227

Vaig continuar amb els ulls tancats, sense mirar el rellotge. I els trens entraven i sortien de l’estació rítmicament, com si seguissin un patró musical o de tambors. Era com comptar i dir: «Esquerra, dreta, esquerra, dreta, esquerra, dreta…», que és el que la Siobhan em va ensenyar a fer per calmar-me. Llavors, dins el meu cap, anava dient: «Tren que entra. Tren que s’atura. Tren que marxa. Silenci. Tren que entra. Tren que s’atura. Tren que marxa…», com si els trens només existissin dins el meu cap. Normalment no m’imagino coses que no passen perquè són mentides i les mentides m’espanten, però era millor que mirar com els trens entraven i sortien de l’estació perquè encara m’espantava més.

I vaig continuar sense obrir els ulls i sense mirar el rellotge. Era com estar en una sala fosca amb les persianes tancades, sense poder veure res, com quan et despertes a la nit i l’única cosa que sents són els sons que tens dins el cap. I amb això va millorar la situació perquè era com si la petita estació no hi fos i jo estigués al llit, sa i estalvi.

Aleshores em vaig adonar que els silencis entre trens s’anaven fent més llargs i que cada cop sentia menys gent mentre el tren encara hi era, de manera que vaig obrir els ulls i em vaig mirar el rellotge. Eren les 8:07 p.m. i feia unes 5 hores que estava assegut al banc, tot i que, si no fos perquè em feia mal el cul i tenia gana i set, a mi no m’havien semblat 5 hores.

Aleshores em vaig adonar que el Toby no hi era perquè no era a la butxaca i jo no volia que es perdés perquè no érem ni a casa el pare ni a casa la mare i a l’estació ningú no li podria donar menjar i potser es moriria i acabaria atropellat per un tren.

Llavors vaig alçar la vista al sostre i vaig veure una pantalla negra i allargada on deia:

Però llavors la línia inferior va desaparèixer i en va aparèixer una de diferent que deia:

I llavors va tornar a canviar i deia:

Llavors vaig sentir aquell soroll de batalla d’espases i el rugit d’un tren que entrava a l’estació, però vaig deduir que en algun lloc hi havia un ordinador gegant que sabia on eren els trens i enviava missatges a les pantalles negres de les estacions per dir que s’apropaven els trens, i això em va fer sentir millor, perquè se seguia un ordre i un pla.

Aleshores el tren va entrar a la petita estació, es va aturar i hi van pujar 5 persones i una altra que va haver de córrer per pujar-hi, i en van baixar 7 persones i, llavors, es van tancar les portes automàticament i el tren va marxar. I quan va arribar el proper tren ja no em vaig espantar tant perquè la pantalla deia: ENTRA EL TREN i, per tant, ja sabia que entraria.

Llavors vaig decidir buscar el Toby, perquè només hi havia 3 persones més a l’andana. Em vaig aixecar i vaig mirar per tota l’estació i per les entrades dels túnels, però no el vaig veure enlloc. Llavors vaig mirar a la zona baixa i fosca per on corrien les vies.

Vaig veure dos ratolins, que eren negres perquè estaven bruts. Em va agradar veure’ls, perquè m’agraden els ratolins i les rates, però no eren el Toby, o sigui que vaig continuar buscant.

I llavors vaig veure el Toby, que també era a la zona de les vies, i vaig saber que era ell perquè era blanc i amb una taca marró en forma d’ou a l’esquena. Llavors vaig baixar de l’andana i vaig veure que menjava porqueria d’un paper vell de caramel. Algú va cridar:

—Déu meu, però què fas?

Jo em vaig ajupir per agafar el Toby, però ell va marxar i jo el vaig seguir. Em vaig tornar a ajupir i el vaig cridar:

—Toby… Toby… Toby…

També li vaig apropar la mà perquè la pogués olorar i sabés que era jo. I algú va dir:

—Surt d’aquí, collons.

