157
Van passar sis dies abans no vaig poder tornar a l’habitació del pare per mirar dins la capsa de camisa de l’armari.
El primer dia, que era dimecres, el Joseph Fleming es va treure els pantalons i va fer pipí i caca pertot el terra dels lavabos i s’ho va començar a menjar, però el senyor Davis el va aturar.
El Joseph s’ho menja tot. Una vegada es va menjar un dels petits blocs de desinfectant blau que pengen a dins la tassa del vàter. I una vegada es va menjar un bitllet de 50 lliures que la seva mare portava al moneder. I menja cordes i gomes i mocadors de paper i fulls i pintures i forquilles de plàstic. També es clava cops a la barbeta i xiscla molt sovint.
El Tyrone va dir que hi havia un cavall i un porc a la caca del Joseph i jo li vaig dir que era un ximple, però la Siobhan va dir que tenia raó. Eren animals petits de plàstic de la biblioteca que el personal fa servir perquè la gent expliqui contes. I el Joseph se’ls havia menjat.
Jo vaig dir que no pensava anar al lavabo perquè hi havia caca a terra i em feia sentir incòmode pensar-hi, fins i tot després que el senyor Ennison hi hagués anat i l’hagués netejat. I em vaig fer pipí a sobre i em vaig haver de posar uns pantalons de recanvi de l’armari de roba de recanvi que hi ha al despatx de la senyora Gas-coyne. Llavors la Siobhan va dir que podia fer servir els lavabos del personal durant dos dies, però només durant aquells dos dies, i que després hauria de tornar a fer servir els lavabos dels nens. I vam tancar el tracte.
El segon dia, el tercer i el quart, que van ser dijous, divendres i dissabte, no va passar res d’interessant.
El cinquè dia, que era diumenge, va ploure molt. M’agrada quan plou molt. Sona com si hi hagués electricitat estàtica pertot arreu, que és com el silenci però sense la buidor.
Vaig pujar al pis de dalt i em vaig asseure a la meva habitació per mirar com queia l’aigua al carrer. Plovia amb tanta força que semblava que caiguessin espurnes blanques (i això també és un símil, no una metàfora). I al carrer no hi havia ningú perquè tothom s’havia quedat a casa. I allò em va fer pensar que tota l’aigua del món està connectada i que aquella aigua s’havia evaporat en algun lloc al golf de Mèxic o a la Badia de Baf-fin i que en aquell moment queia davant la casa i les clavegueres la drenarien i fluiria fins a una depuradora en què la netejarien i llavors aniria a parar a un riu i tornaria a l’oceà.
I dilluns al vespre el pare va rebre una trucada d’una senyora a la qual se li havia inundat el celler i va haver de sortir a fer una reparació d’urgència.
Si només hi ha una urgència, és el Rhodri qui fa la reparació perquè la seva dona i els seus fills se’n van anar a viure a Somerset, i això vol dir que no té res a fer als vespres a banda de jugar al billar i beure i mirar la televisió, i necessita fer hores extres per guanyar diners i poder-los enviar a la seva dona per ajudar-la a tenir cura dels seus fills. I el pare ha de tenir cura de mi. Però com que aquell vespre hi va haver dues urgències, el pare em va demanar que em portés bé i que li truqués al telèfon mòbil si hi havia cap problema i llavors va marxar amb la furgoneta.
Aleshores vaig anar a la seva habitació i vaig obrir l’armari i vaig treure la caixa d’eines que hi havia damunt la capsa de camisa i vaig obrir la capsa de camisa.
Vaig comptar les cartes. N’hi havia 43. Totes anaven adreçades a mi amb la mateixa lletra. En vaig agafar una i la vaig obrir. A dins hi havia aquesta carta:
3 de maig
451c Chapter Road
Londres NW2 5NG
0208 887 8907
Estimat Christopher,
Per fi tenim la nevera i la cuina noves! Aquest cap de setmana el Roger i jo vam anar a l’abocador a llençar les velles. L’abocador és on va la gent a llençar-ho tot. Hi ha tres contenedors enormes per a les ampolles de tres colors diferents i per al cartró i per a l’oli de motor i per a la brossa de jardí i per a les escombraries de casa i per als objectes grans (en aquest és on vam posar la nevera i la cuina velles).
Llavors vam anar a una botiga d’objectes de segona mà i vam comprar una cuina nova i una nevera nova. Ara la casa se sembla més a una llar.
