2

Passaven 7 minuts de la mitjanit. El gos estava estirat damunt la gespa enmig del jardí de davant la casa de la senyora Shears. Tenia els ulls tancats. Semblava que corria estirat a terra, com fan els gossos quan somien que empaiten gats. El gos, però, ni corria ni dormia. El gos era mort. Tenia una forca clavada. Les punxes de la forca devien haver travessat el gos de banda a banda i es devien haver enfonsat a terra, perquè la forca estava dreta. Vaig pensar que segurament havien mort el gos amb la forca perquè no li veia cap altra ferida i perquè no crec que ningú clavi una forca a un gos després que s’hagi mort per algun altre motiu, com ara un càncer o un accident a la carretera. D’això, però, no en puc estar segur.

Vaig travessar la tanca de la senyora Shears i la vaig tancar al meu darrere. Vaig travessar el seu jardí i em vaig agenollar al costat del gos. Vaig tocar el morro del gos. Encara estava calent.

El gos es deia Wellington. Era de la senyora Shears, que era amiga nostra. Vivia a Paltra banda del carrer, dues cases a l’esquerra de la meva.

El Wellington era un gos falder. No era un gos falder d’aquells petits que van tots pentinats, sinó un gos falder gros.

Tenia el pèl negre i arrissat, però quan t’hi acostaves es veia que la pell de sota era d’un color groc molt pàl·lid, com la dels pollets.

Vaig acaronar el Wellington i em vaig preguntar qui l’havia mort i per què.