97
Però el llibre no es va acabar aquí perquè cinc dies més tard vaig veure 5 cotxes vermells seguits, i això feia que fos un Súper Bon Dia, i sabia que havia de passar alguna cosa especial. A l’escola no va passar res d’especial i per això vaig saber que després de l’escola havia de passar alguna cosa especial. I quan vaig arribar a casa vaig anar a la botiga del final del carrer a comprar tires de regalèssia i una xocolatina amb els meus diners.
I quan vaig haver comprat les tires de regalèssia i la xocolatina em vaig girar i vaig veure que la senyora Alexander, la senyora gran que vivia al número 39, també era a la botiga. Aquell dia no portava texans. Portava un vestit com qualsevol dona gran normal. I feia olor d’haver estat cuinant.
Va dir:
—Què et va passar l’altre dia?
Jo vaig preguntar:
—Quin dia?
I ella va dir:
—Vaig sortir i ja no hi eres. Em vaig haver de menjar totes les galetes sola.
Jo vaig dir:
—Me’n vaig anar.
I ella va dir:
—Ja ho vaig veure.
Jo vaig dir:
—Em va semblar que potser havia anat a trucar a la policia.
I ella va dir:
—I per què diantre hi havia de trucar?
I jo vaig dir:
—Perquè jo estava ficant el nas als afers de l’altra gent i el pare m’havia dit que no havia d’investigar qui havia mort el Wellington. I un policia em va fer una amonestació i si em torno a ficar en problemes serà molt pitjor per culpa de l’amonestació.
Llavors la senyora índia que hi havia darrere el taulell va dir a la senyora Alexander:
—Què volia?
I la senyora Alexander va dir que volia un litre de llet i un paquet de pastes Jaffa i jo vaig sortir de la botiga.
Fora la botiga vaig veure el basset alemany de la senyora Alexander assegut a la vorera. Portava un petit jersei de quadres escocesos. La senyora Alexander li havia lligat la corretja al tub de desguàs que hi havia al costat de la porta. Com que m’agraden els gossos, em vaig ajupir i vaig saludar el gos de la senyora Alexander i em va llepar la mà. Tenia la llengua rasposa i humida i li va agradar l’olor que feien els meus pantalons i es va posar a ensumar-los.
Llavors la senyora Alexander va sortir de la botiga i va dir:
—Es diu Ivor.
Jo no vaig dir res.
I la senyora Alexander va dir:
—Ets un noi molt tímid, oi, Christopher?
I jo vaig dir:
—No em deixen parlar amb vostè.
I ella va dir:
—No pateixis. No ho diré a la policia i no ho penso dir al teu pare perquè xerrar una estona no és res dolent. Xerrar només és un gest afectuós, no trobes?
Jo vaig dir:
—Jo no sé xerrar.
Llavors ella va dir:
—T’agraden els ordinadors?
I jo vaig dir:
—Sí. Tinc un ordinador a casa, a la meva habitació.
I ella va dir:
—Ja ho sabia. De vegades quan miro a l’altra banda del carrer et veig assegut a la teva habitació davant l’ordinador.
Llavors va deslligar la corretja de l’Ivor del tub de desguàs.
Jo no pensava dir res perquè no em volia ficar en problemes.
Llavors vaig recordar que era un Súper Bon Dia i que encara no havia passat res especial, per la qual cosa potser parlar amb la senyora Alexander era la cosa especial que havia de passar. I també se’m va acudir que potser em podia dir alguna cosa sobre el Wellington o sobre la senyora Shears sense que jo l’hi hagués de preguntar, i així no trencaria la meva promesa.
De manera que vaig dir:
—I també m’agraden les matemàtiques i tenir cura del Toby. I també m’agrada l’espai exterior i m’agrada estar tot sol.
I ella va dir:
—Segur que ets molt bo en matemàtiques, oi?
I jo vaig dir:
—I tant. El mes vinent faré l’examen de matemàtiques de batxillerat superior i l’aprovaré amb un excel·lent.
I la senyora Alexander va dir:
—Ho dius de debò? Faràs l’examen de matemàtiques de batxillerat superior?
Jo vaig contestar:
—Sí. Jo mai no dic mentides.
I ella va dir:
—Perdona’m. No volia insinuar que potser menties. Només em preguntava si t’havia sentit bé. De vegades sóc una mica sorda.
I jo vaig dir.
—Ja ho recordo. M’ho va dir. —I llavors vaig dir—: Sóc la primera persona de la meva escola que fa un examen de batxillerat superior perquè és una escola especial.
