113

La meva memòria és com una pel·lícula. És per això que sóc realment bo a l’hora de recordar coses, com ara les converses que he escrit al llibre, la roba que porta la gent i quina olor feien, perquè la meva memòria té una banda olorosa que és com una banda sonora.

I quan la gent em demana que recordi alguna cosa puc senzillament prémer el botó de Rebobinar o el de Tirar Endavant i llavors el de Pausa com en un vídeo, tot i que s’assembla més a un DVD perquè si vull recordar alguna cosa que va passar fa molt de temps no he d’esperar que es rebobini tota la cinta. I la meva memòria tampoc no té botons, perquè tot plegat passa dins el meu cap.

Si algú em diu: «Christopher, explica’m com era la teva mare», puc rebobinar un munt d’escenes diferents i dir com era la mare en cadascuna d’elles.

Per exemple, podria rebobinar fins al 4 de juliol de 1992 quan jo tenia 9 anys, i era dissabte, i estàvem de vacances a Cornwall i a la tarda vam anar a la platja a un lloc que es deia Polperro. I la mare portava uns pantalons curts de dril i la part de dalt d’un biquini de color blau clar i fumava uns cigarrets que es deien Consula-te que tenien gust de menta. I no nedava. La mare prenia el sol en una tovallola de ratlles vermelles i porpres i llegia un llibre de Georgette Heyer que es deia The Masqueraders. I llavors va deixar de prendre el sol i va anar a nedar a l’aigua i va dir:

—Recoi, que és freda!

I em va dir que anés a nedar amb ella, però no m’agrada nedar perquè no m’agrada despullar-me. I em va dir que m’apugés les vores dels pantalons i posés els peus a l’aigua i li vaig fer cas. I em vaig quedar dret dins de l’aigua. I la mare va dir:

—Mira, és meravellós.

I va saltar enrere i va desaparèixer sota l’aigua i jo vaig pensar que se l’havia menjada un tauró i vaig cridar i ella va tornar a sortir de l’aigua i se’m va acostar i va alçar la mà dreta i va estirar els dits ben oberts i va dir:

—Au, Christopher, toca’m la mà. Au, Christopher, no cridis. Toca’m la mà. Escolta’m, Christopher. Ho pots aconseguir.

I passada una estona vaig deixar de cridar i vaig alçar la mà esquerra i vaig estirar els dits ben oberts i ens vam tocar la punta dels dits. I la mare va dir:

—No passa res, Christopher. No passa res. A Cornwall no hi ha taurons. I em vaig sentir millor.

El problema és que no recordo res de tot el que va passar abans de fer els 4 anys, perquè abans d’aquest moment no mirava les coses com s’han de mirar i no les vaig poder gravar correctament.

Si no sé qui és una persona, per reconèixer-la miro quina roba porta, o si fa servir bastó, o si té els cabells estranys, o si porta unes ulleres d’un tipus concret, o si té una manera especial de moure els braços i faig una Cerca entre els meus records per esbrinar si els havia vist mai abans.

I aplico el mateix mètode per saber com he d’actuar en situacions difícils en què no sé què he de fer.

Per exemple, si la gent diu coses que no tenen sentit com ara: «Bon vent i barca nova» o bé: «Si fas això et picaràs els dits», faig una Cerca per veure si havia sentit mai la frase que no entenc.

I si a l’escola hi ha algú estirat a terra faig una Cerca entre els meus records fins que trobo la imatge d’algú amb un atac epilèptic i llavors comparo la imatge amb el que passa al meu davant per poder decidir si la persona està estirada a terra perquè juga, o bé perquè dorm o bé perquè té un atac epilèptic. I si té un atac epilèptic moc els mobles que hi ha més a prop per evitar que la persona es clavi un cop al cap contra la fusta, em trec la jaqueta, l’hi poso sota el cap i me’n vaig a buscar un professor.

L’altra gent també té imatges al cap. Però són diferents perquè les imatges que tinc al meu cap són imatges de coses que han passat de debò. L’altra gent té imatges al cap de coses que no són reals i que no han passat.

La mare, per exemple, de vegades deia:

—Si no m’hagués casat amb el teu pare crec que viuria en una grangeta al sud de França amb un home anomenat Jean. I ell seria… doncs… el manyós del poble. Es passaria el dia pintant i decorant per a la gent, pintant quadres i construint tanques. I tindríem una galeria i figueres que creixerien fins a enfilar-se per sobre el sostre, i al final del nostre jardí començaria un camp de gira-sols i veuríem un turó llunyà i, dalt el turó, un poblet, i als vespres sortiríem fora, beuríem vi negre i fumaríem cigarrets Gauloises, tot observant la posta de sol.

I la Siobhan una vegada em va dir que quan se sentia deprimida o estava trista tancava els ulls i s’imaginava que era en una casa de Cape Cod amb la seva amiga Elly, i que feien una excursió en barca en què salpaven des de Provincetown i anaven a la badia a veure les balenes, i que aquell pensament la feia sentir tranquil·la i en pau i feliç.

I de vegades, quan algú es mor, com quan la mare es va morir, la gent diu: «Què t’agradaria dir a la teva mare si fos aquí?», que és una ximpleria, perquè la mare és morta i no es pot dir res a la gent que és morta i els morts no pensen.

L’àvia també té imatges al cap, però les seves imatges són confuses, com si algú li hagués barrejat la pel·lícula i no sabés què ha passat ni en quin ordre ha passat, i creu que algunes persones mortes encara són vives i no sap si algunes coses han passat a la vida real o si han passat a la televisió.