67

L’endemà era dissabte i els dissabtes no tinc gaire cosa a fer si no és que el pare em porta a algun lloc com ara a fer una excursió al llac per anar en barca o al centre de jardineria, però aquell dissabte Anglaterra jugava a futbol amb Romania i allò volia dir que no sortiríem perquè el pare volia veure el partit a la tele. Així doncs, vaig decidir fer una mica més de detectiu tot sol.

Vaig decidir anar a preguntar a algunes de les persones que vivien al nostre carrer si havien vist algú matant el Wellington o si havien vist res d’estrany al carrer la nit de dijous.

No acostumo a parlar amb desconeguts. No és pel que ens diuen a l’escola dels perills que poden suposar els desconeguts, com ara quan algú que no coneixes t’ofereix caramels o et vol portar al cotxe perquè vol tenir relacions sexuals amb tu. Això no em preocupa. Si un desconegut em toqués, li pegaria, i puc pegar molt fort.

Quan li vaig pegar un cop de puny a la Sarah perquè m’havia estirat els cabells, per exemple, la vaig deixar inconscient i va patir una commoció cerebral i la van haver de dur a l’hospital d’urgència. I també porto sempre a sobre la meva navalla suïssa que té una fulla tan esmolada que li pot tallar els dits a un home.

No m’agraden els desconeguts perquè no m’agrada la gent que no he vist mai. Em costa entendre’ls. És com ser a França, que és on anàvem a fer càmping de vegades durant les vacances quan la mare era viva. I jo ho odiava perquè si entraves en una botiga, o en un restaurant, o anaves a la platja, no entenies res del que deia la gent, i em feia molta por.

Necessito molt de temps per acostumar-me a la gent que no conec. A l’escola, per exemple, quan arriba un professor nou, no li parlo durant setmanes i més setmanes. Només el vigilo fins que estic segur que no és perillós. Llavors per conèixe’l millor li faig preguntes personals com ara si té animals domèstics, quin és el seu color favorit i què sap sobre les missions espacials de l’Apollo, i li faig dibuixar un plànol de casa seva i li pregunto quin cotxe. Llavors ja no m’importa si estic en la mateixa habitació que ell i ja no l’he de vigilar tota l’estona.

Per aquest motiu, parlar amb la resta de gent del nostre carrer era una decisió valenta. Si vols fer de detectiu, però, has de ser valent, i no tenia elecció.

Primer de tot vaig fer un plànol de la nostra part del carrer, que es diu Randolph Street, com aquest:

Llavors vaig comprovar que portava la navalla suïssa a la butxaca, vaig sortir i vaig trucar a la porta del número 40, que està just davant la casa de la senyora Shears, i això volia dir que els seus ocupants eren els que tenien més probabilitats d’haver vist alguna cosa. La família que viu al número 40 es diu Thompson.

El senyor Thompson va obrir la porta. Portava una samarreta que deia:

El senyor Thompson va dir:

—En què et puc ajudar?

Jo vaig dir:

—Sap qui va matar el Wellington?

No li mirava la cara. No m’agrada mirar la cara de la gent, sobretot si són desconeguts. No va dir res durant uns segons.

Llavors va dir:

—Qui ets, tu?

Jo vaig dir:

—Em dic Christopher Boone, visc al número 36 i jo sí que sé qui és vostè. És el senyor Thompson.

Ell va dir:

—Sóc el germà del senyor Thompson.

Jo vaig dir:

—Sap qui va matar el Wellington?

Ell va dir:

—Qui collons és, el Wellington?

Jo vaig dir:

—El gos de la senyora Shears. La senyora Shears viu al número 41.

Ell va dir:

—Li han mort el gos?

Jo vaig dir:

—Amb una forca.

Ell va dir:

—Mare de Déu Senyor.

Jo vaig dir:

—Una forca de jardí —per si de cas es pensava que era una forca de les que es fan servir per penjar els condemnats. Llavors vaig dir— Sap qui el va matar?