I ella va dir:
—Caram, estic ben impressionada. Espero que aconsegueixis el teu excel·lent.
I jo vaig dir:
—Ho faré.
Llavors ella va dir:
—L’altra cosa que sé de tu és que el teu color favorit no és el groc.
I jo vaig dir:
—No. I el marró tampoc. El meu color favorit és el vermell. I el color del metall.
Aleshores l’Ivor va fer caca i la senyora Alexander la va recollir amb la mà dins una bossa de plàstic, i en acabat la va girar perquè la caca quedés tancada a dins sense haver-la de tocar.
Llavors vaig raonar una mica. El meu raonament va ser que el pare només m’havia fet prometre cinc coses, que eren:
- No esmentar el nom del senyor Shears a casa nostra.
- No anar a preguntar a la senyora Shears qui havia mort el maleït gos.
- No anar a preguntar a ningú qui havia mort el maleït gos.
- No entrar als jardins de la gent sense permís.
- Deixar estar el maleït joc ridícul de fer de detectiu.
I fer preguntes sobre el senyor Shears no era cap d’aquestes coses. I si ets un detectiu has d’Arriscar-te i era un Súper Bon Dia, que volia dir que era un bon dia per Arriscar-se, i per això vaig dir:
—Coneix el senyor Shears?
I la senyora Alexander va dir:
—No, la veritat és que no. Vull dir que el coneixia prou per saludar-lo i parlar una mica al carrer, però no en sabia gaire més. Em penso que treballava en un banc. El National Westminster. A la ciutat.
I jo vaig dir:
—El pare diu que és un dimoni. ap per què ho va dir? Creu que el senyor Shears és un dimoni?
I la senyora Alexander va dir:
—Per què em preguntes coses del senyor Shears, Christopher?
No vaig dir res perquè no volia investigar l’assassinat del Wellington i aquell era el motiu pel qual preguntava pel senyor Shears.
Però la senyora Alexander va dir:
—Ho preguntes pel Wellington?
I jo vaig assentir perquè això no comptava com fer de detectiu.
La senyora Alexander no va dir res. Es va acostar a una petita paperera que hi havia prop de la tanca del parc i va llençar la caca de l’Ivor a dins, i com que una cosa marró estava dins d’una de vermella em vaig sentir confós i no vaig mirar. Llavors va tornar on era jo.
Va respirar fondo i va dir:
—Potser val més que no parlem d’aquestes coses, Christopher.
I jo vaig preguntar:
—Per què?
I ella va dir:
—Perquè… —Llavors es va aturar i es va estimar més començar una frase diferent—. Perquè el teu pare potser té raó i no hauries d’anar amunt i avall fent preguntes sobre el tema.
I jo vaig preguntar:
—Per què?
I ella va dir:
—Perquè evidentment al teu pare no li agradarà gens, si ho sap.
I jo vaig dir:
—Per què no li agradarà gens si ho sap?
Llavors ella va tornar a respirar fondo i va dir:
—Perquè… Perquè em penso que ja saps per què al teu pare no li cau gaire bé el senyor Shears.
Llavors jo vaig preguntar:
—El senyor Shears va matar la mare?
I la senyora Alexander va dir:
—Si la va matar?
I jo vaig dir:
—Sí. Va matar la mare?
I la senyora Shears va dir:
—No. No. És clar que no va matar la teva mare.
I jo vaig dir:
—Però la va fer posar nerviosa fins que es va morir d’un atac de cor?
I la senyora Alexander va dir:
—Sincerament no sé de què em parles.
I jo vaig dir:
—Que potser la va ferir i va ser ell qui la va enviar a l’hospital?
I la senyora Alexander va dir:
—La teva mare va haver d’anar a l’hospital?
—Sí. I al començament no era res greu, però llavors va tenir un atac de cor a l’hospital.
I la senyora Alexander va dir:
—Déu meu!
I jo vaig dir:
—I es va morir.
I la senyora Alexander va tornar a dir:
—Déu meu! —I llavors va dir—: Christopher, ho sento moltíssim. No m’ho havien dit.
Llavors li vaig preguntar:
—Per què ha dit: «em penso que ja saps per què al teu pare no li cau gaire bé el senyor Shears»?
La senyora Alexander es va tapar la boca amb la mà i va dir:
—Ai, senyor, senyor, senyor…
Però no va contestar la meva pregunta.
Així doncs li vaig fer la mateixa pregunta, perquè a les novel·les de misteri amb assassinat quan algú no vol contestar una pregunta és perquè intenta amagar un secret o perquè vol evitar que algú altre es fiqui en problemes, cosa que vol dir que les respostes a aquestes preguntes són les respostes més importants de totes, i és per això que un detectiu ha de pressionar aquesta mena de persones.
