79

Quan vaig arribar a casa el pare era assegut a la taula de la cuina i m’havia fet el sopar. Portava una camisa de llenyataire. M’havia preparat mongetes amb bròquil i dos talls de pernil dolç, tot col·locat al plat de manera que res no es tocava.

El pare va dir:

—D’on véns?

I jo vaig dir:

—He sortit una estona.

Això és el que es diu una veritat a mitges. Una veritat a mitges no és una mentida. És quan el que dius és veritat, però no dius tota la veritat. Això vol dir que tot el que diem és una veritat a mitges perquè quan algú diu, per exemple: «què vols fer, avui?», contestes: «vull pintar amb la senyora Peters», però no dius: «vull dinar i vull anar al lavabo i vull tornar a casa després de classe i vull jugar amb el Toby i vull sopar i vull jugar amb l’ordinador i vull anar a dormir». I el que vaig dir era una veritat a mitges perquè sabia que el pare no volia que fes de detectiu.

El pare va dir:

—M’acaba de trucar la senyora Shears.

Em vaig començar a menjar les mongetes, el bròquil i els dos talls de pernil.

Llavors el pare em va preguntar:

—Què collons feies tafanejant al seu jardí?

Jo vaig dir:

—Feia de detectiu per intentar esbrinar qui va matar el Wellington.

El pare va replicar:

—Quantes vegades t’ho he de dir, Christopher?

Les mongetes, el bròquil i el pernil estaven freds, però no m’importava. Com que menjo molt a poc a poc, gairebé sempre se’m refreda el menjar.

El pare va dir:

—Et vaig dir que no fiquessis el nas en els afers dels altres.

Jo vaig dir:

—Em penso que l’assassí del Wellington és el senyor Shears.

El pare no va dir res.

Jo vaig dir:

—És el meu Sospitós Principal perquè crec que algú ha mort el Wellington per fer que la senyora Shears es posés trista. I la majoria dels assassinats els comet algú que la víctima…

El pare va clavar un cop de puny molt fort a la taula i els plats van saltar, i la seva forquilla i el seu ganivet també i el pernil va fer un bot cap a un costat del meu plat i va tocar el bròquil i per això ja no em podia menjar ni el pernil ni el bròquil.

Llavors el pare va cridar:

—No vull sentir el nom d’aquell home a casa meva!

Jo vaig preguntar:

—Per què?

I ell va contestar:

—Aquell home és un dimoni.

I jo vaig dir:

—Això vol dir que potser va matar el Wellington?

El pare es va posar les mans al cap i va dir:

—Per l’amor de Déu.

Com que veia que el pare estava enfadat amb mi, vaig dir:

—Ja sé que em vas dir que no fiqués el nas en els afers dels altres, però la senyora Shears és amiga nostra.

I el pare va dir:

—Ara ja no és amiga nostra.

I jo vaig preguntar:

—Per què?

I el pare va dir:

—Molt bé, Christopher, t’ho diré per última vegada i serà la definitiva. No t’ho repetiré. Per l’amor de Déu, mira’m quan et parlo. Mira’m. No has de tornar a fer preguntes a la senyora Shears sobre qui va matar el maleït gos. No has d’entrar als jardins de la gent sense permís. Has de deixar estar aquest maleït joc ridícul dels detectius ara mateix.

Jo no vaig dir res.

El pare va dir:

—T’ho faré prometre, Christopher. I ja saps què vol dir quan et faig prometre alguna cosa.

Jo sabia què vol dir prometre alguna cosa. Has de dir que no tornaràs a fer una cosa i llavors no l’has de tornar a fer perquè aleshores la promesa es convertiria en una mentida.

Jo vaig dir:

—Ja ho sé.

El pare va dir:

—M’has de prometre que deixaràs de fer aquestes coses. Promet que deixaràs estar aquest joc ridícul ara mateix, d’acord?

Jo vaig dir:

—T’ho prometo.