179

Vaig estar despert fins a les . Va ser l’última vegada que vaig mirar el meu rellotge abans d’adormir-me. Té l’esfera lluminosa i si prems un botó s’encenen uns llums, i per això el vaig poder consultar encara que era fosc. Tenia fred i em feia por que el pare sortís i em trobés. Però al jardí em sentia més segur perquè estava amagat.

Vaig mirar molta estona al cel. M’agrada mirar el cel des del jardí a les nits. A l’estiu, de vegades surto fora de nit amb la meva llanterna i el meu planisferi, que són dos cercles de plàstic units pel centre per una agulla. I a baix hi ha un mapa del cel i a dalt hi ha una obertura que és un forat al cercle en forma de paràbola i si el fas girar pots veure un mapa del cel que es pot veure en aquell precís dia de l’any des de la latitud 51,5º nord, que és la latitud en què se situa Swindon, perquè el tros més gros de cel sempre està a l’altra banda de la Terra.

I quan mirem el cel sabem que mirem estrelles que estan a centenars o milers d’anys llum de nosaltres. I algunes de les estrelles ni tan sols no existeixen perquè la seva llum ha trigat tant a arribar on som nosaltres que elles ja són mortes o han explotat i s’han convertit en nans rojos. I això fa que semblem molt petits, i si tenim algun problema difícil a la vida és agradable pensar que és negligible, que vol dir que és tan petit que no cal tenir-lo present quan planegem alguna cosa.

No vaig dormir gaire bé pel fred i perquè el terra era molt desigual i estava ple de puntes a sota d’on era jo i perquè el Toby gratava la gàbia tota l’estona. Però quan em vaig despertar de debò era l’alba i el cel estava tot taronja i blau i porpra i sentia els ocells que cantaven el que es diu el cor de l’alba. I em vaig quedar on era 2 hores i 32 minuts més, i llavors vaig sentir el pare que sortia al jardí i cridava:

—Christopher…? Christopher…?

Vaig fer mitja volta i vaig arreplegar un sac vell de fertilitzant de plàstic cobert de fang i em vaig esmunyir amb la gàbia del Toby i amb la meva caixa especial de menjar al racó que quedava entre la paret del cobert i la tanca i el dipòsit per a l’aigua de pluja i em vaig tapar amb el sac de fertilitzant. I llavors vaig sentir que el pare travessava el jardí i em vaig treure la navalla suïssa de la butxaca i vaig obrir el ganivet i el vaig deixar obert per si de cas ens trobava. I vaig sentir que deia:

—Merda.

I llavors vaig sentir les seves passes en els arbustos que hi havia a la vora del cobert i el cor em bategava molt i molt de pressa i em tornava a sentir com si m’inflessin un globus dins el pit i vaig pensar que potser havia mirat darrere el cobert però no ho podia saber perquè estava amagat, i no em va veure perquè vaig sentir que tornava a travessar el jardí de camí cap a la casa.

Llavors em vaig quedar quiet i vaig mirar el rellotge i em vaig quedar quiet durant 27 minuts. I llavors vaig sentir que el pare engegava el motor de la furgoneta. Jo sabia que era la seva furgoneta perquè l’havia sentida molt sovint i estava a prop, i sabia que no era cap dels cotxes dels veïns perquè els que prenen drogues tenen una petita autocaravana Volkswagen i el senyor Thompson, que viu al número 40, té un Vauxhall Cava-lier i els que viuen al número 34 tenen un Peugeot i tots sonen diferent.

I quan vaig sentir que marxava de casa en la furgoneta vaig saber que era segur sortir de l’amagatall.

Llavors vaig haver de decidir què havia de fer perquè ja no podia viure a casa amb el pare perquè era perillós.

Així doncs vaig prendre una decisió.

