Sempre m’havia agradat la plaça Saint-Georges, les seves façanes deliciosament Belle Époque, i em vaig aturar una estona davant del bust de Gavarni abans d’enfilar el carrer Notre-Dame-de-Lorette, i després el carrer Chaptal. Al número 16 s’obria un caminet empedrat, vorejat d’arbres, que conduïa al museu.

La temperatura era suau i havien obert de bat a bat les dobles portes que donaven al jardí, vaig agafar una copa de xampany abans de deambular entre els til·lers i de seguida vaig veure l’Alice, era professora a la Universitat de Lió III, especialista en Nerval, el seu vestit de tela lleugera estampat de flors vives era segurament el que es diu un vestit de còctel, jo no arribava a copsar les diferències entre el vestit de còctel i el vestit de festa, però estava segur que, en qualsevol circumstància, l’Alice tindria el vestit idoni, i més generalment el comportament idoni, la seva companyia transmetia serenor, de manera que no vaig dubtar a saludar-la, encara que estigués conversant amb un jove de rostre angulós i pell molt blanca, que duia un blazer blau sobre una samarreta del PSG i unes vambes d’un vermell llampant, el conjunt era estranyament força elegant; se’m va presentar amb el nom de Godefroy Lempereur.

—Sóc un nou col·lega seu… —va dir girant-se cap a mi, vaig observar que havia agafat un whisky sec—, m’acaben d’assignar una plaça a París III.

—Sí, n’estic al corrent, vostè és especialista en Bloy, oi?

—En François sempre ha detestat Bloy —va intervenir l’Alice amb lleugeresa—, en fi, com a especialista en Huysmans, és d’un altre parer, evidentment.

En Lempereur es va girar cap a mi somrient amb una calidesa sorprenent i va dir immediatament: «A vostè el conec, naturalment… Admiro profundament la seva obra sobre Huysmans», llavors va fer un moment de silenci, cercant les paraules, sense deixar de mirar-me intensament, amb una mirada tan intensa que vaig suposar que devia anar maquillat, almenys s’havia ressaltat les pestanyes amb una pinzellada de rímel i en aquell moment em va fer la impressió que m’anava a dir coses importants. L’Alice ens adreçava aquella mirada alhora afectuosa i lleugerament burleta de les dones que segueixen una conversa entre homes, aquella cosa curiosa que sembla vacil·lar sempre entre l’homosexualitat i el duel. Un cop de brisa prou fort va agitar, per damunt nostre, el fullatge dels til·lers. En aquell moment vaig sentir de molt lluny, molt vagament, un soroll sord que semblava una explosió.

—És curiós —va dir finalment en Lempereur— com ens sentim propers als autors que hem tractat al principi de les nostres vides. Es podria creure, després d’un segle o dos, que les passions s’apaguen, que accedim en tant que universitaris a una mena d’objectivitat literària, etc. Doncs no és així en absolut. Huysmans, Zola, Barbey, Bloy, tots aquests es van conèixer, van tenir relacions d’amistat o d’odi, es van ajuntar, enfadar, la història de les seves relacions és la de la literatura francesa; i nosaltres, a més d’un segle de distància, reproduïm les mateixes relacions, ens mantenim encara fidels al nostre campió, disposats a estimar-nos, enfadar-nos, barallar-nos per ell a través d’articles interposats.

—Té raó, però està bé. Això demostra, si més no, que la literatura és un assumpte seriós.

—Ningú no s’ha barallat mai amb el pobre Nerval —va intervenir l’Alice, però en Lempereur ni la va sentir, crec, continuava mirant-me intensament, com engolit pel seu propi discurs.

—Vostè sempre ha sigut una persona seriosa —va continuar—, li he llegit tots els articles al Journal. No és ben bé com en el meu cas. Jo estava fascinat per Bloy quan tenia vint anys, fascinat per la seva intransigència, la seva violència, la seva virtuositat en el menyspreu i l’insult; però també era, en gran part, un fenomen de moda. Bloy era l’arma absoluta contra el segle XX amb la seva mediocritat, la seva estupidesa compromesa, el seu humanitarisme llefiscós; contra Sarte, contra Camus, contra tots els titelles del compromís; contra tots aquells formalistes nauseabunds també, el nouveau roman, totes aquelles absurditats sense suc ni bruc. Bé, ara tinc vint-i-cinc anys: em continuen desagradant Sartre i Camus, i qualsevol que estigui emparentat amb el nouveau roman; però el virtuosisme de Bloy se m’ha fet carregós, i haig de reconèixer que la dimensió espiritual i sagrada de què es delecta ja no m’evoca gaire res. Ara gaudeixo més rellegint Maupassant o Flaubert, i fins i tot alguns passatges de Zola. I també, per descomptat, el curiosíssim Huysmans…

Tenia una etiqueta d’intel·lectual de dretes força seductora, vaig pensar, això li asseguraria certa singularitat a la facultat. Pots deixar parlar la gent força estona, l’altre sempre està interessat pel seu propi discurs, però, de tant en tant, has de dir alguna cosa, per poc que sigui. Vaig llançar una mirada a l’Alice sense fer-me gaires il·lusions, sabia que a ella no li interessava gens aquell període, ella era completament Frühromantik. Vaig estar a punt de preguntar-li a en Lempereur: «Vostè és més aviat catòlic, més aviat fatxa, o una barreja de les dues coses?», abans de controlar-me; definitivament jo havia perdut el contacte amb els intel·lectuals de dretes, ja no sabia ni com posar-m’hi. A la llunyania, es va sentir una mena de descàrrega prolongada. «Què diríeu que és?», va preguntar l’Alice. «Semblen trets…», va afegir en un to vacil·lant. Vam fer silenci immediatament, i em vaig adonar que al jardí totes les converses havien callat, es tornava a percebre la fressa del vent a les fulles, i unes passes discretes sobre la grava, alguns convidats sortien de la sala on tenia lloc el còctel i avançaven lentament entre els arbres, a l’expectativa. Dos professors de la Universitat de Montpeller van passar pel meu costat, havien engegat els seus smartphones i els agafaven d’una manera estranya, amb la pantalla orientada en horitzontal, com una vareta de mag. «No hi ha res…», va dir fluixet un dels dos amb angoixa, «continuen parlant del G20». Si s’imaginaven que els informatius cobririen l’esdeveniment, es feien il·lusions, vaig pensar, avui igual que ahir a Montfermeil, s’havia decretat un silenci mediàtic total.

