211

Llavors em vaig preguntar si hauria d’haver baixat del tren perquè acabava de parar a Londres i em vaig espantar perquè, si el tren anava a algun altre lloc, seria un lloc on no coneixeria ningú.

I llavors algú va anar al lavabo i en va tornar a sortir, però no em va veure. Em va arribar l’olor de la seva caca, però era diferent de la pudor de caca que havia olorat quan hi havia entrat jo.

Vaig decidir tancar els ulls i vaig fer més problemes matemàtics per no pensar en on anava.

Llavors el tren es va tornar a parar i vaig pensar a sortir del prestatge, agafar la meva bossa i sortir del tren, però no volia que el policia em trobés i em portés amb el pare, de manera que em vaig quedar al prestatge i no em vaig moure. Aquest cop no em va veure ningú.

En aquell moment vaig recordar que a la paret d’una de les classes de l’escola hi havia un mapa d’Angla terra, Escòcia i Gal·les on sortien tots els pobles, i el vaig reproduir dins el meu cap, situant-hi Swindon i Londres, i me’l vaig imaginar així:

Havia estat mirant el rellotge des que el tren havia arrencat a les 12:59 p.m. I la primera parada havia estat a la 1:16 p.m., que eren 17 minuts després de la sortida. Ara era la 1:39 p.m., és a dir que havien passat 23 minuts des de la parada, cosa que volia dir que hauríem de ser al mar, si no és que el tren estava fent una gran corba. Però no sabia si estava fent una gran corba o no.

El tren va fer 4 parades més i 4 persones van venir a agafar les seves bosses dels prestatges i 2 persones més van deixar bosses als prestatges, però ningú no va tocar la maleta gran que m’havia col·locat al davant i l’única persona que em va veure, que va ser un home amb un vestit molt elegant, em va dir:

—Mira que ets estrany, xaval.

També van anar 6 persones al lavabo però no van fer caca i no la vaig haver d’olorar, cosa que ja em va anar bé.

Llavors el tren es va aturar i una senyora amb un impermeable groc va venir a agafar la maleta gran i va dir:

—L’has tocada?

I jo vaig dir:

—Sí.

Però la dona va marxar.

Llavors es va plantar un home al costat dels prestatges i va dir:

—Vine, Barry, mira això. Aquest tren té elfs.

I un altre home es va plantar al seu costat i va dir:

—Noi, em sembla que tots dos hem begut massa.

I el primer home va dir:

—Potser li hauríem de donar unes quantes castanyes del bosc.

I el segon home va dir:

—Tu sí que portes una bona castanya.

I el primer home va dir:

—Vinga, enrotlla’t, cara de cul. Encara em calen unes cervesetes més abans de recuperar la sobrietat.

I llavors van marxar.

El tren estava del tot quiet, no havia tornat a arrencar i no sentia ningú, o sigui que vaig decidir sortir del prestatge, anar a buscar la meva bossa i mirar si el policia encara era al seient.

I vaig sortir del prestatge i vaig treure el nas per la porta, però el policia no hi era. I la meva bossa tampoc, i allà hi tenia el menjar del Toby, els llibres de mates, la roba interior neta, la camisa, el suc de taronja, la llet, les clementines, les galetes i les mongetes cuites.

Llavors vaig sentir unes passes i, en tombar-me, vaig veure un altre policia, que no era el que hi havia abans al tren. El vaig veure a través de la porta, era a l’altre vagó i mirava sota els seients. Llavors vaig decidir que els policies ja no m’agradaven tant com abans i vaig baixar del tren.

I quan vaig veure la grandiositat de la sala on s’havia aturat el tren i vaig sentir com hi ressonaven els sons, em vaig haver d’agenollar a terra un moment perquè em pensava que em desmaiaria. I, mentre era a terra, vaig rumiar cap a on havia d’anar i vaig decidir caminar en la direcció en què havia entrat el tren a l’estació, perquè si era l’última parada, Londres havia de ser en aquella direcció.

Així doncs, em vaig alçar i em vaig tornar a imaginar una enorme línia vermella que recorria l’andana paral·lela al tren i arribava fins a la sortida de l’altre extrem. Mentre caminava, anava dient: «Esquerra, dreta, esquerra, dreta…», tal com havia fet anteriorment.

I, quan vaig arribar a la sortida, un home em va dir:

—Em sembla que algú et busca, fill.

I jo vaig dir:

—Qui em busca?