Vaig decidir anar a casa la senyora Shears i trucar a la porta i quedar-me a viure amb ella, perquè la coneixia i no era una desconeguda i ja m’havia quedat a dormir a casa seva, un dia que se’n va anar el corrent a la nostra banda del carrer. I aquella vegada no em podia dir que marxés perquè li podia dir qui havia mort el Wellington i així ella sabria que jo era amic seu. I també entendria que ja no podia viure amb el pare.

Vaig agafar les tires de regalèssia i la galeta de color rosa i l’última clementina de la meva caixa especial de menjar, me les vaig guardar a la butxaca i vaig amagar la caixa especial de menjar sota el sac de fertilitzant. Vaig descórrer la balda de la porta del jardí i vaig sortir al carrer.

Com que no hi havia ningú, vaig travessar el carrer i vaig caminar per la vorera fins a casa la senyora Shears i vaig trucar a la porta i vaig esperar i vaig pensar què li havia de dir quan obrís la porta.

No va obrir la porta i vaig tornar a trucar.

Llavors em vaig girar i vaig veure gent al carrer i em vaig tornar a espantar perquè eren dues de les persones que prenen drogues a la casa que hi ha al costat de la meva. Així doncs vaig agafar la gàbia del Toby i vaig resseguir la paret de la casa de la senyora Shears i em vaig asseure darrere la galleda de les escombraries perquè no em veiessin.

Aleshores vaig haver de planejar què pensava fer. I ho vaig fer reflexionant sobre totes les coses que podia fer i decidint si eren una decisió correcta o no.

Vaig decidir que no podia tornar a casa.

I també vaig decidir que no podia anar a viure amb la Siobhan perquè no podia tenir cura de mi quan tancaven l’escola perquè era professora i no una amiga ni un membre de la meva família.

I també vaig decidir que no podia anar a viure amb l’oncle Terry perquè vivia a Sunderland i jo no sabia anar a Sunderland i no m’agradava l’oncle Terry perquè fumava cigarrets i m’acaronava els cabells.

I també vaig decidir que no podia anar a viure amb la senyora Alexander perquè no era amiga ni un membre de la meva família encara que tingués un gos i perquè no podia quedar-me a dormir a casa seva ni anar al seu lavabo perquè ella l’havia fet servir i era una desconeguda.

I llavors se’m va acudir que podia anar a viure amb la mare perquè ella era de la meva família i sabia on vivia perquè recordava l’adreça de les cartes que era 451c Chapter Road, Londres NW2 5NG. L’únic problema era que vivia a Londres i jo mai no havia estat a Londres. Només havia estat a Dover per anar a França i a Sunderland per veure l’oncle Terry i a Manchester per visitar la tieta Ruth, que tenia càncer, tot i que encara no el tenia quan jo la vaig anar a veure. I mai no havia anat enlloc sol a banda de la botiga del final del carrer. I la idea d’anar enlloc tot sol m’aterria.

Però llavors vaig pensar a tornar a casa o a quedar-me allà on era o a amagar-me al jardí totes les nits i en la possibilitat que el pare em trobés i allò encara m’aterria més. I quan vaig pensar en això em van tornar a venir ganes de vomitar com la nit abans.

I llavors em vaig adonar que no podia fer res que no semblés perillós. I vaig fer un diagrama mental de la situació com aquest:

I llavors vaig imaginar que ratllava totes les possibilitats que eren impossibles, que era com fer un examen de matemàtiques, quan llegeixes totes les preguntes i decideixes quines faràs i quines no faràs i ratlles les que no has de fer perquè has pres una decisió definitiva i ja no la pots canviar. I el diagrama quedava així:

I allò volia dir que havia d’anar a Londres a viure amb la mare. I hi podia arribar anant en tren perquè ho sabia tot sobre els trens gràcies al tren elèctric, sabia que s’havia de consultar l’horari i anar a l’estació i comprar un bitllet i mirar el panell de sortides per veure si el teu tren arribava puntual i que llavors s’havia d’anar a l’andana corresponent i pujar al tren. I hi podia anar des de l’estació de Swindon, allà on Sherlock Holmes i el doctor Watson s’aturen a menjar quan van de Paddington a Ross a El misteri de la vall de Boscombe.

