127

Quan vaig tornar de l’escola el pare encara era a la feina, o sigui que vaig obrir la porta del davant, vaig entrar a casa i em vaig treure l’abric. Vaig anar a la cuina i vaig posar les meves coses a la taula. I una d’aquestes coses era aquest llibre, que m’havia endut a l’escola per ensenyar-lo a la Siobhan. Em vaig preparar un batut de gerds, el vaig escalfar al microones i llavors vaig anar a la sala d’estar per veure un dels meus vídeos de Planeta blau que tractava sobre la vida a les zones més profundes de l’oceà.

El vídeo parlava de les criatures marines que viuen al voltant de les xemeneies de sofre, que són volcans submarins que expulsen gasos procedents de l’escorça terrestre al mar. Els científics pensaven que era impossible que hi hagués organismes vius perquè són zones molt calentes i el sofre és molt tòxic, però hi ha ecosistemes sencers.

M’agrada aquest vídeo perquè ens ensenya que la ciència sempre pot descobrir coses noves, i que les coses que es donen per suposades poden ser completament errònies. I també m’agrada el fet que el gravessin en un lloc d’accés més difícil que el cim de l’Everest tot i que només està a uns quants quilòmetres de la superfície del mar. També és un dels llocs més silenciosos, foscos i secrets de la superfície del planeta. I de vegades m’agrada imaginar-me que sóc allà, en un submarí de metall esfèric amb finestres de 30 cm de gruix per evitar que implosionin per culpa de la pressió de l’aigua. I m’imagino que sóc l’única persona que va dins el submarí i que no està connectat a cap vaixell, sinó que és una càpsula independent i que puc controlar els motors i moure’m per on vull pel fons del mar, sense que ningú no em pugui trobar.

El pare va tornar a casa a les 5:48 de la tarda. El vaig sentir entrar per la porta del davant. Portava una camisa de quadres d’un color verd llima i blau cel i s’havia fet un nus doble en una de les sabates però en l’altra no. Portava un anunci vell de metall de la llet en pols Fussell’s que estava pintat amb esmalt blanc i blau, cobert de petits cercles de rovell que semblaven forats de bala, però no va explicar per què el portava.

Va dir:

—Com anem? A peu? —que és una broma que fa ell.

I jo vaig dir:

—Hola.

Vaig continuar veient el vídeo i el pare va anar a la cuina.

Havia oblidat que havia deixat el llibre damunt la taula de la cuina perquè estava massa concentrat en el vídeo de Planeta blau. Això és el que s’anomena «abaixar la guàrdia», i és el que no s’ha de fer mai si ets detectiu.

El pare va tornar a la sala d’estar a les 5:54 de la tarda. Va dir:

—Què és això?

Ho va preguntar en un to molt tranquil i no em vaig adonar que estava enfadat perquè no cridava. Aguantava el llibre amb la mà dreta. Jo vaig dir:

—És un llibre que estic escrivint.

I ell va dir:

—El que hi posa és veritat? Vas parlar amb la senyora Alexander?

Això també ho va dir molt tranquil i encara no em vaig adonar que estava enfadat.

I jo vaig dir:

—Sí.

Llavors va dir:

—Collons de Déu, Christopher. Com pots ser tan imbècil?

Això és el que la Siobhan diu que s’anomena una pregunta retòrica. Té un signe d’interrogació al final de la frase, però se suposa que no l’has de contestar. Això passa perquè la persona que et fa la pregunta ja en sap la resposta.

Les preguntes retòriques són difícils d’identificar.

Llavors el pare va dir:

—Què collons et vaig dir, Christopher?

Això ho va dir molt més fort.

I jo vaig replicar:

—Que no pronunciés el nom del senyor Shears a casa. I que no preguntés a la senyora Shears ni a ningú altre qui va matar el maleït gos. I que no entrés als jardins de la gent sense permís. I que deixés estar el maleït joc ridícul dels detectius. Però jo no he fet res de tot això. Només vaig preguntar a la senyora Alexander pel senyor Shears perquè…

Però el pare em va interrompre i va dir:

—No em vinguis amb collonades, merda seca. Sabies exactament què feies. Recorda que he llegit el llibre. —I quan va dir això va alçar el llibre i el va sacsejar—. Què més et vaig dir, Christopher?

Vaig pensar que potser era una altra pregunta retòrica, però no n’estava segur. Em costava decidir què havia de dir perquè em començava a sentir espantat i confós.

Llavors el pare va repetir la pregunta:

—Què més et vaig dir, Christopher?

Jo vaig dir:

—No ho sé.

I ell va dir:

—Au, va. Cony, si ets el rei de la memòria.

Però jo no podia pensar.

I el pare va dir:

—Que no fiquessis el cony de nas en els afers dels altres, I tu què fas? Doncs anar amunt i avall ficant el nas en els afers dels altres. Vas amunt i avall remenant el passat i parlant-ne amb qualsevol pepet que et surt al pas. Què he de fer amb tu, Christopher? Què collons he de fer amb tu?

Jo vaig dir:

—Només xerrava amb la senyora Alexander. No investigava.

I ell va dir:

—Et vaig demanar que fessis una cosa per mi, Christopher. Una cosa i prou.

I jo vaig dir:

—Jo no volia parlar amb la senyora Alexander. La senyora Alexander va ser la que…

Però el pare em va interrompre i em va agafar el braç molt fort.

El pare mai no m’havia agafat d’aquella manera. La mare m’havia pegat algunes vegades perquè era una persona molt més passional, que vol dir que s’enfadava més de pressa que la resta de la gent i que cridava més sovint que els altres. Però el pare és una persona molt més equilibrada, que vol dir que no s’enfada tan de pressa i que no crida tan sovint. Per això em va sorprendre molt que m’agafés.

No m’agrada que m’agafin. I tampoc no m’agrada que em sorprenguin, i per això li vaig pegar, igual que vaig pegar al policia quan em va agafar pels braços i em va fer posar dret. Però el pare no em va deixar anar i cridava. I li vaig tornar a pegar. I llavors ja no vaig saber què feia.

No vaig tenir records durant una breu estona. Sé que va ser una estona breu perquè vaig mirar el rellotge quan em va passar. Era com si algú m’hagués desconnectat i després m’hagués tornat a connectar. I quan em van tornar a connectar, estava assegut a la moqueta amb l’esquena repenjada a la paret i tenia sang a la mà dreta i em feia mal un costat de la cara. I el pare estava dret al meu davant, a un metre d’on era jo i em mirava, i encara aguantava el llibre a la mà dreta però estava doblegat per la meitat i tenia totes les cantonades fetes un desastre, i tenia una rascada al coll i un estrip molt gros a la màniga de la seva camisa de quadres verda i blava i respirava molt fondo.

Passat un minut aproximadament, va fer mitja volta i va anar a la cuina. Llavors va obrir la porta del darrere que donava al jardí i va sortir. Vaig sentir que aixecava la tapa de la galleda de les escombraries i que hi llençava alguna cosa i que tornava a posar la tapa. Llavors va tornar a entrar a la cuina però ja no portava el llibre. Llavors va tancar la porta del darrere i va posar la clau al petit gerro de porcellana amb forma de monja grassa, es va quedar dret al mig de la cuina i va tancar els ulls.

Llavors va obrir els ulls i va dir:

—Necessito una maleïda cervesa.

I va agafar una llauna de cervesa.