Vaig pensar que podria ser la mare, perquè potser el policia de Swindon li havia telefonat al número que jo li havia donat. Però l’home va dir:

—Un policia.

I jo vaig dir:

—Ja ho sé.

I ell va dir:

—Molt bé, doncs. Espera’t aquí i els aniré a buscar.

I es va allunyar per la vora del tren, però jo vaig continuar caminant. Encara m’oprimia la sensació de tenir un globus dins el pit i em feia mal. Em vaig tapar les orelles amb les mans, em vaig arraconar contra la paret d’una paradeta que deia Reserves d’hotel i teatre: Tel. 0207 402 5164 i que era al bell mig de la gran sala. Llavors em vaig destapar les orelles i vaig gemegar per tapar el soroll, mentre mirava tots els cartells que cobrien aquella gran sala per esbrinar si allò era Londres. I els cartells deien:

Pastissos dolços Aeroport de Heathrow Equipatge Fábrica de Brioixos MENJAR refinament i gust YO! sushi Enllaç Autobusos W H Smith MEZZANINE Heathrow Express Clinique Sala Primera Classe FULLERS easyCar.com The Mad Bishop i Bear Public House Fuller’s London Pride Dixons El millor preu Cervesa Paddington a l’estació de Paddington Bitllets Taxis Serveis Primers Auxilis Eastbourne Terrace      ington Sortida Praed Street The Lawn Q Aquí Sisplau Pis Superior Sainsbury’s Informació local WESTERN FIRST ℗ Posició Tancada Tancat Posició Tancada Botiga Bitllets: Punt de venda rápida Galetes Millie’s Cafe FERGIE ES QUEDA AL MANCHESTER UNITED Galetes i magdalenes acabades de ferBegudes fresques Multes Adverténcies Pastissos saborosos Andanes 9-14 Burger King Acabat d’omplir! l’escullº Café bar agència de viatges Edició especial TOP 75 ÁLBUMS Evening Standard

Però al cap d’uns segons els veia així:

perquè n’hi havia massa i el cervell no em funcionava prou bé, cosa que m’espantava, o sigui que vaig tornar a tancar els ulls i vaig comptar a poc a poc fins a 50, però sense treure’n els cubs. I mentre era allà dret, vaig desplegar la navalla suïssa dins la butxaca per sentir-me més segur i la vaig prémer ben fort.

Aleshores vaig fer una mena de tub amb els dits i vaig obrir els ulls per mirar a través del tub, de manera que només pogués veure un cartell i, al cap d’una bona estona, vaig veure un rètol que deia Informació i era damunt la finestra d’una botigueta.

Llavors va aparèixer un home que duia jaqueta blava, pantalons blaus i sabates marrons i portava un llibre a la mà, i em va dir:

—Sembles perdut.

Llavors vaig treure la navalla suïssa.

I ell va dir:

—Ui, ui, ui, ui, ui!

Llavors va alçar les dues mans amb els dits estirats, com si volgués que jo estirés els meus i els hi toqués perquè em volia dir que m’estimava, però ho va fer amb les dues mans i no amb una, com el pare i la mare, i a més a més no sabia qui era.

Al final va marxar per on havia vingut.

Vaig anar cap a la botiga on deia i Informació, però notava que el cor em bategava molt fort i que les orelles se m’havien omplert d’una remor semblant a la del mar. Quan vaig arribar a la finestra, vaig dir:

—Això és Londres?

Però no hi havia ningú darrere la finestra.

Llavors algú va seure darrere la finestra. Era una dona i era negra i duia les ungles molt llargues i pintades de rosa, i li vaig dir:

—Això és Londres?

I ella va dir:

—És clar, rei.

I jo vaig dir:

—Això és Londres?

I ella va dir:

—Efectivament.

I jo vaig dir:

—Com puc anar al 451c de Chapter Road, Londres NW2 5NG?

I ella va dir:

—I això on és?

I jo vaig dir:

—És al 451c de Chapter Road, Londres NW2 5NG, però també es pot escriure 451c de Chapter Road, Willesden, Londres NW2 5NG.

I la dona em va dir:

—Agafa el metro fins a Willesden Junction, reiet. O fins a Willesden Green. Ha de ser a prop d’allà.

I jo vaig dir:

—Què és el metro?

I la dona va dir:

—M’ho preguntes de debò?

I jo no vaig dir res. I ella va dir:

—És allà. Veus aquella escala gran amb escales mecàniques? Veus el cartell? Hi diu «metro». Agafa la línia de Bakerloo fins a Willesden Junction o la Jubilee fins a Willesden Green. D’acord, rei?