Ahir a la nit vaig estar mirant fotos velles i em vaig posar trista. Llavors vaig veure una foto teva jugant amb el tren elèctric que et vam comprar de regal de Nadal fa un parell d’anys i em vaig posar contenta perquè aquell va ser un dels moments realment bons que vam viure plegats.
¿T’enrecordes que hi jugaves tot el dia i que a la nit no te’n volies anar al llit perquè encara estaves jugant? ¿I t’enrecordes que et vam parlar dels horaris de trens i vas fer un horari de trens i tenies un rellotge i feies que els trens corressin puntuals? ¿I que també hi havia una petita estació de fusta i et vam ensenyar que la gent que volia agafar el tren anava a l’estació i comprava un bitllet i llavors pujava al tren? També et vam ensenyar un mapa perquè veiessis les línies petites que eren les vies de tren que connectaven totes les estacions. I vas jugar amb el tren elèctric durant setmanes i setmanes i setmanes i et vam comprar més trens i sabies on anaven tots.
Em va agradar molt enrecordar-me d’aquells moments.
Ara me n’he d’anar. Són dos quarts de tres de la tarda. Sé que sempre t’agrada saber exactament quina hora és. I he d’anar a la cooperativa a comprar una mica de pernil per preparar-li el berenar al Roger. Tiraré aquesta carta a la bústia de camí a la botiga.
T’estimo,
La teva mare
XXXXXX
Llavors vaig obrir un altre sobre. Aquesta és la carta que hi havia a dins:
Apartament 1, 312 Lausanne Rd
Londres N8 5BV
0208 756 4321
Estimat Christopher,
Et vaig dir que et volia explicar per què me’n vaig anar quan tingués prou temps per fer-ho com cal. Ara tinc un munt de temps. Per això estic assaguda al sofà amb aquesta carta i amb la ràdio engegada i intentaré explicar-t’ho.
Jo no era gaire bona mare, Christopher. Potser si les coses haguessin estat diferents, si tu haguessis estat diferent, ho podria haver fet millor. Però les coses han anat així.
No sóc pas com el teu pare. El teu pare és una persona molt més pacient. Ell s’adapta a les coses i si les coses l’afecten no ho demostra, però jo no sóc així i no puc fer res per canviar-ho.
¿T’enrecordes que una vegada vam anar a comprar plegats a la ciutat? ¿Un dia que vam anar a Bentalls i hi havia un munt de gent i havíem de comprar un regal de Nadal per a la iaia? Aquell dia tenies por perquè a la botiga hi havia molta gent. Estàvem en plena temporada de compres i tothom voltava per la ciutat. I jo parlava amb el senyor Land, que treballa a la planta de cuina i que havia anat a l’escola amb mi. I tu et vas ajeure a terra i et vas tapar les orelles i estorbaves a tothom. Em vaig empipar perquè a mi tampoc m’agrada comprar per Nadal, i et vaig demanar que et portessis bé i et vaig intentar fer aixecar i moure’t. Però vas cridar i vas tirar una pila de safates d’un prestatge i van fer molt de xivarri quan van caure. I el senyor Land es va portar molt bé, però hi havia caixes i trossos de terrissa per terra i tothom ens mirava i llavors vaig veure que t’havies fet pipí i em vaig empipar molt, i et vaig voler fer sortir de la botiga però no em deixaves tocar-te i et vas quedar ajagut a terra cridant i picant de peus i mans a terra fins que va venir el cap i va preguntar quin problema hi havia i jo ja no podia més, i vaig haver de pagar dues safates que havies trencat i vam haver d’esperar que deixessis de cridar. I llavors et vaig haver de portar a casa caminant tota l’estona perquè sabia que no voldries tornar a pujar a l’autobús.
I recordo que aquella nit jo vaig plorar i plorar i el teu pare al principi es va portar molt bé amb mi i et va fer el sopar i et va portar a dormir i va dir que aquestes coses passen i que no passava res. Però jo vaig dir que no ho suportava més i al final ell es va enfadar de debò i em va dir que em portava com una idiota i que m’havia de refer i llavors li vaig pegar, que sé que no està bé, però estava molt i molt trista.
Vam tenir moltes discussions com aquella perquè sovint pensava que no ho podia suportar més. I el teu pare és molt pacient, però jo no, jo em poso feta una fura fins i tot quan no ho vull. I al final gairabé ens vam deixar de parlar perquè sabíem que sempre acabàvem començant una discussió que no ens portava enlloc. I jo em sentia molt i molt sola.