Però la senyora Alexander tampoc no va contestar. En comptes d’això, em va fer una pregunta:
—Així doncs, no ho saps?
I jo vaig dir:
—Què és el que no sé?
Ella va respondre:
—Mira, Christopher, segurament no t’hauria de dir el que et diré. —I llavors va dir—: Potser val més que anem a passejar plegats pel parc. Aquest no és el millor lloc per parlar d’aquesta mena de coses.
Jo estava nerviós. No coneixia la senyora Alexander. Sabia que era una senyora gran i que li agradaven els gossos. Però era una desconeguda. I mai no vaig al parc tot sol perquè és perillós i hi ha gent que s’injecta droga darrere els serveis públics que hi ha en un racó. Me’n volia anar a casa i pujar a la meva habitació, donar menjar al Toby i estudiar matemàtiques.
Però també estava emocionat perquè pensava que potser m’anava a dir un secret. I el secret podia tenir alguna cosa a veure amb l’assassí del Wellington. O amb el senyor Shears. I si m’explicava un secret potser disposaria de més proves contra ell o el podria Excloure de la Meva Investigació.
Així doncs, com que era un Súper Bon Dia vaig decidir entrar al parc amb la senyora Shears encara que em feia por.
Quan vam ser dins el parc, la senyora Alexander va deixar de caminar i va dir:
—Ara et diré una cosa i m’has de prometre que no diràs al teu pare que t’ho he dit jo.
Jo vaig preguntar:
—Per què?
I ella va dir:
—No hauria hagut de dir el que he dit. I si no t’ho explico, et seguiràs preguntant què volia dir. I potser ho preguntaràs al teu pare. I no vull que l’hi preguntis perquè no vull que el facis posar trist, o sigui que t’explicaré per què he dit el que he dit. Però abans has de prometre que no diràs a ningú que t’ho he dit jo.
Jo vaig preguntar:
—Per què?
I ella va dir:
—Christopher, sisplau, confia en mi.
I jo vaig dir:
—Ho prometo —perquè si la senyora Alexander em deia qui havia mort el Wellington o em deia que en realitat el senyor Shears sí que havia mort la mare, encara ho podia anar a explicar a la policia perquè es pot trencar una promesa si algú ha comès un delicte i qui ha fet la promesa ho sap.
I la senyora Alexander va dir:
—Abans de morir, la teva mare era molt amiga del senyor Shears.
I jo vaig dir:
—Ja ho sé.
I ella va dir:
—No, Christopher, em penso que no acabes d’entendre què vull dir quan dic que eren molt amics. Molt i molt amics.
Vaig reflexionar un moment sobre el seu comentari i vaig dir:
—Vol dir que tenien relacions sexuals?
I ella va dir:
—Sí, Christopher, això és el que vull dir.
Llavors no va dir res durant uns 30 segons. Llavors va dir:
—Ho sento, Christopher. De debò no volia dir res que et fes posar trist. Però et volia explicar per què he dit el que he dit. És que pensava que ho sabies. Per això el teu pare creu que el senyor Shears és un dimoni. segurament per això no vol que vagis pel barri parlant amb la gent sobre el senyor Shears, perquè li porta mals records.
I jo vaig dir:
—És per això, que el senyor Shears va abandonar la senyora Shears? Perquè tenia relacions sexuals amb una altra persona mentre estava casat amb la senyora Shears?
I la senyora Alexander va dir:
—Sí. Suposo que sí.
I llavors va dir:
—Ho sento, Christopher. Ho sento de debò.
I jo vaig dir:
—Ara he de marxar.
I ella va dir:
—Christopher, estàs bé?
I jo vaig dir:
—Em fa por ser al parc amb vostè perquè és una desconeguda.
I ella va dir:
—Jo no sóc cap desconeguda, Christopher. Sóc amiga teva.
I jo vaig dir:
—Me’n vaig a casa.
I ella va dir:
—Si vols parlar d’aquest tema em pots venir a veure quan vulguis. Només cal que truquis a la meva porta.
I jo vaig dir:
—D’acord.
I ella va dir:
—Christopher?
I jo vaig dir:
—Què?
I ella va dir:
—No diràs al teu pare que hem tingut aquesta conversa, oi que no?
I jo vaig dir:
—No. Ho he promès.
I ella va dir:
—Vés a casa. I recorda què t’he dit. Quan vulguis.
Llavors vaig anar a casa.