La recepció començava a les sis de la tarda, i tenia lloc a l’últim pis de l’Institut del Món Àrab, reservat privadament per a l’ocasió. Em sentia una mica inquiet en el moment de presentar la invitació a l’entrada: qui m’hi trobaria? Uns saudites, sense cap mena de dubte, la invitació garantia la presència d’un príncep saudita d’un nom que jo havia reconegut perfectament, era el principal inversor de la nova universitat París-Sorbona. Probablement també els meus antics col·legues, en fi, els que havien acceptat treballar a la nova estructura —però no en coneixia cap tret de l’Steve, i l’Steve era indubtablement l’última persona que tenia ganes de trobar-me en aquell moment.

El cas és que en vaig reconèixer un, d’antic col·lega, així que vaig fer unes passes per la gran sala il·luminada amb llums aranya, en fi, amb prou feines el coneixia personalment, devíem haver parlat una vegada o dues, però Bertrand de Gignac gaudia d’una fama mundial en el món de la literatura medieval, feia conferències regularment a Columbia i a Yale, i era l’autor de l’obra de referència sobre la Cançó de Rotllan. Era, en el fons, l’únic veritable èxit de què podia vantar-se, en termes de reclutament, el rector de la nova universitat. Però, a part d’això, jo no tenia gaire cosa a dir-li, la literatura medieval per a mi continuava sent un terreny àmpliament desconegut: vaig acceptar, doncs, assenyadament uns mezzes —eren excel·lents, tant els calents com els freds, i el vi negre libanès que els acompanyava no estava malament.

Amb tot, no tenia la sensació que la recepció fos un gran èxit. Uns grupets d’entre tres i sis persones —àrabs i francesos barrejats— circulaven per la sala magníficament decorada intercanviant poques paraules. La música araboandalusa, obsessiva i sinistra, difosa pels altaveus, no contribuïa gaire a millorar l’ambient, tot i que aquest no era el problema, i de cop i volta, al cap de tres quarts d’hora d’anar amunt i avall entre els assistents, després d’una desena de mezzes i quatre copes de vi negre, vaig comprendre què fallava: només hi havia homes. No s’hi havia convidat cap dona, i mantenir una vida social acceptable en absència de dones —i sense el suport del futbol, que hauria sigut inapropiat en aquest context malgrat tot universitari— era un repte ben difícil d’assolir.

Immediatament després, vaig veure en Lacoue, al bell mig d’un grup més dens que s’havia refugiat en un racó de la sala, format per una desena d’àrabs i dos francesos més a part d’ell. Tots ells s’havien embrancat en una conversa animada, excepte un home d’uns cinquanta anys, amb un nas marcadament aguilenc, una cara grassa i severa. Vestia amb senzillesa, duia una gel·laba blava, però de seguida vaig entendre que era l’home més important del grup, i probablement el príncep mateix. Els altres formulaven, un per un, amb vehemència, el que em semblaven justificacions, només ell guardava silenci, assentint amb el cap de tant en tant, però mantenia el rostre impenetrable, en fi, era evident que hi havia un problema, però a mi no em concernia, vaig girar cua, vaig acceptar un sambussek de formatge i una cinquena copa de vi.

Un home gran prim, molt alt, amb una barba esclarissada, es va acostar al príncep, que es va apartar de la resta per parlar a soles amb ell. Privat del seu centre, el grup es va dispersar de seguida. Errant atzarosament per la sala en companyia d’un dels altres francesos, en Lacoue em va veure i va venir cap a mi fent un senyal vague. No se’l veia gaire fi i va fer les presentacions d’una manera quasi inaudible, ni tan sols vaig entendre el nom del seu company, un home d’uns cabells que semblaven engominats, pentinats enrere amb molta cura, i vestit amb un tern blau fosc de ratlles verticals imperceptibles; el teixit lleugerament brillant semblava molt suau, devia ser de seda, em venien ganes de tocar-lo, però me’n vaig estar per poc.

El problema era que el príncep estava tremendament ofès perquè el ministre d’Educació no havia vingut a la recepció, fet que contradeia el que se’ls havia promès formalment. I no només hi faltava el ministre, no hi havia cap representant del ministeri, absolutament ningú, «ni tan sols el secretari d’Estat d’Universitats…», va concloure desesperat.