Ell va dir:

—No en tinc ni punyetera idea.

Jo vaig dir:

—Va veure res de sospitós dijous al vespre?

Ell va dir:

—Escolta, fillet, de debò penses que has d’anar pel carrer fent preguntes d’aquesta mena?

I jo vaig dir:

—Sí, perquè vull descobrir qui va matar el Wellington i estic escrivint un llibre sobre el tema.

I ell va dir:

—Doncs mira, dijous vaig ser a Colchester, o sigui que estàs fent preguntes a la persona equivocada.

Jo vaig dir:

—Gràcies.

I me’n vaig anar.

Al número 42 no em van obrir la porta.

Havia vist la gent que vivia al número 44, però no sabia com es deien. Eren de raça negra i eren un home i una dona amb dos fills, un nen i una nena. Em va obrir la porta la senyora. Portava unes botes que semblaven militars i duia 5 braçalets al canell fets d’un metall argentat que dringaven. Va dir:

—Tu ets el Christopher, oi que sí?

Li vaig dir que sí i li vaig preguntar si sabia qui havia mort el Wellington. Com que ja sabia qui era el Wellington no l’hi vaig haver d’explicar, i també havia sentit que l’havien mort.

Li vaig preguntar si havia vist alguna cosa sospitosa dijous a la nit que pogués ser una pista.

Ella va dir:

—Com ara què?

I jo vaig dir:

—Com ara desconeguts. O com soroll de gent que discutia.

Però va contestar que no.

Llavors vaig fer el que es coneix com «provar una estratègia diferent», i li vaig preguntar si coneixia algú que volgués fer posar trista la senyora Shears.

I ella va dir:

—Potser ho hauries de parlar amb el teu pare.

I jo li vaig dir que no ho podia preguntar al meu pare perquè la investigació era secreta perquè m’havia dit que no fiqués el nas en els afers dels altres.

Ella va dir:

—Doncs potser té raó, Christopher.

I jo vaig dir:

—Així doncs, no sap res que pugui ser una pista.

I ella va dir:

—No —i llavors va dir—: Vés amb compte, jovenet.

Li vaig dir que aniria amb compte i llavors li vaig donar les gràcies per contestar les meves preguntes i vaig anar al número 43, que és la casa que hi ha al costat de la casa de la senyora Shears.

Al número 43 hi viuen el senyor Wise i la mare del senyor Wise, que va en cadira de rodes, i per això ell viu amb ella, per poder-la dur a les botigues i portar-la en cotxe allà on calgui.

Em va obrir la porta el senyor Wise. Feia olor de suat, de galetes passades i de crispetes humides, que és l’olor que fas quan fa molt de temps que no et rentes. El Jason, de l’escola, fa aquesta olor perquè la seva família és pobra.

Vaig preguntar al senyor Wise si sabia qui havia mort el Wellington la nit de dijous. Ell va dir:

—La Mare de Déu, els policies cada dia són més joves, eh?

Llavors va riure. Com que no m’agrada que la gent es rigui de mi, vaig fer mitja volta i me’n vaig anar.

No vaig trucar a la porta del número 38, que és la casa que hi ha al costat de la nostra, perquè la gent que hi ha es droga i el pare diu que no hi he de parlar mai i no hi parlo. I també posen la música molt alta de nits i de vegades quan els veig al carrer em fan por. I en realitat la casa no és seva.

Llavors em vaig adonar que la senyora gran que viu al número 39, que està a l’altra banda de la casa de la senyora Shears, era al jardí del davant de casa seva tallant la bardissa amb una màquina elèctrica. Es diu senyora Alexander. Té un gos. És un teckel i per això segurament era una bona persona perquè li agradaven els gossos. Però el gos no era al jardí amb ella. Era dins la casa.

