191

El meu tren de joguina tenia un petit edifici amb dues sales separades per un passadís, i una era la taquilla dels bitllets on es compraven els bitllets, i l’altra era un sala d’espera on s’esperava el tren. Però l’estació de Swindon no era pas així. Hi havia un túnel, unes quantes escales, una botiga, una cafeteria i una sala d’espera. Era així:

Però aquest mapa de Pestació no es gaire acurat perquè jo estava espantat i no percebia les coses gaire bé, i això és l’aproximació que recordo.

I era com estar dret a la vora d’un penya-segat on hi bufa un vent molt fort, perquè em feia venir vertigen i em marejava perquè hi havia molta gent que entrava i sortia del túnel i, a més, hi havia molt d’eco i només es podia anar cap a un lloc, que era túnel avall, i feia pudor de vàter i de tabac. Per això em vaig arrambar a la paret i em vaig agafar a la vora del cartell que deia Els usuaris que vulguin accedir a l’aparcament utilitzin el telèfon d’assistència, a la dreta de la taquilla per no caure i esclafar-me contra terra. Volia tornar a casa, però tenia por de tornar a casa, i vaig provar de fer-me un pla dins el cap per establir què havia de fer, però hi havia massa coses per mirar i massa coses per sentir.

Llavors em vaig posar les mans a les orelles per no escoltar el soroll i poder pensar. I vaig pensar que m’havia de quedar a l’estació per agafar un tren i que havia de seure en algun lloc, però com que no hi havia cap lloc per seure prop de l’entrada de l’estació, hauria de baixar pel túnel. Em vaig dir a mi mateix, però dins el meu cap, no pas en veu alta: «Baixaré pel túnel i hi haurà algun lloc on pugui seure, tancar els ulls i pensar». De manera que vaig baixar pel túnel mirant de concentrar-me en el cartell que hi havia al final del túnel i deia ATENCIÓ: Cameres de circuit intern. I va ser com passar de la vora del penya-segat a la corda fluixa.

Finalment vaig arribar al final del túnel on hi havia unes escales i vaig pujar les escales, però també hi havia una pila de gent i vaig gemegar. Al final de les escales hi havia una botiga i una sala amb cadires, però a la sala de les cadires hi havia massa gent, o sigui que vaig passar de llarg. Hi havia cartells que deien El gran Western i begudes fresques i ATENCIÓ: terra moll i Els seus 50 penics poden mantenir viu un nadó prematur durant 1,8 segons i viatge transformador i Refrescant i diferent i ÉS DELICIOSA, ÉS CREMOSA I TAN SOLS PER 1,30£: XOCOLATA CALENTA DE LUXE i 0870 777 7676 i El llimoner i No fumeu i TES EXQUISITS, i hi havia algunes taules amb cadires al costat dels cartells i no hi havia ningú en una taula que estava en un racó, de manera que vaig seure en una cadira al costat de la taula i vaig tancar els ulls. I em vaig posar les mans a les butxaques i el Toby em va pujar a la mà i li vaig donar dues boletes de menjar per a rates que duia a la bossa, mentre agafava ben fort la navalla suïssa amb l’altra mà, i vaig gemegar per tapar el soroll perquè no m’havia posat les mans a les orelles, però no vaig gemegar gaire fort perquè l’altra gent no em sentís gemegar i no em diguessin res.

Aleshores vaig provar de pensar què havia de fer, però no podia pensar perquè tenia massa coses al cap, o sigui que em vaig plantejar un problema matemàtic per aclarir-me la ment.