«Li repeteixo que, des de l’última remodelació, ja no hi ha secretari d’Estat d’Universitats!», el va tallar el seu company en un to irritat. Per a ell, la situació encara era més greu del que pensava en Lacoue: el ministre tenia la intenció de venir, li ho havia confirmat el dia abans sense anar més lluny, però era el mateix president Ben Abbes qui havia intervingut per dissuadir-l’en, i això amb l’objectiu ben explícit d’humiliar els saudites. Allò coincidia amb altres mesures recents, molt més fonamentals, com eren el rellançament del programa nuclear civil i el desplegament d’ajudes al cotxe elèctric: es tractava, per part del govern, d’obtenir a curt termini una independència energètica total respecte del petroli saudita; evidentment allò no convenia a la universitat islàmica París-Sorbona, però era sobretot el rector, a parer meu, qui hauria hagut de preocupar-se’n, i en aquell moment vaig veure com en Lacoue es girava cap a un home d’uns cinquanta anys que acabava d’entrar a la sala i es dirigia cap a nosaltres a passes ràpides. «Guaita, en Robert!», va deixar anar amb un alleujament enorme, com si rebés el Messies.

Es va prendre la molèstia de presentar-me, d’una manera audible aquest cop, abans de posar-lo al corrent de la situació. En Rediger em va donar la mà amb energia, quasi esclafant-la entre els palmells poderosos, assegurant-me que estava molt content de trobar-me, que feia temps que esperava aquell moment. Físicament era bastant remarcable: molt alt, segurament una mica més d’un metre noranta, era igualment molt robust, un pit ample, una musculatura ben desenvolupada, tenia un físic més de pilar de rugbi que no de professor universitari, ben mirat. El rostre bronzejat, solcat d’arrugues profundes, estava coronat d’uns cabells del tot blancs però molt tofuts, tallats en raspall. Vestia uns texans i una jaqueta d’aviador de cuir negre, fet no gaire habitual.

En Lacoue li va explicar ràpidament el problema; en Rediger va brandar el cap, va remugar que s’havia ensumat un embolic com aquell, i llavors, després d’una reflexió d’uns segons, va concloure: «Trucaré a en Delhommais. Ell sabrà què fer». I es va treure de la jaqueta un mòbil petit plegable, quasi femení, que semblava minúscul al seu palmell, i es va allunyar uns metres per marcar un número. En Lacoue i el seu company se’l miraven sense gosar acostar-se-li, paralitzats en una espera angoixada, començaven a tocar-me la moral amb les seves històries i, sobretot, els trobava completament estúpids, era evident que calia no acaronar els petrodòlars a contrapèl, si es pot dir, però en fi, n’hi hauria hagut prou d’agafar qualsevol comparsa i presentar-lo no pas com el ministre, se l’havia vist a la televisió, sinó com el seu director de gabinet, el titella del tern, sense anar més lluny, hauria passat perfectament per director gabinet, i els saudites no se n’haurien adonat, realment es complicaven la vida per no res, en fi, era el seu problema, vaig acceptar una última copa de vi i vaig sortir a la terrassa, les vistes de Notre-Dame il·luminada eren realment magnífiques, la temperatura s’havia suavitzat encara més i ja no plovia, la llum de la lluna es reflectia a les aigües del Sena.

Em devia quedar una bona estona contemplant aquelles vistes, i quan vaig tornar a la sala el nombre d’assistents s’havia reduït, continuaven sent tot homes per descomptat, no vaig veure ni en Lacoue ni el del tern. Bé, no havia vingut per no res, em vaig dir recollint el prospecte del libanès encarregat del càtering, eren realment bons els seus mezzes, a més, oferien servei a domicili, podia substituir el menjar indi. En el moment en què preguntava pel guarda-roba, en Rediger se’m va acostar. «Que se’n va?…», va preguntar obrint lleugerament els braços en un posat de recança. Vaig voler saber si havien aconseguit resoldre el seu problema de protocol. «Sí, finalment ho he solucionat. El ministre no vindrà aquest vespre, però ha trucat personalment al príncep i l’ha convidat a un esmorzar de treball demà al matí al ministeri. De tota manera, em temo que Schrameck tenia raó: era ben bé una humiliació deliberada per part de Ben Abbes, que cada vegada reactiva més les seves amistats de joventut amb els qatarians. Total, que aquí no s’acabaran les nostres penes. En fi…». Va sacsejar la mà dreta com per bandejar aquest tema molest, me la va posar a l’espatlla. «Em sap greu, de debò, que aquest petit maldecap ens hagi impedit xerrar tots dos. Ha de venir un dia a prendre el te a casa, així tindrem una mica més de temps…». Em va somriure bruscament; tenia un somriure encisador, molt obert, quasi infantil, del tot sorprenent en un home d’aspecte tan viril; crec que ell n’era conscient, i que sabia servir-se’n. Em va donar la seva targeta. «Què li sembla dimecres, cap a les cinc de la tarda? Està lliure?». Vaig respondre que sí.