat, però, de fet, sí, és si fa no fa això. Vigilen els moviments extremistes, els que podrien derivar en terrorisme, aquesta és una de les seves funcions principals. Podries venir a fer una copa a casa, el meu marit t’ho explicarà tot. En fi, t’explicarà el que està autoritzat a explicar, no sé què exactament, la cosa canvia contínuament, segons l’evolució dels informes. Però, en tot cas, hi haurà un autèntic daltabaix després de les eleccions, i afectarà directament la facultat.

Vivien als jardinets Vermenouze, a cinc minuts a peu de Censier. El seu marit no semblava en absolut un membre dels serveis secrets tal com me l’imaginava (de fet, què m’imaginava?, probablement una mena de cors, barreja de mafiós i de comercial del ram dels aperitius). Somrient i polit, amb el crani tan llis que semblava enllustrat, duia un batí amb motius escocesos, però m’imagino que, en horari laboral, devia portar un corbatí, i potser una armilla, tot en ell desprenia una elegància envellida. D’entrada em va fer una impressió d’agilitat intel·lectual quasi anormal; era probablement l’únic antic alumne que s’havia doctorat a la prestigiosa Escola Normal Superior i que, tot seguit, havia fet una prova d’accés a l’Escola Nacional Superior de la policia.

—Immediatament després de ser nomenat comissari —va dir servint-me una copa de porto—, vaig demanar que em destinessin als serveis secrets; era una mena de vocació… —va afegir amb un petit somriure, com si el seu gust per aquest món fos només una mania innocent.

Va marcar una pausa força llarga, va beure un primer glop de porto, i un segon, abans de continuar:

—Les negociacions entre el Partit Socialista i la Germandat Musulmana són molt més difícils del que es preveia. Amb tot, els musulmans estan disposats a donar més de la meitat dels ministeris a l’esquerra, incloent-hi ministeris clau com els de Finances i Interior. No tenen cap divergència en les qüestions econòmiques, ni en la política fiscal, i tampoc en la seguretat; a més, contràriament als seus socis socialistes, tenen els mitjans per fer imperar l’ordre als barris. Hi ha, això sí, alguns desacords en política estrangera, voldrien que França condemnés amb més força Israel, però en això l’esquerra cedirà sense cap mena de problema. L’autèntica dificultat, l’escull de les negociacions, és l’educació. L’interès per l’educació és una vella tradició socialista, i el món de l’ensenyament és l’únic que no ha abandonat mai el Partit Socialista, li ha continuat donant suport fins al caire de l’abisme; només aquí es troben amb un interlocutor encara més motivat que ells, i que no cedirà sota cap pretext. Pensi que la Germandat Musulmana és un partit especial: molts dels reptes polítics habituals els deixen si fa no fa indiferents; i, sobretot, no situen l’economia al centre de tot. Per a ells, el que és essencial és la demografia i l’educació; el grup de població que disposi d’una millor taxa de reproducció i que aconsegueixi transmetre els seus valors triomfa. Tan senzill com això, a parer seu, l’economia, fins i tot la geopolítica, és només per enlluernar; qui controla els infants controla el futur, i punt. Per tant, l’únic punt cabdal, l’únic punt en què volen que els satisfacin, és l’educació dels infants.

—I què volen?

—Doncs, per a la Germandat Musulmana, cada nen francès ha de poder gaudir, del principi al final de la seva escolarització, d’un ensenyament islàmic. I l’ensenyament islàmic és, des de tots els punts de vista, molt diferent de l’ensenyament laic. Per començar, en cap cas no pot ser mixt; i només alguns estudis seran oberts a les dones. En el fons, el que desitjarien és que la majoria de les dones, després de l’escola primària, s’orientessin cap a escoles d’educació domèstica, i que es casessin al més aviat possible; una petita minoria podria cursar estudis literaris o artístics abans de casar-se. Aquest seria el seu model de societat ideal. D’altra banda, tots els docents, sense excepció, hauran de ser musulmans. S’hauran de respectar les regles sobre el règim alimentari dels menjadors i el temps dedicat a les cinc pregàries quotidianes. Però, sobretot, el mateix programa escolar s’haurà d’adaptar a l’ensenyament de l’Alcorà.