Aleshores vaig alçar la vista i vaig veure un home que duia un impermeable verd, sabates negres i mitjons, que també se li veien, i eren grisos amb dibuixets en forma de diamant.

I jo vaig dir:

—Toby… Toby…

Però el Toby es va tornar a escapar.

I l’home amb els mitjons amb dibuixets de diamants va provar d’engrapar-me per l’espatlla, i jo vaig cridar. Llavors vaig sentir el soroll de la lluita d’espases i el Toby va tornar a fugir, però aquest cop cap a l’altra banda, que era pel costat dels meus peus, o sigui que em vaig ajupir i el vaig enxampar per la cua.

I l’home dels mitjons de diamants va dir:

—Ai, Senyor. Ai, Senyor.

Llavors vaig sentir el rugit i vaig agafar el Toby amb les dues mans, però ell em va mossegar el polze i em va fer sang i, com que vaig cridar, el Toby va provar de saltar.

Llavors el rugit se sentia més fort i, en tombar-me, vaig veure que venia el tren pel túnel i que m’esclafaria i em mataria, i vaig provar de pujar a l’andana, però era massa alta i, a més a més, aguantava el Toby amb les dues mans.

Però llavors l’home dels diamants als mitjons em va agafar i em va estirar amunt. Jo cridava però ell em va continuar estirant fins que em va pujar a l’andana i tots dos vam caure a terra. Jo cridava perquè m’havia fet mal a l’espatlla. Llavors va entrar el tren a l’estació, em vaig alçar de terra, vaig córrer cap al banc i em vaig ficar el Toby a la butxaca interior de la jaqueta, on es va quedar molt i molt quiet.

I l’home dels diamants als mitjons se’m va plantar al costat i em va dir:

—A què collons jugaves?

Però jo no vaig contestar.

I ell va dir:

—Què feies?

I llavors es van obrir les portes del tren i la gent va baixar. Darrere l’home amb els mitjons de diamants hi havia una senyora que duia una funda de guitarra, com la de la Siobhan.

I vaig dir:

—Buscava el Toby. És la meva rata, la meva mascota.

I l’home dels mitjons de diamant va dir:

—Cagu’m la puta.

I la senyora que duia la funda de guitarra va dir:

—Està bé?

I l’home dels diamants als mitjons va dir:

—Aquest? Està com un flam. Mare de Déu. Una rata. Merda. El meu tren.

Llavors va córrer cap al tren i va picar contra la porta que ja era tancada i el tren va arrencar, i ell va dir:

—Merda.

I la senyora va dir:

—Estàs bé?

Però em va tocar el braç i vaig tornar a cridar. I ella va dir:

—D’acord, d’acord, d’acord.

I a la funda de la guitarra duia una enganxina que deia:

Em vaig asseure a terra i la dona va posar un genoll a terra i em va dir:

—Et puc ajudar?

I si hagués estat una professora de l’escola li hauria dit: «On és el 451c de Chapter Road, Willesden, Londres NW2 5NG?», però era una estranya i, com que no m’agradava que se m’acostés tant, li vaig dir:

—No t’acostis. Tinc una navalla suïssa amb una fulla tan afilada que podria tallar els dits d’una persona.

I ella va dir:

—Molt bé, noi. M’ho prendré com un no.

I llavors es va aixecar i es va allunyar.

I l’home dels diamants als mitjons va dir:

—Està boig com un llum. Mare de Déu.

I es premia un mocador contra la cara i el mocador estava tacat de sang.

Llavors va arribar un altre tren i l’home dels mitjons de diamants i la senyora de la guitarra hi van pujar i van marxar.

Després van passar 8 trens més i vaig decidir que pujaria a un tren i llavors ja pensaria què fer.

I vaig pujar al següent tren.

El Toby provava de sortir de la butxaca, de manera que el vaig agafar i me’l vaig ficar a la butxaca exterior per poder-lo aguantar amb la mà.