I el problema matemàtic que vaig resoldre és un que s’anomena Soldats de Conway. En el problema dels Soldats de Conway tens un tauler d’escacs que continua infinitament en totes les direccions i totes les caselles que queden per sota d’una línia horitzontal establerta tenen una fitxa fosca, com aquí:

Les fitxes fosques només es poden moure si poden saltar per damunt d’una altra fitxa fosca en horitzontal o en vertical (però mai en diagonal) i col·locar-se en un quadrat buit, dos quadrats més enllà d’on eren. I llavors, quan mous una peça fosca així, has de substituir la peça fosca que ha saltat per una altra, com aquí:

I has de provar d’arribar tan lluny com puguis amb les fitxes fosques per damunt la línia horitzontal d’inici, i es comença fent una cosa més o menys així:

I després fas una cosa així:

I sé la solució perquè, moguis com moguis les peces fosques, mai no es poden fer anar més enllà de quatre quadrats per damunt de la línia horitzontal d’inici, però és un bon problema matemàtic per fer mentalment quan no vols pensar en res més, perquè el pots fer tan complicat com vulguis per mantenir el cap ocupat fent el tauler tan gros com vulguis i els moviments tan enrevessats com vulguis.

I jo vaig arribar fins aquí:

Llavors vaig alçar la vista i vaig veure un policia plantat al meu davant que em deia:

—Que hi ha algú a casa?

Però jo no vaig entendre què volia dir.

I llavors va dir:

—Estàs bé, jovenet?

El vaig mirar i vaig rumiar una estona per contestar bé la pregunta i vaig dir:

—No.

I ell va dir:

—Fas prou mala fila.

El policia duia un anell d’or en un dit i hi tenia gravades unes lletres recargolades, però no vaig veure quines lletres eren.

Llavors va dir:

—La senyora de la cafeteria diu que fa 2 hores i mitja que ets aquí i que, quan ha provat de parlar-te, estaves completament en trànsit.

Després va dir:

—Com et dius?

I jo vaig dir:

—Christopher Boone.

I ell va dir:

—On vius?

I jo vaig dir:

—Al número 36 de Randolph Street.

I em vaig començar a sentir millor, perquè m’agraden els policies i eren preguntes fàcils, i vaig començar a pensar si li hauria de dir que el pare havia matat el Wellington i si el policia arrestaria el pare.

Llavors va dir:

—I què hi fas, aquí?

I jo vaig dir:

—Necessito estar assegut, tranquil i pensar.

I ell va dir:

—D’acord. Fem-ho més senzill. Què fas a l’estació?

I jo vaig dir:

—Vaig a veure la mare.

I ell va dir:

—La mare?

I jo vaig dir:

—Sí, la mare.

I ell va dir:

—Quan surt el teu tren?

I jo vaig dir:

—No ho sé. Ella viu a Londres i jo no sé quin és el tren de Londres.

I ell va dir:

—O sigui que no vius amb la teva mare.

I jo vaig dir:

—No, però a partir d’ara sí.

I llavors va seure al meu costat i em va dir:

—I on viu la teva mare?

I jo vaig dir:

—A Londres.

I ell va dir:

—Sí, però a quin lloc de Londres.

I jo vaig dir:

—Al 451c de Chapter Road, Londres NW2 5NG.

I ell va dir:

—Mare de Déu, què és això?

I jo vaig mirar avall i vaig dir:

—És la meva mascota, el Toby.

I és que el Toby mirava el policia des de la meva butxaca.

I el policia va dir:

—Una rata?

I jo vaig dir:

—Sí, una rata. És molt neta i no té la pesta bubònica.

I llavors el policia va dir:

—Vaja, això tranquil·litza.

I jo vaig dir:

—Sí.

I ell va dir:

—Ja tens el bitllet?

I jo vaig dir:

—No.

I ell va dir:

—I tens diners per comprar-ne un?

I jo vaig dir:

—No.

I ell va dir:

—I, aleshores, com penses anar fins a Londres?

I llavors no vaig saber què respondre perquè duia la targeta de crèdit del pare a la butxaca i robar coses era il·legal, però era un policia i li havia de dir la veritat, o sigui que vaig dir:

—Tinc una targeta de crèdit.

Llavors me la vaig treure de la butxaca i l’hi vaig ensenyar. D’això se’n diu una mitja mentida. Però llavors el policia em va dir:

—I la targeta és teva?

I llavors vaig pensar que potser m’arrestaria i vaig dir:

—No, és del meu pare.

I ell va dir:

—Del teu pare?