La senyora Alexander portava texans i sabatilles esportives, cosa no gaire comú en una persona gran. I tenia fang als texans. I les sabatilles esportives eren de la marca New Balance. I els cordons eren vermells. Em vaig acostar a la senyora Alexander i vaig dir:

—Sap alguna cosa sobre l’assassinat del Wellington?

Llavors ella va parar la màquina elèctrica i va dir:

—Em penso que m’ho hauràs de repetir. Sóc una mica sorda.

Així doncs, vaig dir:

—Sap alguna cosa sobre l’assassinat del Wellington?

I ella va dir:

—M’ho van dir ahir. Espantós. Realment espantós.

Jo vaig dir:

—Sap qui el va matar?

I ella va dir:

—No, no ho sé pas.

Jo vaig replicar:

—Algú ho ha de saber, perquè la persona que va matar el Wellington sap que va matar el Wellington. Si no és que era una persona boja i no sabia què feia. O si no és que té amnèsia.

I ella va dir:

—Suposo que tens raó.

Jo vaig dir:

—Gràcies per ajudar-me en la meva investigació.

I ella va dir:

—Et dius Christopher, oi que sí?

Jo vaig dir:

—Sí, visc al número 36.

I ella va dir:

—No havíem parlat mai, oi que no?

Jo vaig dir:

—No. No m’agrada parlar amb desconeguts. Però ara faig de detectiu.

I ella va dir:

—Et veig cada dia quan vas a l’escola.

No vaig contestar a aquest comentari. I ella va dir:

—Ha estat tot un detall venir-me a saludar.

Tampoc no vaig contestar a aquest comentari perquè el que feia la senyora Alexander es diu xerrar, que és quan la gent es diu coses que no són un seguit de preguntes i respostes i que no estan connectades.

Llavors ella va dir:

—Encara que només hagi estat perquè fas de detectiu.

I jo vaig tornar a dir:

—Gràcies.

I jo ja estava a punt de fer mitja volta i marxar quan ella va dir:

—Tinc un nét de la teva edat.

Vaig intentar xerrar amb ella dient:

—Jo tinc 15 anys, 3 mesos i 3 dies.

I ella va dir:

—Bé, doncs gairebé té la teva edat.

Llavors no vam dir res durant una estona fins que ella va dir:

—No tens gos, oi?

I jo vaig dir:

—No.

Ella va dir:

—Segurament t’agradaria tenir-ne, oi?

I jo vaig dir:

—Tinc una rata.

I ella va dir:

—Una rata?

I jo vaig dir:

—Es diu Toby.

I ella va dir:

—Ah.

I jo vaig dir:

—A la majoria de gent no els agraden les rates perquè es pensen que transmeten malalties com la pesta bubònica. Però això només és perquè vivien a les clavegueres i perquè s’amagaven en vaixells que venien de països estrangers en què hi havia malalties estranyes. Però les rates són molt netes. El Toby es passa el dia rentant-se. I no cal treure’l a passejar. Només el deixo anar per la meva habitació perquè faci una mica d’exercici. I de vegades se m’asseu a l’espatlla o se m’amaga a la màniga com si fos un cau. Però les rates salvatges no viuen en caus.

La senyora Alexander va dir:

—Vols entrar a prendre una tassa de te?

I jo vaig dir:

—Jo no entro a les cases de les altres persones.

I ella va dir:

—Molt bé. Potser et podria portar alguna cosa aquí fora. T’agrada la llimonada?

Jo vaig replicar:

—Només m’agrada el suc de taronja.

I ella va dir:

—Doncs per sort també en tinc. T’agrada el Battenberg?

I jo vaig dir:

—No ho sé, perquè no sé què és el Battenberg.

Ella va dir:

—És un tipus de pastisset. Té quatre quadrats roses i grocs al centre i les vores són de massapà.

I jo vaig dir:

—És una pasta allargada amb una secció transversal que està dividida en quadrats d’una mida idèntica de colors alterns?