Hi havia 11 persones al vagó i a mi no m’agradava ser en una sala amb 11 persones i dins un túnel, o sigui que em vaig concentrar en les coses del vagó. Hi havia cartells que deien 53.963 cases de vacances a Escandinàvia i Alemanya i VITABIOTICS i 3435 i 10£ de multa per no dur bitllet i TVIC i EPBIC i fes-me una mainada i Obstruir les portes és perillós i BRV i Con. IC i PARLA AMB EL MÓN.

I a les parets hi havia una mostra com aquesta:

I els seients tenien aquest estampat:

Aleshores el tren es va balancejar molt i em vaig haver d’agafar a una barana. Vam entrar al túnel, però feia molt de soroll i vaig tancar els ulls, però notava que la sang em bombejava a les temples.

Llavors vam sortir del túnel i vam entrar en una altra estació petita que es deia Warwick Avenue i em va agradar, perquè com que ho deia en lletres molt grosses, sabies on eres.

Durant tot el camí fins a Willesden Junction vaig estar pendent del temps que es trigava d’estació a estació i tots els períodes de temps entre estacions eren múltiples de 15 segons:

Quan el tren va parar a Willesden Junction i les portes es van obrir automàticament, vaig baixar del tren. Llavors es van tornar a tancar les portes i el tren va marxar. La gent que havia baixat del tren pujava una escala i passava per un pont, però jo no, i només em van quedar dues persones a la vista. Un era un home que estava borratxo, portava taques marrons a l’abric, duia les sabates desaparellades i cantava, tot i que no vaig sentir què cantava. L’altre era un home indi que estava en una botigueta que consistia en una finestreta encastada a la paret.

Però jo no volia parlar amb cap dels dos perquè estava cansat, tenia gana i ja havia parlat amb molts estranys, que era una cosa ben perillosa, i com més parles amb estranys més perill hi ha que et passi alguna cosa dolenta. Però no sabia com anar al 451c de Chapter Road, Londres NW2 5NG, o sigui que ho hauria de preguntar a algú.

Així doncs, vaig dirigir-me cap a l’home de la botigueta i vaig dir:

—On és el 451c de Chapter Road, Londres NW2 5NG?

I ell va agafar un llibret i me’l va donar i va dir:

—Dos noranta-cinc.

El llibre es deia LONDRES AZ Mapa de carrers i índex. Geographers A-Z Map Company i, quan el vaig obrir, vaig veure un munt de mapes.

I l’home de la botigueta em va dir:

—El vols comprar o no?

I jo vaig dir:

—No ho sé.

I ell va dir:

—Bé, doncs almenys treu-ne els dits bruts del damunt.

I me’l va prendre de les mans.

I jo vaig dir:

—On és el 451c de Chapter Road, Londres NW2 5NG?

I ell va dir:

—O compres un A-Z o fots el camp, que no sóc pas una enciclopèdia amb potes.

I jo vaig dir:

—Això és un A-Z?

I ell va dir:

—No, és un cocodril.

Però com que no era un cocodril i em vaig pensar que l’havia malinterpretat per culpa del seu accent, vaig dir:

—Això és un A-Z?

I ell va dir:

—Sí, és un A-Z.

I jo vaig dir:

—El puc comprar?

I ell no va dir res.

I jo vaig dir:

—El puc comprar?

I ell va dir:

—Dues lliures amb noranta-cinc, però m’hauràs de donar els diners per avançat, que no vull que em prenguis el pèl.

Llavors vaig caure en què, quan m’havia dit «dos noranta-cinc» havia volgut dir 2 lliures i noranta-cinc penics.

Així doncs, li vaig pagar les 2,95£ i ell em va donar el canvi, tal com solien fer a la botiga del costat de casa. Llavors em vaig allunyar i vaig seure a terra, amb l’esquena recolzada a la paret, com l’home de la roba bruta, però ben lluny, i vaig obrir el llibre.