I jo vaig dir:

—Sí, del meu pare.

I llavors va dir:

—Ja comprenc.

Però ho va dir molt a poc a poc i prement-se el nas amb el polze i l’índex.

I jo vaig dir:

—Me n’ha dit el número.

I això era una altra mitja mentida.

I ell va dir:

—Per què no anem tu i jo al caixer?

I jo vaig dir:

—Però no m’ha de tocar.

I ell va dir:

—I per què t’hauria de voler tocar?

I jo vaig dir:

—No ho sé.

I ell va dir:

—Doncs, jo tampoc.

I jo vaig dir:

—És que tinc una amonestació per haver pegat a un policia, però jo no li volia pegar, i si ho tornés a fer em ficaria en problemes.

I ell em va mirar i em va dir:

—Ho dius de debò, oi?

I jo vaig dir:

—Sí.

I ell va dir:

—Vés tu al davant.

I jo vaig dir:

—A on?

I, assenyalant enrere, va dir:

—A la taquilla dels bitllets.

I llavors vam tornar pel túnel, però aquest cop no estava tan espantat perquè anava amb un policia.

Aleshores vaig ficar la targeta a la màquina, tal com el pare m’havia deixat fer algunes vegades quan anàvem a comprar junts, i la màquina va dir TECLEGI EL SEU NÚMERO PERSONAL i jo vaig teclejar el 3558 i vaig prémer INTRO, i la màquina em va dir SISPLAU, INTRODUEIXI LA QUANTITAT i em va donar opcions:

Llavors vaig preguntar al policia:

—Quant val un bitllet de tren a Londres?

I ell va dir:

—Unes 20 rosses.

I jo vaig dir:

—Això són 20 lliures?

I ell va dir:

—Per l’amor de Déu.

I va riure. Però jo no vaig riure, perquè no m’agrada que la gent es rigui de mi, encara que es tracti d’un policia. Llavors va parar de riure i va dir:

—Sí. Són 20 lliures.

Així doncs vaig prémer 50£ i van sortir cinc bitllets de 10£ de la màquina, i un comprovant, i em vaig posar els bitllets, el comprovant i la targeta a la butxaca.

Llavors el policia va dir:

—Bé, suposo que no et puc entretenir xerrant gaire estona més.

I jo vaig dir:

—On he de comprar el bitllet del tren?

Perquè quan et perds i necessites que t’indiquin sempre pots preguntar a un policia.

I ell va dir:

—Ets un bon element, noi.

I jo vaig dir:

—On he de comprar el bitllet de tren?

Perquè no m’havia contestat la pregunta.

I ell va dir:

—Allà.

Va assenyalar una sala molt gran amb una finestra de vidre a l’altra banda de l’entrada de l’estació i va dir:

—Vols dir que estàs segur de què fas?

I jo vaig dir:

—Sí. Vaig a Londres a viure amb la mare.

I ell va dir:

—La teva mare té telèfon?

I jo vaig dir:

—Sí.

I llavors va dir:

—I me’l podries dir?

I jo li vaig dir:

—Sí. És el 0208 887 8907.

I ell va dir:

—I si tens cap problema, li trucaràs, oi?

I jo vaig dir:

—Sí.

Perquè sabia que, si tens diners, es pot trucar a la gent des de les cabines i jo ara tenia diners. I ell va dir:

—Molt bé.

Llavors em vaig dirigir a la taquilla de bitllets, em vaig tombar i vaig veure que el policia encara m’observava, o sigui que em sentia segur. Hi havia un taulell llarg a l’altra banda de la sala i una finestra damunt del taulell, i darrere la finestra hi havia un home al qual vaig dir per sota la finestra:

—Vull anar a Londres.

Llavors un home que hi havia davant de la finestra va dir:

—Si no et sap greu…

I es va tombar donant-me l’esquena i l’home de darrere la finestra li va donar un paperet per signar que l’home va signar i va tornar a passar per sota la finestra. Llavors l’home de darrere la finestra li va donar un bitllet. Llavors l’home de davant de la finestra em va mirar i em va dir:

—Què cony mires?

