41

De camí cap a casa el cel estava ennuvolat i no vaig poder veure la Via Làctia.

Jo vaig dir:

—Ho sento —perquè el pare havia hagut d’anar a la comissaria, que era una cosa dolenta.

Ell va dir:

—No passa res.

Jo vaig dir:

—Jo no he matat el gos.

I ell va dir:

—Ja ho sé.

Llavors va dir:

—Christopher, no t’has de ficar en problemes, m’entens?

Jo vaig dir:

—Jo no sabia que em ficava en problemes. M’agrada el Wellington i l’he anat a saludar, però no sabia que algú l’havia mort.

El pare va dir:

—Doncs procura no ficar el nas en els afers dels altres.

Vaig pensar una estona i vaig dir:

—Descobriré qui ha mort el Wellington.

I el pare va dir:

—Has escoltat què t’he dit, Christopher?

Jo vaig dir:

—Sí que he escoltat què m’has dit, però quan maten algú has de descobrir qui ho ha fet perquè el puguin castigar.

I ell va dir:

—Només és un cony de gos, Christopher. Un cony de gos i prou. Jo vaig replicar:

—Jo crec que els gossos també són importants.

Ell va dir:

—Deixa-ho córrer.

I jo vaig dir:

—Em pregunto si la policia descobrirà qui el va matar i si el castigarà.

Llavors el pare va clavar un cop de puny al volant i el cotxe va trepitjar la línia discontínua, i ell va cridar:

—T’he dit que ho deixis córrer, per l’amor de Déu!

Jo sabia que s’havia enfadat perquè cridava i, com que no el volia fer enfadar, no vaig dir res més fins que no vam arribar a casa.

Tan bon punt vam travessar la porta, vaig anar a la cuina, vaig agafar una pastanaga per al Toby, vaig pujar l’escala, vaig tancar la porta de la meva habitació, vaig deixar anar el Toby i li vaig donar la pastanaga. Llavors vaig encendre l’ordinador i vaig jugar 76 partides al Pescamines i vaig completar el nivell expert en 102 segons, que només estava 3 segons per sota del meu millor temps que era de 99 segons.

A les 2:07 de la matinada, vaig decidir que volia beure suc de taronja abans de rentar-me les dents i anar a dormir, i vaig baixar a la cuina. El pare estava assegut al sofà mirant una partida d’snooker a la televisió i bevent whisky. Tenia llàgrimes als ulls.

Li vaig preguntar:

—Estàs trist pel Wellington?

Em va mirar una llarga estona i va agafar aire pel nas. Llavors va dir:

—Sí, Christopher. Podríem dir que sí. Ja ho crec, que ho podríem dir.

Vaig decidir deixar-lo en pau perquè quan estic trist vull que em deixin en pau. O sigui que no vaig dir-li res més. Vaig anar a la cuina, em vaig fer el suc de taronja i me’l vaig endur a la meva habitació.