A la part de sota de la coberta hi havia un mapa gran de Londres on sortien llocs com Abbey Wook i Poplar i Acton i Stanmore. I també deia CLAU DELS MAPES EN PÀGINA. I el mapa estava cobert amb una graella i cada quadre de la graella tenia dos números. I Willesden era al quadrat que deia 42 i 43. I em vaig imaginar que els números serien els números de les pàgines on es podria trobar un mapa a escala més gran d’aquell tros en concret. De fet, tot el llibre era un mapa enorme de Londres, però l’havien tallat a trossets per poder-ne fer un llibre, i m’agradava.

Però Willesden Junction no era a les pàgines 42 i 43, sinó a la pàgina 58 , que a la CLAU DELS MAPES EN PÀGINA era just a sota de la pàgina 42. Aleshores vaig repassar Willesden Junction en espiral, com si volgués trobar l’estació de Swindon, però com que era un mapa ho vaig fer amb el dit.

I l’home que duia les sabates desaparellades se’m va plantar al davant i em va dir:

—Un formatge ben gran. Sí, senyor. Les infermeres. Mai. Fotudes mentideres. Del tot mentideres.

I llavors va marxar.

Em va costar una bona estona trobar Chapter Road perquè no era a la pàgina 58, sinó a la 42 i es trobava exactament al quadrat 5C.

I aquest és el mapa dels carrers que hi havia entre Willesden Junction i Chapter Road:

I aquesta és la ruta que em vaig traçar:

Així doncs, vaig pujar les escales, vaig travessar el pont, vaig ficar el bitllet a la màquina de les portes grises i vaig sortir al carrer. Hi havia un autobús i una màquina molt gran amb un cartell que deia Ferrocarrils anglesos, gal·lesos i escocesos, però era groga i vaig tombar el cap, però era fosc i hi havia milers de llumetes brillants i, com que feia molta estona que no sortia al carrer, em vaig marejar. Llavors vaig tancar els ulls molt fort i vaig mirar el dibuix dels carrers i vaig localitzar Statin Approach i Oak Lane, que eren els carrers per on havia de passar.

Així doncs, vaig començar a caminar, però la Siob han em va dir que no he de descriure tot el que em passa, sinó només les coses interessants.

Finalment vaig arribar al 451c de Chapter Road, Londres NW2 5NG, cosa que em va costar 27 minuts. Quan hi vaig arribar, vaig prémer el botó que deia Pis C, però no hi havia ningú, i l’únic interessant que em va passar durant el camí va ser que vaig veure 8 homes vestits de víkings, amb cascos i banyes, que anaven cridant, però no eren víkings de debò, perquè els víkings van desaparèixer fa gairebé 2.000 anys. Llavors em van venir ganes de tornar a fer pipí i em vaig ficar en un passadís que baixava a un taller de cotxes que es deia Burdett Motors, que estava tancat i, tot i que no ho volia fer, tampoc no em volia tornar a mullar els pantalons. I no va passar res més interessant.

Vaig decidir esperar amb l’esperança que la mare no estigués de vacances, perquè si no voldria dir que podia estar més d’una setmana fora, però vaig mirar de no pensar-hi perquè no podia tornar pas a Swindon.

Així doncs, vaig seure a terra, darrere unes galledes d’escombraries que hi havia al mig del jardí que hi havia davant el 451c de Chapter Road, Londres NW2 5NG, al costat d’un arbust. Llavors una senyora va entrar al jardí amb una caixeta que tenia una graella metàl·lica en un extrem i una nansa per agafar-la, com les que es fan servir per dur els gats al veterinari, però no vaig poder veure si hi havia cap gat a dins. La dona duia uns talons molt alts i no em va veure.

Aleshores va començar a ploure i em vaig mullar, i vaig començar a tremolar perquè feia fred.

Llavors es van fer les 11:32 p.m. i vaig sentir veus al carrer.

I una veu va dir:

—Tant me fa si ho trobes divertit o no.

Era una veu de dona. I una altra veu, aquesta d’home, va dir:

—D’acord, Judy, em sap greu.

I una altra veu, que era la de la senyora, va dir:

—Doncs potser t’ho hauries d’haver pensat abans de fer-me quedar com una idiota.