I llavors va ser quan vaig començar a passar molt de temps amb el Roger. És clar que sempre havíem passat molt de temps amb el Roger i l’Eileen, però vaig començar a veure el Roger a soles perquè podia parlar amb ell. Era l’única persona amb qui podia parlar de veritat. I quan estava amb ell ja no em sentia sola.
Ja sé que potser no entendràs res de tot això, però t’ho volia explicar perquè ho sabessis. I encara que ara no ho entenguis, et pots quedar aquesta carta i llegir-la més endavant i potser llavors sí que ho entendràs.
El Roger em va dir que l’Eileen i ell ja no estaven enamorats i que feia molt de temps que no ho estaven. Em va sugerir que deixés el teu pare i que anéssim a viure junts, però li vaig dir que no et podia deixar i ell es va posar trist però va entendre que eres realment important per a mi.
I llavors tu i jo ens vam discutir. Tenrecordes? Va ser un vespre, pel teu sopar. T’havia cuinat alguna cosa i no te la volies menjar. I feia dies i dies que no menjaves i estaves molt prim. Llavors et vas posar a cridar i jo em vaig emprenyar de debò i vaig tirar el menjar a Paltra banda de l’habitació. Ja sé que no ho hauria hagut de fer. I tu vas agafar el tallador i el vas llançar i em va caure als peus i em va trencar els dits. Aleshores, és clar, vam haver d’anar a l’hospital i em van enguixar el peu. I després, a casa, el teu pare i jo vam tenir una discussió molt forta. Ell em donava la culpa per haver-me emprenyat amb tu i em va dir que t’havia de donar el que volguessis, encara que només fos un plat d’enciam o un batut de maduixa. Llavors li vaig dir que només intentava que mengessis alguna cosa saludable i ell em va contestar que tu no podies evitar ser així. Llavors jo li vaig dir que jo tampoc no podia evitar ser com era i vaig perdre els nervis, i ell em va contestar que si ell podia mantenir la calma jo també havia de poder mantenir el meu cony de calma. I la discussió va continuar en el mateix to.
¿T’enrecordes que no vaig poder caminar bé en un mes? El teu pare va haver de tenir cura de tu i recordo que us mirava a tots dos quan estàveu junts i pensava que eres molt diferent quan estaves amb ell. Estaves molt més tranquil. I no us cridàveu mai. I això em va fer posar trista perquè semblava que no em necessitessis gens. I en certa manera era encara pitjor que quan tu i jo discutíem tot el dia perquè era com si jo fos invisible.
Crec que llavors va ser quan em vaig adonar que el teu pare i tu segurament estaríeu millor si jo no vivia a la casa. Així el teu pare només hauria de tenir cura d’una persona, i no de dues.
Llavors el Roger em va dir que havia demanat un trasllat al banc. Això vol dir que els havia demanat si li podien donar una feina a Londres i que marxava. Em va preguntar si volia venir amb ell. Ho vaig haver de pensar molt de temps, Christopher. De debò que sí. La decisió em va trencar el cor, però al final vaig decidir que el millor per a tots nosaltres era que jo marxés. I li vaig dir que sí.
Em volia acomiadar. Pensava tornar a agafar roba quan tornessis de l’escola. I volia aprofitar per explicar-te què feia i dir-te que tornaria per veure’t tan sovint com pogués i que podies baixar a Londres de tant en tant i quedar-te uns dies amb nosaltres, però quan vaig trucar al teu pare em va dir que no podia tornar. Estava molt enfadat. Em va dir que no podia parlar amb tu. Jo no sabia què fer. Em va dir que jo era egoista i que mai més no posaria un peu a la casa. Per això no ho he fet. Però en comptes d’això t’he escrit aquestes cartes.
Em pregunto si pots entendre alguna cosa de tot plegat. Sé que serà molt difícil per a tu. Però espero que ho puguis entendre una mica.
Christopher, jo no et volia fer mal. Pensava que el que feia era el millor per a tu. Espero que ho sigui. I vull que sàpigues que no és culpa teva.
Abans somiava que tot anava bé. T’enrecordes que deies molt sovint que volies ser astronauta? Doncs abans somiava que eres astronauta i sorties a la tele i jo pensava que estava orgullosa de tu. Em pregunto si encara ho vols ser. Has canviat d’idea? Encara fas matemàtiques? Espero que sí.
Sisplau, Christopher, escriu-me alguna vegada o truca’m per telèfon. El meu número surt a dalt de la carta.