Llavors vaig mirar on m’havia assenyalat i vaig veure una escala enorme que baixava i un rètol al damunt com aquest:

I vaig pensar «Ho puc fer», perquè fins aleshores ho havia fet realment molt bé i ja era a Londres, i ara havia de trobar la mare. Només havia de pensar que la gent era un ramat de vaques en un camp i m’havia de limitar a mirar endavant tota l’estona, traçar una línia vermella a terra i seguir-la.

Llavors vaig travessar la gran sala fins a les escales mecàniques. Vaig tornar a empunyar la navalla i vaig ficar la mà a l’altra butxaca perquè el Toby no es pogués escapar.

I les escales mecàniques eren unes escales però que es movien soles i pujaven i baixaven la gent que hi posava els peus, i això em va fer riure perquè jo mai no n’havia vist cap i era com si estigués en una d’aquelles pel·lícules de ciència-ficció futurista. Però no vaig voler utilitzar-les i vaig baixar per les escales normals.

Al final em vaig trobar en una sala subterrània més petita on hi havia molta gent i pilars amb llums blaves a baix de tot, i això em va agradar. Però la gent no m’agradava i, llavors, vaig veure una cabina de fotos, com en la que vaig entrar el 25 de març de 1994 per fer-me les fotos del passaport, i hi vaig entrar perquè era com un armari i m’hi sentiria més segur, i podria vigilar per la cortina.

Des d’allà, vaig observar que la gent ficava bitllets dins d’una mena de portes i passava. També hi havia gent que comprava bitllets en unes màquines enormes que hi havia a la paret.

Vaig observar 47 persones que feien el mateix i vaig memoritzar els moviments. Llavors em vaig imaginar una línia vermella a terra i vaig enfilar cap a la paret on hi havia una llista de llocs on es podia anar per ordre alfabètic. Vaig localitzar Willesden Green i hi deia 2.20£. Aleshores vaig anar cap a una de les màquines on hi havia una pantalleta que deia SELECCIONEU TIPUS DE BITLLET i jo vaig prémer el botó que havia vist prémer a la majoria de gent, SENZILL ADULT i 2.20£, i la pantalla va dir INTRODUÏU 2.20£, i jo vaig introduir 3 monedes d’una lliura a la ranura, es va sentir un sorollet metàl·lic i la pantalla va dir RECOLLIU EL BITLLET I EL CANVI, i en un forat que hi havia a la part baixa de la màquina vaig trobar el bitllet, una moneda de 50 penics, una moneda de 20 penics i una moneda de 10 penics. Em vaig posar les monedes a la butxaca, vaig anar cap a les portes grises i vaig posar el meu bitllet a la ranura. La màquina se’l va empassar i el va treure per l’altra banda de les portes. Algú va dir: «Mou-te», i jo vaig fer un lladruc i vaig caminar endavant. Les portes es van obrir i vaig recollir el meu bitllet com havia vist fer a l’altra gent. I les portes grises em van agradar perquè també eren com sortides d’una pel·lícula de ciència-ficció futurista.

Llavors havia de decidir cap a on havia d’anar, de manera que em vaig arrambar a la paret perquè la gent no em toqués i vaig veure els cartells de les línies de Bakerloo, District i Circle, però cap que indiqués la línia de Jubilee, que és la que m’havia dit la senyora, o sigui que vaig prendre una decisió, que era anar a la parada de Willesden Junction de la línia de Bakerloo.

I vaig trobar un altre cartell de la línia de Bakerloo que era així:

Vaig llegir totes les paraules i vaig trobar Willesden Junction, o sigui que vaig seguir la fletxa ⬅︎ i vaig enfilar pel túnel a mà esquerra. Hi havia una tanca al mig, de punta a punta del túnel, i la gent venia de cara per la dreta i anava cap al fons per l’esquerra, com en una carretera, o sigui que vaig caminar per la part esquerra fins que el túnel va fer una corba a l’esquerra i vaig trobar més entrades i un cartell que deia Bakerloo Line i assenyalava unes escales mecàniques que baixaven, de manera que vaig haver de baixar per les escales mecàniques i agafar-me a la goma de la barana, que també es movia, per no caure, però la gent estava molt a prop de mi i em van entrar ganes de pegar a tothom perquè s’apartessin, però no ho vaig fer perquè em vaig recordar de l’amonestació.