I era la veu de la mare.

I la mare va entrar al jardí i el senyor Shears anava amb ella, o sigui que la veu d’home era la seva. Llavors em vaig aixecar i vaig dir:

—No hi havia ningú i t’he esperat.

I la mare va dir:

—Christopher.

I el senyor Shears va dir:

-Què?

I la mare em va envoltar amb els braços i va dir:

—Christopher, Christopher, Christopher.

I jo la vaig apartar perquè m’estava abraçant i a mi no m’agrada, i vaig fer tanta força que vaig caure de cul.

I el senyor Shears va dir:

—Què redimoni passa?

I la mare va dir:

—Perdona, Christopher. Ho havia oblidat.

I mentre jo era a terra, la mare va estirar el braç dret amb els dits oberts perquè jo els hi toqués, però llavors vaig veure que el Toby se m’havia escapat de la butxaca i l’havia d’agafar.

I el senyor Shears va dir:

—Suposo que això vol dir que l’Ed és aquí.

Com que hi havia una paret al voltant del jardí, el Toby no es va poder escapar i es va quedar en un racó perquè no podia pujar la paret prou de pressa, o sigui que el vaig engrapar i me’l vaig tornar a ficar a la butxaca, i vaig dir:

—Té gana. Tens menjar i una mica d’aigua?

I la mare va dir:

—On és el teu pare, Christopher?

I jo vaig dir:

—Suposo que a Swindon.

I el senyor Shears va dir:

—Gràcies a Déu.

I la mare va dir:

—Però, aleshores, com has arribat fins aquí?

Les dents em repicaven del fred i no podia parar de tremolar, però vaig dir:

—He vingut en tren. He passat molta por. Vaig agafar la targeta del pare per treure diners i un policia em va ajudar, però després em va voler dur amb el pare i va pujar amb mi al tren. Però després ja no hi era.

I la mare va dir:

—Christopher, estàs xop. Roger, no et quedis com un estaquirot.

I llavors ella va dir:

—Ai, Senyor, Christopher. Jo no… Mai no hauria pensat… Per què has vingut sol?

I el senyor Shears va dir:

—Entreu o us penseu quedar aquí fora tota la nit?

I jo vaig dir:

—Vinc a viure amb tu, perquè el pare ha mort el Wellington amb una forca de jardineria i em fa por estar amb ell.

I el senyor Shears va dir:

—Collons de Déu.

I la mare va dir:

—Roger, sisplau. Entra Christopher. Anem a dins i t’eixugarem.

Llavors em vaig aixecar i vaig entrar a l’edifici i la mare va dir:

—Segueix el Roger.

I jo vaig seguir el senyor Shears, que va pujar les escales, i vam anar a parar a un replà amb una porta que deia Pis C i em va fer por entrar, perquè no sabia què hi havia dins.

I la mare va dir:

—Vinga, que encara trauràs arrels.

Però jo no sabia què volia dir allò de «trauràs arrels» i vaig entrar.

Llavors ella va dir:

—Et prepararé un bany.

Mentrestant, jo vaig fer un volt pel pis per fer-me’n un mapa mental i sentir-me més segur, i el pis era així:

Llavors la mare em va fer treure la roba i ficar-me a la banyera, i em va dir que podia fer servir la seva tovallola que era de color porpra, amb flors verdes a les vores. Mentrestant, la mare va donar al Toby una mica d’aigua i cereals i el va deixar anar pel lavabo. La rata va fer tres boletes de caca sota la pica i jo les vaig recollir i les vaig llençar al vàter, però em vaig tornar a ficar a la banyera perquè s’hi estava calentet i era molt agradable.

Llavors la mare va venir al lavabo i es va asseure al vàter, i em va dir:

—Estàs bé, Christopher?

I jo vaig dir:

—Estic molt cansat.

I ella va dir:

—Ja ho sé, reiet. Ets molt valent.

I jo vaig dir:

—Sí.