I ella va dir:

—Sí, crec que ho podries descriure així.

Jo vaig dir:

—Em penso que m’agradarien els quadrats roses però els grocs no perquè no m’agrada el color groc. I com que no sé què és el massapà, no sé si m’agradarà.

I ella va dir:

-Em temo que el meu massapà també és groc. Potser val mes que porti galetes. T’agraden les galetes?

I jo vaig dir:

—Sí, m’agraden alguns tipus de galetes.

I ella va dir:

—En portaré d’assortides.

Llavors va fer mitja volta i va entrar a la casa. Es movia molt a poc a poc perquè era una dona gran i va estar dins la casa més de 6 minuts i em vaig començar a posar nerviós perquè no sabia què feia dins la casa. Tampoc no la coneixia prou bé per saber que no mentia quan m’havia dit que anava a buscar suc de taronja i pastes Battenberg. I vaig pensar que potser trucava a la policia i que llavors em ficaria en problemes molt més seriosos per culpa de l’amonestació.

I per això me’n vaig anar.

I quan ja travessava el carrer, vaig tenir un atac d’inspiració sobre qui podia haver mort el Wellington. Imaginava una Cadena de Raonaments dins el meu cap com aquesta:

1. Per què es pot matar un gos?
   1. Perquè odies el gos.
   2. Perquè ets boig.
   3. Perquè vols que la senyora Shears es posi trista.
2. Com que no coneixia ningú que odiés el Wellington, si la resposta era a), l’assassí segurament era un desconegut.
3. No coneixia cap boig i per tant si la resposta era b), l’assassí segurament era un desconegut.
4. La major part dels assassinats els comet algú que la víctima coneix. De fet, el més probable és que si t’assassina algú, sigui un membre de la teva família el dia de Nadal. És un fet. Per tant, el Wellington segurament havia estat assassinat per algú que ell coneixia.
5. Si la resposta era c), només coneixia una persona a qui no agradés la senyora Shears, que era el senyor Shears que, a més a més, coneixia molt bé el Wellington.

Allò volia dir que el senyor Shears era el meu Sospitós Principal.

El senyor Shears havia estat casat amb la senyora Shears i van viure plegats fins fa dos anys. Llavors el senyor Shears havia marxat i no havia tornat. Aquest era el motiu pel qual la senyora Shears venia a casa i ens cuinava molt sovint després que la mare es morís, perquè ja no havia de cuinar per al senyor Shears i ja no s’havia de quedar a casa i ser la seva dona. El pare també deia que necessitava companyia i que no volia estar sola.

I de vegades la senyora Shears passava la nit a casa i m’agradava perquè endreçava les coses i ordenava segons la mida els pots, les cassoles i les llaunes que hi havia als prestatges de la cuina i sempre posava les etiquetes mirant enfora i posava els ganivets i les forquilles i les culleres als compartiments correctes del calaix dels coberts. Però fumava cigarrets i deia un munt de coses que jo no entenia, com per exemple: «me’n vaig al sobre», o bé «fa un temps de gossos», o bé «anem a rentar-li la cara a la casa». I no m’agradava que digués coses com aquestes perquè no l’entenia.

I no sé per què el senyor Shears va deixar la senyora Shears, perquè ningú no m’ho va dir. Però quan dues persones es casen és perquè volen viure plegades i tenir fills, i si es casen en una església han de prometre que estaran juntes fins que la mort les separi. I si no volen viure juntes s’han de divorciar i això passa perquè una de les dues persones ha tingut relacions sexuals amb una altra persona o perquè es barallen i s’odien i ja no volen viure a la mateixa casa ni tenir fills. I el senyor Shears ja no volia viure a la mateixa casa que la senyora Shears i per això segurament l’odiava i potser havia tornat i li havia matat el gos per posar-la trista.

Vaig decidir intentar descobrir alguna cosa més sobre el senyor Shears.