Llavors vaig mirar la paret de l’altra banda del petit passatge que quedava al costat de casa de la senyora Shears en què jo estava assegut i hi vaig veure la tapa circular d’una cassola de metall molt vella. I estava tota rovellada. I semblava la superfície d’un planeta perquè el rovell tenia forma de països i continents i illes.

I aleshores vaig pensar que mai no podria ser astronauta perquè ser astronauta volia dir ser a centenars de milers de quilòmetres de casa i casa meva en aquell moment era a Londres i només estava a uns 160 quilòmetres de Swindon, que estava més de 1.000 vegades més a prop del que estaria de casa meva si jo estigués a l’espai i pensar en això em va fer mal. Com una vegada que vaig caure a la gespa que hi havia a la vora del pati i em vaig fer un tall al genoll amb un tros de vidre d’una ampolla que algú havia llançat per sobre la tanca i em vaig aixecar una clapa de pell i la senyora Davis va haver de netejar la carn que hi havia a sota amb desinfectant per treure els gèrmens i la pols que se m’hi havia ficat i em va fer tant de mal que vaig plorar. Però ara el mal era dins del cap. I em feia posar trist pensar que mai no podria ser astronauta.

I llavors vaig pensar que si havia d’anar a Londres necessitava diners. I també necessitava menjar perquè era un viatge llarg i no sabria on aconseguir-ne. I aleshores em vaig adonar que necessitava que algú es quedés amb el Toby quan anés a Londres perquè no me’l podia endur amb mi.

I llavors vaig pensar que havia de ser com Sherlock Holmes i que havia de separar la ment a voluntat fins a un grau remarcable, de manera que no m’adonés del mal que em feia a dins del cap. I llavors vaig formular un pla. I allò em va fer sentir millor perquè feia que al meu cap hi hagués alguna cosa que seguia un patró i només havia de seguir els passos del pla un rere l’altre.

Em vaig aixecar i vaig comprovar que no hi havia ningú al carrer. Llavors vaig anar a casa de la senyora Alexander que està al costat de la de la senyora Shears i vaig trucar a la porta.

Llavors la senyora Alexander va obrir la porta i va dir:

—Christopher, què diantre t’ha passat?

I jo vaig dir:

—Em pot vigilar el Toby?

I ella va dir:

—Qui és el Toby?

I jo vaig dir:

—El Toby és la meva rata.

Llavors la senyora Alexander va dir:

—Ah… Ah, sí, ja me’n recordo. M’ho vas dir.

Llavors vaig alçar la gàbia del Toby i vaig dir:

—Aquest és el Toby.

La senyora Alexander va fer una passa enrere.

I jo vaig dir:

—Menja unes boletes especials que pot comprar a les botigues d’animals. I també menja galetes i pastanagues i pa i ossos de pollastre, però no li ha de donar xocolata perquè porta cafeïna i teobromina, que són metilxantines i són verinoses per a les rates en grans quantitats. I també necessita que li canviïn l’aigua cada dia. I no li farà res estar a casa d’algú altre perquè és un animal. Li agrada sortir de la gàbia, però si no el treu, no passa res.

Aleshores la senyora Alexander va dir:

—Per què necessites que algú et vigili el Toby, Christopher?

I jo vaig dir:

—Vaig a Londres.

I ella va dir:

—Quant de temps hi vas?

I jo vaig dir:

—Fins que vagi a la universitat.

I ella va dir:

—I no et pots endur el Toby?

I jo vaig dir:

—Londres és molt lluny i no el vull portar al tren perquè potser el perdria.

I la senyora Alexander va dir:

—Molt bé. —I llavors va dir—: Que us traslladeu, el teu pare i tu?

I jo vaig dir:

—No.