I ella va dir:

—Per què no m’has escrit, Christopher? Jo et vaig escriure un munt de cartes. No podia deixar de pensar que havia passat alguna cosa terrible o que us havíeu canviat de casa i que mai més no et trobaria.

I jo vaig dir:

—És que el pare em va dir que eres morta.

I ella va dir:

-Què?

I jo vaig dir:

—Em va dir que havies hagut d’anar a l’hospital perquè tenies un problema de cor i que vas tenir un atac de cor i t’havies mort. Es guardava les cartes en una caixa de camisa de l’armari de la seva habitació, però jo les vaig trobar perquè estava buscant el meu llibre, el que escrivia sobre l’assassinat del Wellington, perquè ell me l’havia pres i l’havia amagat a la caixa de camisa.

I la mare va dir:

—Mare de Déu.

Llavors no va dir res durant molta estona, però després va fer una mena de gemec agut, com un d’aquells animals que surten als documentals de la tele.

No em va agradar que ho fes, perquè era un soroll molt fort i vaig dir:

—Per què fas això?

Ella no em va contestar de seguida, però llavors va dir:

—Christopher, em sap tant greu…

I jo vaig dir:

—No és culpa teva.

I llavors va dir:

—Que cabró. Quin tros de cabró.

I, després, al cap d’una estona, va dir:

—Christopher, deixa’m agafar-te la mà. Només un cop. Fes-ho per mi. Em deixes? No et faré mal.

Ella va estirar la mà i jo li vaig dir:

—No m’agrada que la gent m’agafi la mà.

I ella va retirar la mà i va dir:

—No, ja ho sé. Ja està.

I llavors va dir:

—Ara surt de la banyera i eixuga’t, d’acord?

I vaig sortir de la banyera i em vaig eixugar amb la tovallola porpra, però com que no tenia pijama em vaig posar una samarreta blanca i uns pantalons curts grocs de la mare, però m’era igual el color perquè estava mas sa cansat. I mentre jo em canviava, la mare va anar a la cuina i em va escalfar una mica de sopa de tomàquet perquè era vermella.

Aleshores vaig sentir que s’obria la porta del pis i se sentia la veu d’un estrany, o sigui que em vaig tancar al bany. Se sentia discutir i un home va dir:

—He de parlar amb ell.

I la mare va dir:

—Avui ja n’ha tingut prou.

I l’home va dir:

—Ja ho sé, però he de parlar amb ell.

Llavors la mare va picar a la porta del lavabo i em va dir que hi havia un policia que volia parlar amb mi i que obrís la porta, o sigui que vaig agafar el Toby i vaig obrir la porta.

I a l’altra banda de la porta hi havia un policia que em va dir:

—Ets en Christopher Boone?

I jo vaig dir que sí.

I ell va dir:

—El teu pare diu que t’has escapat. És cert?

I jo vaig dir:

—Sí.

I llavors, apuntant a la mare, va dir:

—Aquesta senyora és la teva mare?

I jo vaig dir:

—Sí.

I ell va dir:

—Per què t’has escapat de casa?

I jo vaig dir:

—Perquè el pare va matar el Wellington, que és un gos, i tenia por d’estar-me amb ell.

I ell va dir:

—Això és el que m’han dit. Vols tornar amb el teu pare a Swindon o et vols quedar aquí?

I jo vaig dir:

—Em vull quedar aquí.

I ell va dir:

—I quina opinió li mereix tot això?

I jo vaig dir:

—Em vull quedar aquí.

I ell va dir:

—Un moment, noi, l’hi pregunto a la teva mare.

I la mare va dir:

—El seu pare li va dir que jo era morta.

I el policia va dir:

—D’acord. A veure… No discutim sobre qui va dir què. Només vull saber si…

I la mare va dir:

—És clar que es pot quedar.

I llavors el policia va dir:

—Molt bé, em sembla que aquí s’acaba la meva feina.

I jo vaig dir:

—Em farà tornar a Swindon?

I ell va dir:

—No.

I llavors em vaig posar content perquè viuria amb la mare.

