11

Llavors va arribar la policia. M’agraden els policies. Porten uniformes, i números, i sempre saps què se suposa que han de fer. Hi havia una policia i un policia. La policia tenia un foradet a les mitges, a l’alçada del turmell esquerre, i una rascada vermella al mig del forat. El policia portava una fulla taronja molt grossa enganxada a la sola de la sabata que li sobresortia per un costat.

La policia va abraçar la senyora Shears i la va acompanyar a la casa.

Vaig aixecar el cap de la gespa.

El policia es va ajupir al meu costat i em va dir:

—Em pots dir què passa aquí, jovenet?

Em vaig asseure i vaig contestar:

—El gos és mort.

—Fins aquí ja hi havia arribat —va dir ell.

Vaig dir:

—Em penso que algú ha mort el gos.

—Quants anys tens? —va preguntar.

Vaig contestar:

—Tinc 15 anys, 3 mesos i 2 dies.

—I què hi feies, al jardí, exactament? —va preguntar.

—Abraçava el gos —vaig contestar.

—I per què abraçaves el gos? —va preguntar.

Era una pregunta difícil. Era una cosa que volia fer. M’agraden els gossos. Em va entristir veure que el gos era mort.

També m’agraden els policies i volia contestar la pregunta com cal, però el policia no em va donar prou temps per trobar la resposta correcta.

—Per què abraçaves el gos? —va tornar a preguntar.

—M’agraden els gossos —vaig dir.

—L’has mort tu? —va preguntar.

Vaig dir:

—Jo no he mort el gos.

—La forca és teva? —va preguntar.

Vaig dir:

—No.

—Sembles molt afectat —va dir.

Feia massa preguntes i les feia massa de pressa. Se m’apilaven al cap com les barres de pa a la fàbrica de l’oncle Terry. La fàbrica és un forn i ell controla les màquines de llescar. De vegades la màquina de llescar no funciona prou de pressa, però el pa continua arribant-hi i s’hi fa un embús. De vegades m’imagino el meu cap com una màquina, però no sempre com una màquina de llescar pa. Així m’és més fàcil explicar a la gent què hi passa a dins.

El policia va dir:

—T’ho preguntaré una altra vegada…

Em vaig deixar caure damunt la gespa, vaig tornar a repenjar el front a terra i vaig fer el soroll que el pare anomena «gemec». Faig aquest soroll quan m’arriba massa informació al cap procedent del món exterior. Es com quan estàs enrabiat i et prems la ràdio contra l’orella i la sintonitzes a mig camí entre dues emissores fins que només escoltes soroll blanc i llavors apuges el volum per no escoltar res més que això i llavors saps que no corres cap perill perquè no pots sentir res més.

El policia em va agafar pel braç i em va fer posar dempeus.

No em va agradar que em toqués d’aquella manera.

Llavors li vaig pegar.