Molts petons,
La teva mare
XXXXXX
Llavors vaig obrir un tercer sobre. Aquesta és la carta que hi havia a dins:
18 de setembre
Apartament 1,
312 Lausanne Road
Londres N8
0208 756 4321
Estimat Christopher,
Et vaig dir que t’escriuria cada setmana i ho estic fent. En realitat, aquesta és la segona carta d’aquesta setmana, o sigui que encara ho estic fent millor del que et vaig dir.
Tinc una feina! Treballo a Camden, a Perkin and Rashid, que són agents de la propietat immobiliària. Això vol dir que van a mirar cases i calculen quant haurien de costar i quines obres s’hi ha de fer i quant costarien les obres. I també calculen quant costarà construir cases noves, edificis d’oficines i fàbriques.
L’oficina és molt bonica. L’altra secretària es diu Angie. Té la taula coberta d’ossos de peluix i de ninos de pelfa i de fotografies dels seus fills (jo he posat una foto teva en un marc a sobre la meva taula). És molt simpàtica i sempre vol que anem a dinar juntes.
De tota manera no sé quant de temps estaré aquí. He de sumar un munt de números quan hem d’enviar factures als nostres clients i no sóc gaire bona fent números (tu te’n sortiries millor que jo!).
L’empresa la dirigeixen dos homes, el senyor Perkin i el senyor Rashid. El senyor Rashid és del Pakistan i és molt tussut i sempre vol que treballem més de pressa. I el senyor Perkin és estrany (l’Angie li diu Pervertit Perkin). Quan ve i se’m posa al costat per fer-me una pregunta sempre em repenja la mà a l’espatlla i s’ajup fins que posa la cara molt a prop de la meva i puc olorar la seva pasta de dents, que em fa molt de fàstic. Com que el sou tampoc és gaire bo buscaré alguna cosa millor tan aviat com se’m presenti l’oportunitat.
L’altre dia vaig anar a l’Alexandra Palace. És un parc molt gran que hi ha a la cantonada de casa nos tra, i el parc és un turó enorme amb un gran centre de congressos al cim del turó, i em va fer pensar en tu perquè si vinguessis podríem anar a fer volar estels o a mirar els avions que van a l’aeroport de Heathrow i sé que t’agradaria.
Ara me n’he d’anar, Christopher. T’escric a l’hora que tinc per dinar (l’Angie és a casa amb grip i per això no hem pogut dinar juntes). Sisplau, escriu-me algun dia per dir-me com estàs i què fas a l’escola.
Espero que t’arribés el regal que et vaig enviar. Ja l’has resolt? El Roger i jo el vam veure en una botiga del mercat de Camden i sé que sempre t’han agradat els trencaclosques. El Roger va intentar separar les dues peces abans d’embolicar-lo i no ho va aconseguir. Em va dir que si ho aconseguies eres un geni.
Molts i molts petons,
La teva mare
XXXXXX
I aquesta era la quarta carta:
23 d’agost
Apartament 1,
312 Lausanne Road
Londres N8
Estimat Christopher,
Sento no haver-te escrit la setmana passada. Vaig haver d’anar al dentista perquè em fregués dos quexals. Potser no recordaràs quan et vam haver de dur al dentista. Com que no deixaves que ningú et posés les mans a dins la boca et vam haver d’adormir perquè el dentista et pogués treure una dent. A mi no em van haver d’adormir. Només em van posar el que es diu un anestèsic local, que fa que no sentis res a la boca, i això està molt bé perquè m’havien de foradar tot l’os per treure’m el quexal. I no em va fer gens de mal. La veritat és que vaig riure i tot perquè el dentista va haver d’estirar i remenar tant el quexal que em va fer gràcia. Però quan vaig arribar a casa em va tornar a fer mal i em vaig haver d’estirar al sofà dos dies i em vaig prendre un munt de calmants…
Llavors vaig parar de llegir perquè em trobava molt malament.
La mare no havia patit un atac de cor. La mare no s’havia mort. La mare havia estat viva tot aquell temps. I el pare m’havia mentit.
Vaig intentar buscar una altra explicació amb totes les meves forces, però no se me’n va acudir cap. I llavors ja no vaig poder pensar res més perquè el cervell no em funcionava bé.
Estava marejat. Era com si l’habitació es balancegés d’un costat a l’altre, com si el dormitori estigués a dalt de tot d’un edifici altíssim i l’edifici es balancegés endavant i endarrere impulsat per un vent molt fort (això també és un símil). Però com que sabia que l’habitació no es podia estar balancejant endavant i endarrere, tot devia estar passant dins el meu cap.
Em vaig arrossegar fins al llit i em vaig arraulir.