I el policia va dir:

—Si el seu marit apareix per aquí i busca brega, faci’ns un truc. Però aquest assumpte l’hauran d’arreglar vostès mateixos.

I llavors el policia va marxar i jo em vaig prendre la sopa de tomàquet. El senyor Shears va apilar unes quantes caixes en una habitació de mals endreços per fer lloc per estendre un matalàs a terra perquè jo hi pogués dormir, i me’n vaig anar a dormir.

Però em vaig despertar perquè hi havia gent que cridava dins el pis i eren les 2:31 a.m. I una de les veus era del pare i em vaig espantar, però a l’habitació dels mals endreços no hi havia baldó.

I el pare cridava:

—Parlaré amb ella, ho vulguis o no. I no seràs pas tu ni cap dels teus qui em dirà a mi què he de fer.

I la mare va cridar:

—Roger. No. Deixa…

I el senyor Shears va cridar:

—A mi ningú no em parla així a casa meva.

I el pare va cridar:

—Et parlo com em surt dels collons.

I la mare va cridar:

—No tens cap dret a ser aquí.

I el pare va cridar:

—Ah no? No tinc cap dret? Et recordo que és el meu fill, collons.

I la mare va cridar:

—Per l’amor de Déu, a què et penses que jugaves dient-li totes aquestes coses?

I el pare va cridar:

—Que a què jugava? Vas ser tu la que vas fotre el camp.

I la mare va cridar:

—I és clar, tu vas decidir simplement esborrar-me de la seva vida.

I el senyor Shears va cridar:

—Vinga, calmem-nos tots una mica, d’acord?

I el pare va cridar:

—És que no era això el que pretenies?

I la mare va cridar:

—Li vaig escriure cada setmana. Cada setmana.

I el pare va cridar:

—Ui, li vas escriure, I de què serveix escriure-li?

I el senyor Shears va cridar:

—Ep, ep, ep.

I el pare va cridar:

—Era jo el que li feia el menjar, li rentava la roba, me’n feia càrrec cada cap de setmana, en tenia cura quan estava malalt i el portava al metge. I a mi se m’encongia el cor cada cop que sortia de nit a fer un volt per Déu sap on. I era jo el que anava a l’escola cada cop que es barallava. I tu? Tu què has fet? Ei, que tu li escrivies les putes cartes.

I la mare va cridar:

—I et va semblar que dir-li que era morta era la solució.

I el senyor Shears va cridar:

—No són hores de discutir això.

I el pare va cridar:

—Tu calla la boca o et…

I la mare va cridar:

—Ed, per l’amor de Déu…

I el pare va dir:

—El vull veure i si proveu d’impedir-m’ho…

I llavors el pare va entrar a l’habitació, però jo tenia la navalla suïssa ben empunyada amb la fulla desplegada per si m’agafava. I la mare va entrar al seu darrere i va dir:

—Tranquil, Christopher. No deixarem que et faci res. D’acord?

I el pare es va agenollar al costat del meu llit i va dir:

—Christopher.

Però jo no vaig contestar.

I ell va dir:

—Christopher, em sap molt i molt de greu. Em sap tot molt de greu. Això del Wellington. Això de les cartes i això que hagis fugit. Jo no volia… Et prometo que no ho tornaré a fer mai. Ei, vinga, nano.

I llavors va alçar la mà dreta amb els dits estirats perquè li toqués els dits, però jo no els hi vaig tocar perquè estava espantat. I el pare va dir:

—Cony, Christopher, fes el favor.

I li van rodolar tot de llàgrimes per la cara.

I ningú no va dir res durant una bona estona.

Llavors la mare va dir:

—Em sembla que hauries de marxar.

Però parlava amb el pare i no amb mi.

I llavors va tornar el policia, perquè el senyor Shears havia trucat a la comissaria. I el policia va demanar al pare que es calmés i se’l va endur del pis.

I la mare va dir:

—Torna a dormir. No passarà res. T’ho prometo.

I em vaig tornar a adormir.