I ella va dir:

—Llavors per què vas a Londres?

I jo vaig dir:

—Vaig a viure amb la mare.

I ella va dir:

—Pensava que m’havies dit que la teva mare era morta.

I jo vaig dir:

—Pensava que era morta, però encara és viva. I el pare em va mentir. I també em va dir que ell va matar el Wellington.

I la senyora Alexander va dir:

—Oh, Déu meu.

I jo vaig dir:

—Vaig a viure amb la mare perquè el pare va matar el Wellington i va mentir i em fa por estar a casa amb ell.

I la senyora Alexander va dir:

—La teva mare és aquí?

I jo vaig dir:

—No. La mare és a Londres.

I ella va dir:

—Així doncs vas a Londres tot sol?

I jo vaig dir:

—Sí.

I ella va dir:

—Mira, Christopher, per què no entres, t’asseus i parlem de tot plegat per veure què és el millor que podem fer?

I jo vaig dir:

—No. No puc entrar. Em vigilarà el Toby?

I ella va dir:

—No crec que sigui gaire bona idea, Christopher, de debò.

I jo no vaig dir res.

I ella va dir:

—On és el teu pare, Christopher?

I jo vaig dir:

—No ho sé.

I ella va dir:

—Mira, potser li hauríem de fer un truc per veure si ens hi podem posar en contacte. Estic segura que estarà amoïnat per tu. I estic segura que hi ha hagut algun malentès horrorós.

Llavors vaig fer mitja volta i vaig travessar la carretera corrent en direcció a casa nostra. I no vaig mirar abans de travessar i un Mini groc va haver de frenar i les rodes van xerricar. I vaig vorejar la casa a tota velocitat i vaig entrar per la porta del jardí i vaig passar la balda al meu darrere.

Vaig intentar obrir la porta de la cuina però estava tancada. Vaig agafar una totxana que hi havia a terra i la vaig llançar contra la finestra i els trossos de vidre van saltar pertot arreu. Aleshores vaig passar el braç per entre els vidres trencats i vaig obrir la porta des de dins.

Vaig entrar a la casa i vaig deixar el Toby a la taula de la cuina. Llavors vaig pujar l’escala a corre-cuita i vaig arreplegar la motxilla de l’escola i hi vaig ficar una mica de menjar per al Toby i alguns llibres de matemàtiques i uns quants pantalons nets i una samarreta i una camisa neta. Llavors vaig baixar l’escala i vaig obrir la nevera i vaig posar un cartró de suc de taronja dins la motxilla i una ampolla de llet que encara estava per obrir. I també vaig agafar dues clementines més i dues llaunes de mongetes cuites i un paquet de galetes de l’armari i les vaig posar a la motxilla amb les altres coses, perquè podia obrir les llaunes amb l’obrellaunes de la meva navalla suïssa.

Llavors vaig mirar el taulell que hi havia a la vora de la pica i vaig veure el telèfon mòbil del pare i la seva cartera i la seva agenda i vaig sentir la pell… freda sota la roba com el doctor Watson a El signe dels quatre quan veu les petjades minúscules de Tonga, l’illenc d’Andaman, al sostre de la casa de Bartholomew Shol-to a Norwood, perquè vaig pensar que el pare havia tornat i era a casa, i el mal de cap se’m va tornar molt més intens. Però llavors vaig rebobinar les imatges de dins el meu cap i vaig veure que la seva furgoneta no estava aparcada davant la casa, o sigui que es devia haver oblidat el telèfon mòbil i la cartera i l’agenda quan havia marxat de casa. Vaig agafar la seva cartera i vaig treure la seva targeta de crèdit perquè amb ella podia aconseguir diners perquè la targeta té un número secret que és el codi de seguretat que s’ha de teclejar al caixer automàtic del banc per treure’n diners i el pare no se l’havia apuntat en un lloc segur, que és el que se suposa que s’ha de fer, sinó que me l’havia dit perquè deia que jo mai no l’oblidaria. I era el 3558. I em vaig guardar la targeta a la butxaca.