Llavors vaig arribar a baix de tot i vaig haver de saltar i vaig xocar contra algú que em va dir: «Tranquil». Podia anar en dues direccions: en una posava North-bound, que vol dir cap al nord i, com que Willesden estava a la meitat superior del mapa i la part superior dels mapes sempre és el nord, vaig anar cap allà.

Aleshores em vaig trobar en una altra estació de tren, però era petitona i com un túnel, i només tenia una via i les parets eren corbades i estaven atapeïdes d’anuncis que deien SORTIDA i Museu del Transport de Londres i Replantegi’s la seva carrera i JAMAICA i Ferrocarrils anglesos i No fumeu i Avanceu i Avanceu i Avanceu i Per a estacions més enllà de Queen’s Park pugeu al primer tren i feu el canvi a Queen’s Park i Hammersmith i City Line i Estàs més a prop del que la meva família estarà mai. I hi havia un munt de gent plantada en aquella petita estació, que era subterrània i no tenia finestres, i això no m’agradava, però vaig trobar un lloc en un banc i vaig seure en un racó.

I llavors va començar a entrar molta gent a la petita estació i a l’altra banda del banc va seure una altra persona, que era una senyora amb un maletí negre, sabates porpra i una agulla en forma de lloro. I la gent continuava entrant a l’estació fins que va estar molt més plena que l’estació gran de dalt i vaig deixar de veure les parets. Després la jaqueta d’algú em va fregar el genoll i em vaig marejar i vaig començar a gemegar molt fort, i la senyora del banc es va alçar i no hi va seure ningú més. Em sentia com em sento quan tinc la grip i m’he de quedar al llit tot el dia perquè tot em fa mal i no puc ni caminar ni menjar ni dormir ni fer mates.

Llavors es va sentir un soroll com si hi hagués una lluita amb espases, vaig notar un fort vent i vaig començar a sentir un rugit. Vaig tancar els ulls, però el rugit cada cop era més fort i jo vaig gemegar més fort encara, però no podia treure’m el soroll de les orelles i vaig pensar que l’estació estava a punt d’ensorrar-se o que s’hi havia calat foc i que em moriria. Però llavors el rugit es va convertir en una mena de sotracs i xerrics, que cada cop es van anar fent més sords fins que van cessar, però jo vaig continuar amb els ulls tancats perquè em sentia més segur sense veure què passava. Llavors vaig sentir que la gent es tornava a moure, perquè hi havia més silenci, i vaig obrir els ulls. Al començament no vaig veure res perquè hi havia massa gent, però després vaig veure que estaven pujant a un tren que abans no hi era i que tot el soroll l’havia fet el tren. La suor em relliscava per la cara i per sota els cabells i no parava d’udolar, perquè no gemegava, sinó que feia un soroll diferent, com quan un gos es fa mal a la pota, però al principi no em vaig adonar que era jo qui feia el soroll.

Llavors es van tancar les portes del tren i el tren es va tornar a posar en marxa i va tornar a rugir, però aquest cop no tan fort. Em van passar pel davant 5 vagons i es va ficar per la boca del túnel que hi havia al final de la petita estació, i tot tornava a estar tranquil, mentre la gent caminava cap als passadissos i sortia de l’estació.

Estava tremolant i volia tornar a casa, però vaig recordar que no podia tornar a casa perquè hi havia el pare, que m’havia dit una mentida i havia mort el Wellington, cosa que volia dir que aquella casa ja no era casa meva. Ara casa meva era el 451c de Chapter Road, Londres NW2 5NG, però em va espantar haver tingut un pensament equivocat com aquell de Vull tornar a casa, perquè volia dir que el cervell no em treballava prou bé.

Llavors va entrar més gent a l’estació i es va tornar a omplir i van començar de nou els rugits i jo vaig tornar a tancar els ulls i vaig començar a suar i a trobar-me malament i a notar la pressió d’un globus dins el pit que es feia tan gran que gairebé no em deixava respirar. I llavors la gent va marxar amb el tren i l’estació va tornar a quedar buida. I després es va tornar a omplir de gent i va entrar un altre tren amb el mateix xivarri. I era exactament igual que com quan tenia la grip, perquè volia que tot allò s’aturés, volia prémer el botó d’apagat de l’ordinador i anar-me’n a dormir, perquè així no hauria de pensar perquè només podia pensar que em feia mal el cap perquè no hi cabia res més, però no podia anar a dormir i l’únic que podia fer era estar assegut, esperar i aguantar el dolor.