71

Tota la resta de nens de la meva escola són estúpids. Ara bé, se suposa que no els he de dir estúpids tot i que és el que són. Se suposa que he de dir que tenen dificultats en l’aprenentatge o bé que tenen necessitats especials. Però tot plegat és una estupidesa perquè tothom té dificultats en l’aprenentatge perquè aprendre a parlar francès o entendre la teoria de la Relativitat és difícil, i tothom té necessitats especials, com ara el pare, que sempre ha de portar un paquetet de sacarines a sobre per endolcir el cafè i no engreixar-se, o la senyora Peters, que porta un audiòfon de color beige, o la Siobhan, que porta unes ulleres tan gruixudes que si te les poses t’agafa mal de cap, i cap d’aquestes persones no són persones amb necessitats especials tot i que tenen necessitats especials.

La Siobhan, però, diu que hem de fer servir aquestes paraules en comptes de les que abans s’utilitzaven per anomenar aquests nens, com ara espàstics, esguerrats o mongòlics, que eren paraules abominables. Però això és una altra estupidesa perquè de vegades els nens de l’escola que hi ha carrer avall ens veuen al carrer quan sortim de l’autobús i ens criden: «Necessitats especials! Necessitats especials!». Jo no els faig cas perquè no escolto el que diu l’altra gent i perquè només em poden trencar els ossos els pals i les pedres i tinc la meva navalla suïssa i si em peguen i els mato serà en defensa pròpia i no aniré a la presó.

Ara demostraré que jo no sóc estúpid. El mes vinent faré l’examen de matemàtiques de batxillerat superior i l’aprovaré amb una matrícula d’honor. A la nostra escola ningú no havia fet mai cap examen de batxillerat superior i al principi la senyora Gascoyne, la directora, no volia que el fes. Deia que no tenien les instal·lacions necessàries perquè féssim exàmens de batxillerat superior. El pare, però, es va discutir amb la senyora Gascoyne i es va emprenyar de debò. La senyora Gascoyne va dir que no em volia donar un tracte diferent al que donava a tots els altres alumnes de l’escola perquè llavors tothom voldria que el tractessin diferent que als altres i s’establiria un precedent. I sempre podia fer els exàmens de batxillerat superior més endavant, als 18.

Quan la senyora Gascoyne va dir totes aquestes coses, jo estava assegut al seu despatx amb el pare. I el pare va dir:

—No troba que el Christopher ja té una vida prou porca perquè vostè l’hi afegeixi una altra carretada de merda? Per l’amor de Déu, és la matèria en què el Christopher és realment bo.

Llavors la senyora Gascoyne va dir que el pare i ella ho haurien de parlar en un altre moment tot sols. El pare, però, li va preguntar si havia de dir alguna cosa que li fes vergonya dir al meu davant, i com que ella va dir que no, el pare va dir:

—Llavors parli ara.

I ella va dir que si havia de fer un examen de batxillerat avançat necessitaria un treballador de la plantilla que em vigilés a mi sol en una habitació separada. I el pare va dir que pagaria 50 lliures perquè algú ho fes després de classe i que no pensava acceptar un no com a resposta. I la setmana següent la senyora Gascoyne va trucar al pare a casa i li va dir que podia fer l’examen de batxillerat superior i que el reverend Peters faria de vigilant a l’examen.

I quan hagi fet l’examen de matemàtiques de batxillerat superior faré el de matemàtiques avançades i el de física i podré anar a la universitat. A Swindon, on vivim, no hi ha universitat perquè és un lloc petit. Així doncs, ens haurem de traslladar a una altra ciutat en què hi hagi una universitat perquè no vull viure sol ni tampoc en una casa amb altres estudiants. Però no hi haurà cap problema perquè el pare també es vol traslladar. De vegades diu coses com ara:

—Hem de marxar d’aquesta ciutat, noi.

I de vegades diu:

—Swindon és el cul del món.

Llavors, un cop hagi aprovat la llicenciatura de matemàtiques, o la de física, o la de matemàtiques i la de física, podré treballar i guanyar un munt de diners i pagar algú que tingui cura de mi i que em faci el menjar i em renti la roba, o bé em casaré amb una dona i ella tindrà cura de mi i així tindré companyia i no estaré tot sol.