La temperatura també s’havia suavitzat a París, però una mica menys, una pluja fina i freda queia sobre la ciutat; la circulació era molt densa al carrer de Tolbiac, que em va semblar inhabitualment llarg, tenia la sensació que no havia travessat mai un carrer tan llarg, tan ensopit, avorrit i interminable. No esperava res en concret de la meva tornada, només molèsties vàries. Tot i això, sorprenentment, tenia una carta a la bústia, en fi, alguna cosa que no era ni publicitat, ni una factura, ni una petició d’informació administrativa. Vaig llançar una mirada fastiguejada al meu saló, incapaç de defugir l’evidència que no sentia cap plaer especial a l’hora de tornar a casa, en aquell apartament on ningú no s’estimava, i que no agradava a ningú. Em vaig servir una gran copa de calvados abans d’obrir la carta.

La signava Bastien Lacoue, que, pel que es veia, uns anys enrere —una informació que en el seu moment m’havia passat desapercebuda—, havia succeït Hugues Pradier al capdavant de les edicions de la Pléiade. D’entrada, subratllava el fet que Huysmans, per una omissió incomprensible, encara no havia entrat al catàleg de la Pléiade, tot i que era evident que formava part del corpus dels clàssics de la literatura francesa; en això jo no podia estar-hi més d’acord. Prosseguia afirmant la seva convicció que, si l’edició de les obres de Huysmans a la Pléiade s’havia d’encarregar a algú, només podia ser a mi, atesa l’excel·lència universalment reconeguda de la meva obra.

Era d’aquelles propostes que no es poden rebutjar. Bé, evidentment que es poden rebutjar, però llavors és renunciar a qualsevol forma d’ambició intel·lectual o social; a qualsevol forma d’ambició ras i curt. Hi estava realment disposat? Necessitava una segona copa de calvados per reflexionar-hi. Després d’una reflexió, em va semblar encara més prudent baixar a comprar una ampolla.

Vaig obtenir fàcilment una cita amb Bastien Lacoue, dos dies més tard. El seu despatx era ben bé com me l’havia imaginat, expressament antiquat, accessible per tres trams d’unes escales de fusta costerudes, amb vistes a uns jardins interiors mal cuidats. Ell mateix era un intel·lectual normal i corrent, amb ulleretes ovalades sense muntura, més aviat jovial, amb un posat satisfet de si mateix, del món i de la posició que hi ocupava.

Jo havia tingut temps de preparar una mica l’entrevista, i vaig suggerir un repartiment de les obres de Huysmans en volums: el primer inclouria les compreses entre Le drageoir à épices i La retraite de monsieur Bougran (jo considerava el 1888 com la data de composició més probable); el segon es consagraria al cicle Durtal, des de Là-bas fins a L’oblat, afegint-hi per descomptat Les foules de Lourdes. Aquest repartiment simple, lògic i fins i tot evident no comportava cap dificultat. La qüestió de les notes era com sempre més espinosa. Algunes edicions pseudoerudites havien cregut pertinent dedicar notes d’informació als innombrables autors, músics i pintors citats per Huysmans. Això em semblava del tot inútil, fins i tot si es relegaven les notes al final del volum. A banda del fet que podien sobrecarregar l’obra, era impossible determinar si es donava massa informació —o no prou— sobre Lactanci, Àngela de Foligno o Grünewald; la gent que volgués saber-ne més només s’havia de documentar pel seu compte, i s’ha acabat. I pel que fa a les relacions entre Huysmans i els escriptors contemporanis —Zola, Maupassant, Barbey d’Aurevilly, Gourmont o Bloy—, a parer meu, era al prefaci on s’havien d’explicitar.

En canvi, les paraules difícils i els neologismes emprats per Huysmans justificaven clarament el recurs a un aparell de notes, que jo imaginava més aviat com notes a peu de pàgina, per no alentir excessivament la lectura. Ell hi va assentir amb entusiasme. «Vostè ja ha dut a terme un treball considerable sobre això, en el seu Vertiges des néologismes!», va deixar anar amb alegria. Vaig alçar la mà dreta amb un gest ple de reserva, afirmant que, al contrari, en l’obra que tenia l’amabilitat de citar jo només havia tocat el tema superficialment; a tot estirar s’hi tractava un quart del corpus lingüístic de Huysmans. Per part seva va alçar el braç esquerre, en un gest d’apaivagament: naturalment, ell no volia en cap cas subestimar el treball considerable que jo hauria de dur a terme per a l’elaboració d’aquesta edició; de fet, de moment no s’havia fixat cap termini, m’hi havia de sentir del tot còmode.

—Sí, vostè treballa per a l’eternitat…

—Sempre és una mica pretensiós afirmar-ho; però, en fi, en tot cas, aquesta és la nostra ambició.

Hi hagué un moment de silenci després d’aquesta declaració, feta amb el punt d’unció necessari; la cosa anava bé, trobo, compartíem valors comuns, seria oli en un llum, aquella Pléiade.

—Robert Rediger va lamentar profundament la seva marxa de la Sorbona després de…, del canvi de règim, si se’n pot dir així —va reprendre amb una veu més dolorosa—. Ho sé perquè és amic meu. Un amic personal —va afegir amb un punt de desafiament—. Alguns docents, de molt bon nivell, s’hi han quedat. D’altres, també de molt bon nivell, n’han marxat. Cadascuna d’aquestes marxes, incloent-hi la de vostè, ha sigut per a ell una ferida personal —va concloure una mica brusc, com si el deure de la cortesia i el de l’amistat haguessin lliurat una dura lluita en el seu interior.

Jo no tenia absolutament res a dir-hi, i ell se’n va acabar adonant després d’un silenci de vora un minut. «En fi, m’alegro molt que hagi acceptat el meu petit projecte!», va exclamar fregant-se les mans, com si es tractés d’una farsa amable que acabàvem d’interpretar en el món erudit. «El cas és que em semblava absolutament anormal i lamentable que un home com vostè…, un home del seu nivell, vull dir, es trobi de cop i volta sense docència, sense publicacions, sense res!». Després d’aquestes últimes paraules, conscient que el seu to potser havia sigut una mica massa dramàtic, es va aixecar imperceptiblement del seu seient; jo també em vaig aixecar, amb més energia.

Segurament per donar més llustre al pacte que acabàvem de segellar, en Lacoue em va acompanyar no tan sols fins a la porta, sinó que va baixar amb mi els tres trams d’escala («Compte, els esglaons són una mica traïdors!»), i després pels passadissos («És un dèdal!», va deixar anar amb humor; no tant, de fet, hi havia dos passadissos que es creuaven en un angle recte, i s’arribava directament al vestíbul d’entrada), fins a la sortida de l’editorial Gallimard, al carrer Gaston-Gallimard. El temps tornava a ser més fred i més sec, i llavors em vaig adonar que en cap moment no havíem abordat la qüestió de la remuneració. Com si acabés de llegir-me el pensament, em va acostar la mà a l’espatlla —sense arribar-la a tocar— i va deixar anar: «Li enviaré una proposta de contracte un dia d’aquests». I va afegir, sense reprendre l’alè: «A més, dissabte vinent, hi ha una petita recepció per celebrar la reobertura de la Sorbona. Li faré arribar també una invitació. Sé que a en Robert li encantaria que vostè hi assistís». Aquest cop, clarament em va donar uns copets a l’espatlla abans de fer una encaixada de mans. Havia pronunciat les últimes frases amb una mena de lleugeresa, com si hi hagués pensat de manera improvisada, però vaig tenir la sensació en aquell moment que, en realitat, aquelles darreres frases eren el que justificava tota la resta.