De tornada a casa, després de regirar-me al llit durant més d’una hora, em vaig adonar que definitivament no aconseguiria adormir-me. Ja no em quedava gaire cosa per beure, tret d’una ampolla de rom, faria una mala barreja amb la boukha, però ho necessitava. Per primera vegada en la meva vida m’havia posat a pensar en Déu, a plantejar-me seriosament la idea d’una espècie de Creador de l’univers, que vigilaria cadascun dels meus actes, i la meva primera reacció era molt clara: senzillament por. De mica en mica em vaig calmar, amb l’ajuda de l’alcohol, repetint-me que era un individu relativament insignificant, que el Creador sens dubte tenia altres coses millors per fer, etc., però, amb tot, la idea persistia, aterridora, que tot d’una prendria consciència de la meva existència, que deixaria caure el pes de la seva mà, i que, per exemple, jo atraparia un càncer de mandíbula, com Huysmans, un càncer freqüent entre els fumadors, Freud també n’havia patit un, sí, un càncer de mandíbula semblava plausible. Què faria jo, amb una ablació de la mandíbula? Com podria sortir al carrer, anar al supermercat, fer la compra, suportar les mirades de compassió i de fàstic? I si no pogués anar a comprar, qui se n’encarregaria? La nit encara seria llarga, i em sentia dramàticament sol. Tindria, si més no, el valor elemental de suïcidar-me? Ni això no podia assegurar.

Em vaig despertar cap a les sis del matí amb un mal de cap considerable. Mentre feia el cafè, vaig buscar Dix questions sur l’islam, però, al cap d’un quart d’hora, em vaig haver de rendir a l’evidència: no tenia la meva cartera, me la devia haver deixat a casa d’en Rediger.

Després de prendre’m un parell d’Aspegic, vaig recuperar prou energies per endinsar-me en la lectura d’un diccionari d’argot teatral, publicat el 1907, i vaig poder trobar-hi dues paraules rares utilitzades per Huysmans, que haurien pogut passar fàcilment per neologismes. Era la part divertida del meu treball, divertida i relativament fàcil; la part principal seria el pròleg, on s’esperava més de mi, n’era ben conscient. Tard o d’hora, hauria de rellegir la meva pròpia tesi. Aquelles vuit-centes pàgines m’esfereïen, gairebé m’esclafaven; pel que recordava, havia tendit a rellegir el conjunt de l’obra de Huysmans a la llum de la seva conversió futura. L’autor mateix incitava a fer-ho, i segurament jo m’havia deixat manipular per ell; el seu propi pròleg d’À rebours, escrit vint anys després, era simptomàtic. À rebours portava inevitablement a un retorn al si de l’Església? Aquell retorn s’havia produït finalment, la sinceritat de Huysmans era indubtable, i Les foules de Lourdes, el seu últim llibre, era autènticament el llibre d’un cristià, en què aquell esteta misantrop i solitari, superant l’aversió que li inspiraven els objectes de culte de Saint-Sulpice, finalment es deixava transportar per la fe elemental de la massa de pelegrins. D’altra banda, en l’aspecte pràctic, aquell retorn no li havia requerit sacrificis gaire considerables: el seu estatus d’oblat a Ligugé li permetia viure fora del monestir; tenia la seva pròpia minyona, que li preparava aquells plats de cuina burgesa tan importants en la seva vida; tenia la seva biblioteca i els seus paquets de tabac holandès. Assistia als diversos oficis, i sense cap mena de dubte allò li suposava un plaer, la dilecció estètica i quasi carnal per la litúrgia catòlica traslluïa en cadascuna de les pàgines dels seus últims llibres; però les qüestions metafísiques que havia plantejat en Rediger el dia abans no les esmentava mai. Els espais infinits que esfereïen Pascal, que havien dut Newton i Kant a l’embadaliment i el respecte, per part seva no els havia percebut. Huysmans era un convers, certament, però no pas a la manera de Péguy o de Claudel. La meva pròpia tesi, ho vaig entendre en aquell moment, no m’ajudaria gaire; i les declaracions del mateix Huysmans tampoc.

Cap a les deu del matí, vaig considerar que era una hora decent per presentar-me al número 5 del carrer de Les Arènes; el majordom del dia abans em va acollir amb un somriure, també duia el vestit blanc de coll Mao. El professor Rediger no hi era, em va informar, i en efecte jo havia oblidat un objecte. Em va portar la meva cartera Adidas en menys de trenta segons, sens dubte la tenia preparada des de primera hora; era cortès, eficaç i discret, en certa manera m’impressionava encara més que les dones d’en Rediger. Devia resoldre les gestions administratives en un tancar i obrir d’ulls, en un espetec de dits.

Baixant pel carrer de Quatrefages, vaig trobar-me sense voler davant de la gran mesquita de París. Vaig pensar no pas en l’eventual Creador de l’univers, sinó, més terrenalment, en l’Steve: era evident, amb tot, que el nivell de l’ensenyament havia baixat. Jo no tenia pas la notorietat d’un Gignac; però, tot i això, si em decidia a tornar, podia estar segur que m’oferirien una bona acollida.

Vaig continuar, ara sí del tot conscient, pel carrer Daubenton en direcció a la Sorbona-París III. No tenia la intenció d’entrar-hi, només de passejar-me davant de la reixa; però em va alegrar molt tornar a veure el vigilant senegalès. I ell també es va mostrar content: «M’alegro de veure’l, senyor! Que bé que hagi tornat!…». No em vaig veure amb cor de contradir-lo, i com que m’hi va convidar, vaig entrar al pati principal. El cert és que havia passat quinze anys de la meva vida en aquella facultat, em feia goig reconèixer, si més no, una persona. Em vaig preguntar si ell també s’havia hagut de convertir per tornar a ser contractat; però potser ja era musulmà, alguns senegalesos ho són, si més no m’ho semblava.

Vaig passejar-me durant un quart d’hora sota les arcades de biguetes metàl·liques, un pèl sorprès per la meva pròpia nostàlgia, sense deixar de ser conscient que l’entorn era realment molt lleig, aquells edificis horrorosos s’havien construït durant el pitjor període del modernisme, però la nostàlgia no té res de sentiment estètic, ni tan sols va lligada al record d’una felicitat, es té nostàlgia d’un lloc simplement perquè s’hi ha viscut, bé o malament, tant és, el passat és sempre bonic, i el futur també, de fet, només el present fa mal, el transportem amb nosaltres com un abscés de sofriment que ens acompanya entre dos infinits de felicitat plàcida.

A poc a poc, a força de caminar entre biguetes metàl·liques, se’m va esvair la nostàlgia, i vaig deixar de pensar quasi del tot. Encara vaig recordar una mica la Myriam, breument, però de manera molt dolorosa, en passar per davant del bar de la planta baixa, on ens vam conèixer. Les estudiants ara anaven, per descomptat, amb vel, generalment un vel blanc, i es passejaven en parelles o en grups de tres sota les arcades, recordava una mica un claustre, en fi, la impressió global era innegablement d’ambient d’estudis. Em preguntava quina impressió faria, en l’entorn més antic de la Sorbona-París IV, si un se sentís transportat als temps d’Abelard i Heloïsa.