Aleshores vaig treure el Toby de la gàbia i me’l vaig posar a la butxaca d’un dels meus abrics perquè la gàbia era massa feixuga per portar-la fins a Londres. I llavors vaig tornar a sortir al jardí per la porta de la cuina.

Vaig passar la tanca del jardí i vaig comprovar que no hi hagués ningú mirant i llavors em vaig posar a caminar cap a l’escola perquè era un lloc que coneixia i quan arribés a l’escola podia preguntar a la Siobhan on era l’estació de tren.

Generalment m’hauria anat espantant cada vegada més si hagués anat caminant a l’escola perquè no ho havia fet mai. Però estava espantat de dues maneres diferents. I una de les maneres era que estava espantat perquè estava lluny dels llocs als quals estava acostumat i Paltra era que estava espantat perquè estava a prop del lloc on vivia el pare, i les dues pors eren inversament proporcionals l’una respecte de l’altra, i per això la por total era una constant a mesura que m’allunyava de casa i m’allunyava del pare i s’expressa així:

Por_total ≈ Por_{nou lloc} x Por_{prop del pare} ≈ constant

L’autobús triga 19 minuts a anar de casa meva a l’escola, però vaig necessitar 47 minuts per caminar la mateixa distància i per això estava molt cansat quan hi vaig arribar i vaig desitjar poder-m’hi quedar una estona i menjar unes quantes galetes i beure una mica de suc de taronja abans d’anar a l’estació de tren. Però no vaig poder, perquè quan vaig arribar a l’escola vaig veure que la furgoneta del pare era a l’aparcament de fora. I sabia que era la seva furgoneta perquè en un costat portava escrit Ed Boone Manteniment de sistemes de calefacció i reparació de calderes i hi havia un logotip amb dues claus angleses encreuades com aquest:

I quan vaig veure la furgoneta em van tornar a venir ganes de vomitar. Però aquella vegada sabia que havia de vomitar i per això no em vaig vomitar a sobre i només vaig vomitar a la paret i a terra, i tampoc no vaig vomitar gaire perquè no havia menjat gran cosa. I un cop vaig haver vomitat em volia arraulir a terra i gemegar. Però sabia que si m’arraulia a terra i gemegava, el pare sortiria de l’escola i em veuria i m’atraparia i em portaria a casa. Per això vaig respirar fondo un munt de vegades, com diu la Siobhan que he de fer si algú em pega a l’escola, i vaig comptar cinquanta inspiracions i em vaig concentrar moltíssim en els números i vaig calcular el resultat d’elevar-los al cub a mesura que els anava dient. I allò va fer que el dolor fos menys intens.

Llavors em vaig netejar la boca i vaig decidir que havia de trobar la manera d’arribar a l’estació de tren, i només podia ser preguntant-ho a algú, i aquest algú hauria de ser una dona, perquè quan a l’escola vam parlar del perill de parlar amb estranys, ens van dir que si se’ns acostava un home per parlar-nos i ens espantava, que correguéssim a buscar una dona, perquè les dones són més pacífiques.

Així doncs, vaig treure la meva navalla suïssa, vaig desplegar el tallant i me la vaig tornar a posar a la butxaca on no duia el Toby perquè així, si algú em posava la mà al damunt, l’hi podria clavar. Llavors vaig veure una dona a l’altra banda del carrer amb un nadó en un cotxet i un altre nen amb un elefant de joguina a la mà, i vaig decidir preguntar-l’hi a ella. I després de mirar a esquerra i dreta, vaig tornar a mirar a l’esquerra perquè no m’atropellés cap cotxe i vaig travessar el carrer.

Llavors vaig preguntar a la dona:

—On puc comprar un mapa?

I ella va dir:

—Com dius?