Em feia mal la panxa.
No sé què va passar després perquè tinc un buit a la memòria, com si algú m’hagués esborrat un tros de la cinta. Però sé que devia passar un munt de temps perquè més tard, quan vaig tornar a obrir els ulls, vaig veure per la finestra que a fora era fosc. I havia estat malalt perquè havia vomitat pertot el llit i m’havia mullat les mans i els braços i la cara.
Però abans d’això vaig sentir que el pare entrava a la casa i cridava el meu nom, que és un altre motiu pel qual sé que havia passat molt de temps.
I era estrany, perquè ell cridava:
—Christopher…? Christopher…?
I jo veia el meu nom escrit a mesura que ell l’anava dient. Molt sovint puc veure el que diu algú com si estigués escrit a la pantalla d’un ordinador, sobretot si la persona està en una altra habitació. Però en aquell moment les lletres no m’apareixien a la pantalla d’un ordinador. Veia les lletres molt grans, com si fossin d’un anunci molt gros enganxat en un costat d’un autobús. I estaven escrites amb la lletra de la meva mare, així:
I llavors vaig sentir que el pare pujava les escales i entrava a l’habitació.
El pare va dir:
—Christopher, què diantre fas?
I sabia que era dins l’habitació, però la seva veu sonava prima i molt llunyana, igual que sona la veu de la gent quan gemego i no vull que estiguin a prop meu.
I el pare va dir:
—Què collons estàs…? Christopher, això és el meu armari i són… Ostres, merda… Merda, merda, merda, merda, merda.
Llavors no va dir res durant una estona.
Llavors em va posar la mà a l’espatlla i em va fer posar de costat i va dir:
—Ai, Déu meu.
I quan em tocava no em feia mal com passa normalment. Veia que em tocava com si mirés una pel·lícula sobre el que passava a l’habitació, però gairebé ni tan sols no sentia la seva mà. Era com si em toqués el vent.
Llavors va tornar a no dir res durant una estona. Llavors va dir:
—Ho sento, Christopher. Ho sento moltíssim.
I llavors em vaig adonar que havia estat malalt perquè notava una cosa humida pertot el cos, i en notava l’olor, com quan algú vomita a l’escola.
Llavors va dir:
—Has llegit les cartes.
I llavors vaig sentir que plorava perquè la respiració li sonava borbollejant i humida, com quan algú té un refredat i té el nas ple de mocs.
Llavors va dir:
—Ho vaig fer pel teu bé, Christopher. De debò que sí. No et volia mentir. És que em va semblar… Em va semblar que era millor que no sabessis que… que.. Jo no volia… Te les pensava ensenyar quan fossis més gran.
Llavors va tornar a callar.
Llavors va dir:
—Va ser un accident.
Llavors va tornar a callar.
Llavors va dir:
—No sabia què dir… Estava fet un embolic tan gran… Va deixar una nota i… Aleshores va trucar i… Et vaig dir que estava a l’hospital perquè… perquè no sabia com explicar-t’ho. Tot era tan complicat… Tan difícil… I jo… Jo et vaig dir que estava a l’hospital. Ja sé que no era veritat, però un cop t’ho vaig haver dit… No podia… No ho podia canviar. Ho entens… Christopher…? Christopher…? Tot plegat… Tot plegat se me’n va anar de les mans i tant de bo…
Llavors no va dir res durant una estona molt llarga.
Llavors em va tornar a tocar l’espatlla i va dir:
—Christopher, t’hem de rentar, d’acord?
Em va sacsejar una mica l’espatlla, però jo no em vaig moure.
El pare va dir:
—Christopher, vaig al lavabo a omplir-te la banyera amb aigua calenta. Llavors tornaré i et portaré al lavabo, d’acord? Després posaré els llençols a la rentadora.
Llavors vaig sentir que s’aixecava i anava al lavabo i que obria les aixetes. Vaig sentir l’aigua que queia dins la banyera. No va tornar fins passada una estona. Llavors va tornar i em va tornar a tocar l’espatlla i va dir:
—Ho farem amb molta suavitat, Christopher. Ara et farem seure i et traurem la roba i et portarem a la banyera, d’acord? T’hauré de tocar, però no passarà res.
Llavors em va redreçar i em va fer seure en un cantó del llit. Em va treure el jersei i la camisa i va deixar la roba damunt el llit. Llavors em va fer posar dret i anar caminant a la banyera. I jo no vaig cridar. I no em vaig barallar amb ell. I no li vaig pegar.