—Creu que arribaran a un acord?

—No hi tenen cap més remei. Si fracassen les negociacions, el Front Nacional està segur que guanyarà. De fet, manté les expectatives de victòria fins i tot si els altres tanquen un acord, ja ha vist els sondejos, com jo. Tot i que en Copé acaba de declarar que personalment s’abstindrà, el 85% dels electors de la UMP donaran suport al Front Nacional. Serà molt ajustat, tremendament ajustat: ben bé un 50-50.

»No, l’única solució que els queda —va continuar— és procedir a un desdoblament sistemàtic de l’ensenyament escolar. De fet, pel que fa a la poligàmia, ja han arribat a un acord, que els podria servir de model. El matrimoni republicà continuarà inalterat, una unió entre dues persones, homes o dones. El matrimoni musulmà, eventualment polígam, no tindrà conseqüències en termes d’estat civil, però serà reconegut com a vàlid, amb els drets corresponents, per la seguretat social i hisenda.

—N’està segur? És molt gros, això…

—Del tot segur, ja està acordat per escrit a les negociacions. De fet, és perfectament conforme a la teoria de la xaria de minoria, defensada de fa temps pel moviment dels Germans Musulmans. Doncs bé, pel que fa a l’educació, podria ser una mica el mateix. L’escola republicana continuaria igual, oberta a tothom, però amb molts menys diners, perquè el pressupost del ministeri es dividirà almenys per tres, i aquesta vegada els professors no podran fer-hi res, ja que en el context econòmic actual qualsevol reducció pressupostària assolirà amb tota seguretat un ampli consens. A més, paral·lelament, es posaria en funcionament un sistema d’escoles musulmanes privades, que comptaria amb la convalidació de les titulacions, i que podrien rebre subvencions privades. És evident que, amb poc temps, l’escola pública anirà a la baixa i tots els pares mínimament preocupats pel futur dels seus fills els inscriuran a l’ensenyament musulmà.

—I a la universitat passarà el mateix —va intervenir la seva dona—. La Sorbona, en particular, els fa fantasiejar fins a uns límits insospitats. L’Aràbia Saudita està disposada a oferir una dotació quasi il·limitada; ens convertirem en una de les universitat més riques del món.

—I nomenaran rector en Rediger? —vaig preguntar, recordant la nostra última conversa.

—Oi tant, la seva figura és més que mai indiscutible; les seves posicions promusulmanes són constants des de fa almenys vint anys.

—S’ha convertit i tot, si no em falla la memòria… —va intervenir el seu marit.

Vaig buidar la copa d’un glop, em va tornar a servir; en efecte, hi hauria més coses.

—Suposo que és summament secret… —vaig reprendre després d’una estona de reflexió—. No entenc què l’empeny a parlar-me’n.

—En condicions normals, evidentment guardaria silenci. Però ara ja s’ha filtrat tot, i és precisament el que ens inquieta en aquest moment. Tot el que li acabo de dir, i molt més, ho he pogut llegir, tal qual, als blogs de certs militants identitaris, entre els quals ens hem aconseguit infiltrar. —Va moure el cap amb incredulitat—. Si haguessin aconseguit posar micròfons a les sales més ben protegides del Ministeri de l’Interior, no sabrien gaire cosa més. I encara pitjor, de moment, aquestes informacions explosives no han provocat res: cap comunicat de premsa, cap revelació destinada al gran públic; senzillament estan esperant. És una situació inèdita, i del tot angoixant.

Jo intentava saber-ne una mica més, del moviment identitari, però ell es tancava en banda visiblement. Jo tenia un col·lega a la facultat, li vaig confiar, que hi havia estat vinculat, abans d’allunyar-se’n del tot. «Sí, és el que diuen tots…», va deixar anar, sarcàstic. Quan vaig abordar la qüestió de l’armament que posseïen, pel que diuen, alguns d’aquells grups, es va acontentar de xarrupar el seu porto, i de remugar: «Sí, hi ha hagut rumors de finançament per part de milionaris russos…, però la veritat és que no s’ha pogut provar res», abans de callar definitivament. Em vaig acomiadar d’ells al cap de poc.