—És la primera vegada que esclata a París —va remarcar en Lempereur en un to neutre. Al mateix temps es va tornar a sentir un soroll de tiroteig, aquest cop molt nítid, i que semblava proper, i una explosió molt més forta. Tots els convidats es van girar de seguida en aquella direcció. Una columna de fum s’elevava cap al cel per damunt dels edificis; devia venir aproximadament de la plaça de Clichy.

—Bé, crec que la nostra festeta s’acabarà prematurament… —va dir l’Alice amb lleugeresa. En efecte, molts convidats miraven de trucar; i alguns ja començaven a dirigir-se cap a la sortida, però lentament, a batzegades, com per mostrar que continuaven controlant la situació, que no sucumbien en cap cas a un atac de pànic.

—Podem continuar la conversa a casa meva, si voleu —va proposar en Lempereur—. Visc al carrer Cardinal Mercier, a dues passes d’aquí.

—Tinc classe demà a Lió, agafo el TGV a les sis —va dir l’Alice—, crec que me n’aniré ja.

—N’estàs segura?

—Sí, és curiós, no tinc gens de por.

Me la vaig mirar, preguntant-me si calia insistir-hi, però curiosament jo tampoc no tenia por, estava convençut sense cap motiu que els enfrontaments s’aturarien al bulevard de Clichy.

El Twingo de l’Alice estava aparcat a la cantonada del carrer Blanche. «No estic segur que sigui gaire prudent el que fas», vaig dir després de fer-li un petó, «truca’m quan arribis, però». Va assentir amb el cap abans d’engegar. «És una dona formidable…», va dir en Lempereur. Vaig fer que sí, tot dient-me que en el fons no en sabia gaire cosa, de l’Alice. Amb les distincions honorífiques i les promocions, les indiscrecions sexuals eren si fa no fa l’únic tema de conversa entre els col·legues; i, sobre ella, no havia sentit mai el mínim rumor. Era intel·ligent, elegant, bonica —quina edat podia tenir?, aproximadament la meva, entre quaranta i quaranta-cinc anys— i, aparentment, estava sola. De tota manera, era una mica massa aviat per tirar la canya, vaig pensar abans de recordar que el dia abans em plantejava la mateixa perspectiva. «Formidable!», em vaig refermar mirant de treure’m la idea del cap.

Havien cessat els tirotejos. En enfilar el carrer Ballu, desèrtic a aquella hora, ens vam retrobar exactament a l’època dels nostres escriptors preferits, vaig fer observar a en Lempereur; quasi tots els edificis, força ben conservats, dataven del Segon Imperi o de principis de la Tercera República.

—És veritat, fins i tot els dimarts de Mallarmé tenien lloc a prop d’aquí, al carrer de Rome… —va respondre—. I vostè on viu?

—A l’avinguda de Choisy. De la dècada de 1970, més aviat. Una època menys brillant des del punt de vista literari, evidentment.

—El que en diuen el «Chinatown»?

—Exactament. Visc en ple Chinatown.

—Podria resultar una tria intel·ligent —va dir pensativament, després d’una bona estona de reflexió. En aquell mateix instant, vam arribar a la cantonada del carrer de Clichy. Em vaig aturar, atònit. Un centenar de metres cap al nord, la plaça de Clichy estava completament presa per les flames; s’hi veien carcasses de cotxes i d’un autobús, carbonitzades; l’estàtua del mariscal Moncey, imponent i negra, destacava al bell mig de l’incendi. No hi havia ningú a la vista. El silenci havia envaït l’escenari, únicament alterat per l’udol repetitiu d’una sirena.

—Coneix la carrera del mariscal Moncey?

—No.

—Era un soldat de Napoleó. Es va destacar defensant la barrera de Clichy contra els invasors russos el 1814. Si s’haguessin d’estendre els enfrontaments ètnics a París intramurs —va continuar en Lempereur amb el mateix to—, la comunitat xinesa en quedaria al marge. El Chinatown es podria convertir en uns dels únics barris de París perfectament segurs.

—Creu que és possible?

Va arronsar les espatlles sense respondre. En aquell moment vaig veure estupefacte dos CRS^[001], amb la metralladora en bandolera, vestits amb uniformes de kevlar, que baixaven tranquil·lament pel carrer de Clichy en direcció a l’estació Saint-Lazare. Xerraven animadament, i no ens van adreçar ni una mirada.

—Estan… —estava tan esverat que em costava parlar—, fan com si no hagués passat res.

—Sí… —En Lempereur s’havia aturat, es fregava la barbeta pensatiu—. Ja ho veu, és molt difícil actualment dir el que és possible o no. Si algú ens vol fer creure el contrari, serà un imbècil o un mentider; crec que ningú no pot pretendre saber què passarà les properes setmanes. Bé… —va reprendre després d’una nova reflexió—, som molt a prop de casa meva, ara. Espero que li vagi bé a la seva amiga…