I jo vaig repetir:

—On puc comprar un mapa?

Notava que em tremolava la mà amb què aguantava la navalla, però en realitat no em tremolava.

I ella va dir:

—Patrick, deixa estar això, és caca. Un mapa d’on?

I jo vaig dir:

—Un mapa d’aquí.

I ella va dir:

—No ho sé. On vols anar?

I jo vaig dir:

—A l’estació de tren.

Llavors ella va riure i em va dir:

—Per anar a l’estació no et cal cap mapa.

I jo vaig dir:

—Sí que em cal, perquè no sé on és l’estació de tren.

I ella va dir:

—La pots veure des d’aquí.

I jo vaig dir:

—No, no la puc veure. I també necessito saber on hi ha un caixer automàtic.

Llavors ella va assenyalar amb el dit i va dir:

—Allà. Aquell edifici. A dalt hi diu «punt de control de senyals». A l’altra banda hi ha un cartell dels ferrocarrils anglesos. L’estació és al final. Patrick, ja t’ho he dit, t’ho he dit mil cops. No agafis coses de terra per posar-te-les a la boca.

Llavors vaig mirar si veia algun edifici amb aquella inscripció a dalt, però estava molt lluny i em costava llegir-ho, i vaig dir:

—Vol dir aquell edifici de ratlles que té les finestres horitzontals?

I ella va dir:

—Això mateix.

I jo vaig dir:

—I com arribo fins a aquell edifici?

I ella va dir:

—Per Gordon Bannett. Segueix aquest autobús.

I va assenyalar un autobús que passava.

De manera que vaig començar a córrer, però els autobusos van molt ràpid i havia d’anar amb compte que el Toby no em caigués de la butxaca. Amb tot, vaig aconseguir córrer darrere l’autobús una bona estona i vaig travessar 6 carrers fins que va torçar per una cantonada i el vaig perdre de vista.

Llavors vaig parar de córrer perquè em costava respirar i em feien mal les cames. Era en un carrer amb moltes botigues i vaig recordar que havia estat en aquell carrer comprant amb la mare. I hi havia molta gent al carrer que estava fent les seves compres, però jo no volia que em toquessin i vaig caminar cap al final del carrer. No m’agradava tenir tanta gent a prop, ni el soroll, perquè m’entrava massa informació al cap i se’m feia difícil pensar. Era com si tots plegats cridessin dins el meu cap. Per això em vaig dur les mans a les orelles i vaig començar a gemegar molt fluixet.

Aleshores em vaig adonar que encara veia el símbol que la dona m’havia assenyalat i vaig continuar caminant en direcció al símbol.

Però llavors vaig deixar de veure el símbol . I havia oblidat on era, i això em va fer venir por, perquè m’havia perdut i perquè jo no oblido les coses. En condicions normals, hauria dibuixat un mapa dins el meu cap, l’hauria seguit i hauria fet una creueta al lloc on em trobava, però hi havia massa interferències al meu cap i em sentia confós. Llavors em vaig quedar plantat sota el tendal verd i blanc d’una fruiteria on hi havia pastanagues, cebes, xirivies i bròquil en caixes arrenglerades damunt d’una catifa peluda de plàstic verd, i vaig traçar un pla.

Sabia que l’estació de tren era en algun lloc a prop d’allà i, quan alguna cosa és a prop, la pots trobar si et mous en espiral, caminant en el sentit de les agulles del rellotge i tombant sempre a la dreta fins que tornes al lloc d’on has sortit. Llavors has de tirar a l’esquerra, tombar sempre a la dreta i així successivament (però això és un diagrama hipotètic i no pas un mapa de Swindon):

I així vaig trobar l’estació de tren: concentrant-me molt per seguir les regles i dibuixar un mapa del centre de la ciutat dins el meu cap mentre caminava. Així també era més fàcil ignorar la gent i el soroll que m’envoltaven.

I, al final, vaig arribar a l’estació.