I aleshores va marxar.

Portava rastes, que és allò que porten alguns negres, però era blanc, i les rastes es fan quan no et rentes els cabells i es queden com una corda vella. També portava pantalons vermells amb estrelletes. I jo vaig agafar la navalla suïssa per si em tocava.

Llavors ja no quedava ningú davant la finestra i vaig dir a l’home de darrere la finestra:

—Vull anar a Londres.

Fins aleshores no havia tingut por perquè el policia estava amb mi, però em vaig tombar i vaig veure que havia marxat i em vaig tornar a espantar, de manera que vaig fer veure que jugava a un joc d’ordinador que es deia Tren a Londres i que era com una mena de Myst o L’hora onze, on s’havien de resoldre un munt de problemes diferents per poder passar al següent nivell, i que es podia apagar en qualsevol moment.

Llavors l’home em va dir:

—Anada o anada i tornada?

I jo li vaig dir:

—Què vol dir amb «anada» o «anada i tornada»?

I ell va dir:

—Només vols anar, o vols anar i després tornar?

I jo vaig dir:

—Quan hi arribi m’hi vull quedar.

I ell va dir:

—Quant de temps?

I jo vaig dir:

—Fins que vagi a la universitat.

I ell va dir:

—Aleshores, només d’anada. Seran 17 lliures.

I jo li vaig donar les cinquanta lliures i ell me’n va tornar 30 i em va dir:

—No els treguis d’aquesta manera.

I llavors em va donar un bitllet petit de color groc i taronja i 3 monedes d’una lliura, i jo m’ho vaig ficar tot a la butxaca amb la navalla. No m’agradava que el bitllet fos mig groc, però l’havia de guardar perquè era el meu bitllet de tren.

I llavors em va dir:

—Si no et fa res apartar-te del mostrador…

I jo vaig dir:

—Quan surt el tren de Londres?

I ell es va mirar el rellotge i va dir:

—Surt de l’andana 1, d’aquí a cinc minuts.

I jo vaig dir:

—On és l’andana 1?

I ell va estirar el dit i va dir:

—Pel pas subterrani i puja les escales. Ja veuràs els cartells.

Però pas subterrani volia dir túnel, perquè vaig veure on apuntava amb el dit. Em vaig allunyar de la taquilla, però ja no era com un joc d’ordinador perquè jo era allà al mig i tota la informació em cridava dins el cap i algú va xocar amb mi en passar-me pel costat i vaig emetre una mena de lladruc que el va espantar.

Llavors em vaig imaginar dins el cap una enorme línia vermella que recorria el terra, començant als meus peus i seguint pel túnel, o sigui que vaig començar a caminar per la línia vermella dient:

—Esquerra, dreta, esquerra, dreta, esquerra, dreta.

Perquè, de vegades, quan estic espantat o enfadat, recórrer a alguna cosa que segueix un ritme m’ajuda, com ara la música o els cops rítmics, que és una cosa que em va ensenyar la Siobhan.

A continuació vaig pujar les escales i vaig veure un cartell que deia ←Andana 1, i la ← assenyalava una porta de vidre, o sigui que la vaig travessar, però algú va tornar a xocar contra mi amb una maleta i vaig tornar a fer un altre lladruc i em van dir:

—Vigila per on vas, cony.

Però jo vaig fer veure que era un dels Dimonis Guardians del joc Tren a Londres i vaig veure que hi havia un tren.

També vaig veure un home amb un diari i una bossa d’un club de golf que pujava a una de les portes del tren i premia un botó gros que hi havia al costat i les portes, que eren electròniques, s’obrien, i allò em va agradar. Llavors les portes es van tancar al seu darrere.

Em vaig mirar el rellotge i havien passat 3 minuts des que havia sortit de la taquilla, la qual cosa volia dir que el tren sortiria al cap de 2 minuts.

Llavors vaig pujar a la porta, vaig prémer el botó gros, les portes es van obrir i vaig entrar.

Ja era al tren de Londres.