59

Vaig decidir esbrinar qui havia mort el Wellington malgrat que el pare m’havia dit que no fiqués el nas en els afers dels altres.

Això és perquè no sempre faig el que em diuen.

I això és perquè quan la gent et diu què has de fer, generalment és difícil d’entendre i no té ni cap ni peus.

La gent, per exemple, et diu sovint: «calla», però no diu quanta estona has d’estar callat. O bé veus un senyal en què posa: NO TREPITGEU LA GESPA, però el que realment vol dir és NO TREPITGEU LA GESPA QUE HI HA AL VOLTANT D’AQUEST SENYAL, o bé NO TREPITGEU LA GESPA D’AQUEST PARC, perquè al món hi ha un munt de gespa que es pot trepitjar.

A més a més, la gent incompleix les normes constantment. El pare, per exemple, moltes vegades passa dels 50 km/h en zones en què està prohibit anar a més de 50 km/h, i de vegades condueix després de beure alcohol i sovint no es posa el cinturó de seguretat quan va a la furgoneta. I la Bíblia diu: «No mataràs», però hi va haver les croades, i dues guerres mundials i la guerra del Golf, i en totes hi havia cristians que mataven persones.

Tampoc no entenc què vol dir el pare quan diu «no fiquis el nas en els afers dels altres» perquè faig un munt de coses amb d’altres persones a l’escola, a la botiga i a l’autobús, i la seva feina mateix consisteix a anar a la casa d’altres persones a reparar calderes i sistemes de calefacció. I tot això són afers d’altres persones.

La Siobhan ho entén. Quan em diu que no faci alguna cosa, em diu exactament què és el que no puc fer. I això m’agrada.

Una vegada, per exemple, em va dir:

—Christopher, no peguis mai cops de puny a la Sarah, ni l’ataquis de cap altra manera. Ni tan sols si ella et pega primer. Si et torna a pegar, allunya’t d’ella, queda’t quiet i compta fins a 50. Llavors vine a dir-me què ha fet o explica què ha fet a qualsevol altre membre del personal.

I una altra vegada, per exemple, em va dir:

—Si vols anar als gronxadors i ja hi ha algú altre, mai no l’has de fer fora d’una empenta. Has de preguntar si hi pots pujar tu i esperar-te fins que acabi.

Però quan algú altre et diu què no has de fer, no ho fa igual. Per això decideixo jo mateix què he de fer i què no he de fer.

Aquell vespre vaig anar a casa la senyora Shears, vaig trucar a la porta i vaig esperar que obrís.

Quan va obrir la porta sostenia una tassa de te i portava sabatilles de pell d’ovella i mirava un concurs, perquè vaig sentir un televisor encès i vaig sentir que algú deia: «La capital de Veneçuela és… a) Maracas, b) Caracas, c) Bogotà o d) Georgetown. I jo sabia que era Caracas.

Ella va dir:

—Christopher, em temo que ara mateix no tinc gaires ganes de veure’t. Jo vaig dir:

—Jo no vaig matar el Wellington.

I ella va replicar:

—Què hi fas, aquí?

Jo vaig dir:

—Volia venir-li a dir que jo no vaig matar el Wellington. I també vull esbrinar qui el va matar.

Li va caure una mica de te damunt la moqueta. Jo vaig dir:

—Sap qui va matar el Wellington?

No va contestar. Només va dir:

—Adéu, Christopher —i va tancar la porta.

Llavors vaig decidir fer de detectiu.

Em vaig adonar que em vigilava i que esperava que jo marxés perquè la podia veure plantada al rebedor a través del vidre translúcid de la porta. Per això vaig desfer el camí i vaig sortir del jardí de la senyora Shears. Llavors vaig fer mitja volta i vaig veure que ja no era al rebedor. Em vaig assegurar que ningú no em vigilava i llavors vaig saltar el mur i vaig resseguir un costat de la casa fins que vaig arribar al cobert del jardí del darrere on guardava les eines.

El cobert era tancat amb cadenat i, com que no hi vaig poder entrar, em vaig acostar a la finestra que hi havia en un dels laterals. Llavors vaig tenir força bona sort. Quan vaig mirar per la finestra vaig veure una forca exactament igual que la forca que li havien clavat al Wellington. Estava damunt el banc que hi havia al costat de la finestra i l’havien netejada, perquè no hi havia sang a les punxes. També veia algunes altres eines: una pala, un rasclet i unes tisores de podar llargues de les que es fan servir per tallar les branques que estan massa altes. I totes tenien el mateix mànec de plàstic que la forca. Allò volia dir que la forca era de la senyora Shears. I si no, és que era una «pista falsa», que és una pista que et fa arribar a una conclusió errònia o bé una cosa que sembla una pista però no ho és.

Em vaig preguntar si la senyora Shears havia mort el Wellington. Ara bé, si l’havia mort ella, no s’entenia per què havia sortit de la casa cridant: «Què cony li has fet al meu gos?».

Vaig pensar que segurament la senyora Shears no havia mort el Wellington. Tanmateix, qui l’havia mort segurament ho havia fet amb la forca de la senyora Shears. I el cobert estava tancat. Allò volia dir que havia estat algú que tenia la clau del cobert de la senyora Shears, o bé que l’havia deixat obert, o bé que havia deixat la forca al jardí.

Vaig sentir un soroll, vaig fer mitja volta i vaig veure la senyora Shears que em mirava des de la gespa.

Jo vaig dir:

—He vingut a veure si la forca era al cobert.

I ella va dir:

—Si no te’n vas ara mateix tornaré a trucar a la policia.

Llavors me’n vaig anar a casa.

Quan vaig arribar a casa vaig saludar el pare, vaig pujar l’escala i vaig donar menjar al Toby, la meva rata, i em vaig sentir feliç perquè feia de detectiu i descobria coses.