197

Al tren hi havia molta gent, i això no m’agradava, perquè no m’agrada que hi hagi molta gent que no conec, i un tren és més o menys com una habitació, i no en pots sortir quan està en marxa. I això em va fer recordar quan vaig tornar a casa en cotxe un dia que l’autobús de l’escola s’havia espatllat i la mare em va venir a buscar a l’escola, però la senyora Peters li va demanar si podia dur el Jack i la Polly a casa perquè les seves mares no podien anar a buscar-los i la mare va dir que sí. Llavors jo vaig començar a cridar dins el cotxe perquè hi havia massa gent i el Jack i la Polly no eren de la meva classe, i el Jack es clava cops de cap contra les coses i fa sorolls com un animal. Vaig provar de sortir del cotxe, però encara estava en marxa i vaig caure a terra rodolant i, com que em van haver de posar punts al cap, em van haver d’afaitar els cabells i van trigar 3 mesos a tornar-me a créixer.

Per tant, em vaig quedar ben quiet al vagó i no em vaig moure gens.

Llavors vaig sentir que algú deia:

—Christopher.

I vaig pensar que seria algú que coneixia, com ara un professor de l’escola o algú del nostre carrer, però no era cap d’aquestes persones. Tornava a ser el policia. Respirava molt atropelladament, doblegat amb les mans sobre els genolls, i em va dir:

—T’he trobat just a temps.

I jo no vaig dir res.

I ell va dir:

—El teu pare és a la comissaria.

I jo vaig pensar que em diria que l’havien detingut per matar el Wellington, però no ho va fer. Em va dir:

—T’està buscant.

I jo vaig dir:

—Ja ho sé.

I ell va dir:

—I, aleshores, per què vols anar a Londres?

I jo vaig dir:

—Perquè vaig a viure amb la meva mare.

I ell va dir:

—Sí, però em sembla que el teu pare hi té alguna cosa a dir.

Llavors vaig pensar que em tornaria a portar amb el pare i em vaig espantar, perquè era un policia i se suposa que els policies són bons, i vaig començar a córrer, però ell em va engrapar i jo vaig cridar. Aleshores em va deixar anar i va dir:

—Molt bé, no ens posem nerviosos. Et duré a la comissaria i tu i jo i el teu pare ens asseurem a parlar de qui va a on.

I jo vaig dir:

—Jo vaig a viure amb la mare a Londres.

I ell va dir:

—Però no ara mateix.

I jo vaig dir:

—Han arrestat el pare?

I ell va dir:

—Que si l’hem arrestat? I per què?

I jo vaig dir:

—Perquè va matar un gos amb una forca de jardineria. El gos es deia Wellington.

I el policia va dir:

—De debò?

I jo vaig dir:

—Sí.

I ell va dir:

—Bé, doncs d’això també en podem parlar.

I llavors va dir:

—Ara, jovenet, em sembla que haurem de donar l’aventura per acabada.

Llavors va estirar el braç per tornar-me a agafar i jo vaig tornar a cridar, i ell va dir:

—Mira, tros de mico. O fas el que et dic o hauré de…

I llavors el tren es va balancejar i va començar a avançar.

I llavors el policia va dir:

—Cagu’m l’hòstia.

I aleshores va mirar al sostre del tren i es va posar les mans juntes davant la boca, com quan es prega al Déu del cel, i va deixar anar l’aire damunt les mans fent una mena de xiulet, però llavors ho va deixar de fer, perquè el tren es va tornar a balancejar i es va haver d’agafar a una de les tires que penjaven del sostre.

Llavors va dir:

—No et moguis.

I llavors es va treure el walkie-talkie, va prémer un botó i va dir:

—Rob? Sí, sóc en Nigel. Estic atrapat dins el cony de tren. Sí. Ni tan sols… Mira. Para a Didcot Parkway. A veure si pots fer que algú m’hi esperi amb un cotxe… Gràcies. Digues al pare que el tenim, però que trigarem una mica, d’acord? Genial.

Llavors va apagar el walkie-talkie i va dir:

—Anem a seure.

Va assenyalar dos seients encarats molt llargs que hi havia al costat, i va dir:

—Seu i no facis bestieses.

I la gent que seia en aquells seients es va aixecar i va marxar, perquè ell era policia, i llavors ens vam asseure l’un de cara a l’altre.

Llavors va dir:

—Ets difícil de tractar, eh? Recoi.

I jo em vaig preguntar si el policia m’ajudaria a trobar el 451c de Chapter Road, Londres NW2 5NG.

Vaig mirar per la finestra i vaig veure que passàvem fàbriques i zones de desballestament plenes de cotxes vells, i també hi havia 4 caravanes en un camp ple de fang, amb 2 gossos i roba estesa.

El que es veia per la finestra era com un mapa, però en 3 dimensions i a mida real, perquè en realitat eren les coses de què es feien els mapes. Però hi havia tantes coses que em va venir mal de cap i vaig tancar els ulls, però llavors els vaig obrir perquè em donava la sensació d’estar volant, prop de terra, tot i que penso que volar és bo. Aleshores va començar el camp i es veien pastos, vaques, cavalls, un pont, una granja, més cases i carreteretes amb cotxes. I allò em va fer pensar que hi devia haver milions de quilòmetres de vies repartides pel món que devien passar pel costat de cases, carreteres, rius i camps, i això em va fer pensar en la quantitat de gent que hi devia haver al món i que tots tenien cases, carreteres per desplaçar-se, cotxes, animals de companyia i roba, i que tots menjaven, anaven a dormir i tenien un nom, i em va tornar a venir mal de cap, o sigui que vaig tornar a tancar els ulls comptant i gemegant.

Quan vaig obrir els ulls, el policia llegia un diari anomenat The Sun i a la portada hi deia £3m Noies vergonyoses Anderson i hi havia una foto d’un home i una foto d’una dona en sostens a sota.

Llavors em vaig posar a fer unes quantes pràctiques de matemàtiques mentals i vaig resoldre equacions de segon grau amb la fórmula:

Llavors em van venir ganes de fer pipí, però era en un tren i no sabia quan trigaríem a arribar a Londres, o sigui que em va començar a agafar pànic i vaig començar a picar rítmicament al vidre amb el puny per esperar-me i no pensar en l’espera que em quedava per anar a fer pipí. Em vaig mirar el rellotge i vaig esperar 17 minuts, però volia anar a fer pipí i hi havia d’anar de seguida, que és pel que m’agrada ser a casa o a l’escola, perquè sempre puc anar a fer pipí abans d’agafar l’autobús. I al cap de poc em va agafar la fluixera i em vaig mullar els pantalons.

Llavors el policia em va mirar i va dir:

—Ai, Senyor…

Va abaixar el diari i va dir:

—Per l’amor de Déu, per què no vas al cony de lavabo?

I jo vaig dir:

—És que sóc en un tren.

I ell va dir:

—Però els trens tenen lavabo, saps?

I jo vaig dir:

—I on és el lavabo del tren?

Llavors va apuntar amb el dit i va dir:

—Allà, en aquelles portes. Però no et trauré l’ull del damunt, entens?

I jo vaig dir:

—No.

Perquè, tot i que sabia què volia dir «no treure l’ull del damunt», el policia no em podia mirar mentre era dins el lavabo.

I ell va dir:

—Vés al cony de lavabo.

De manera que em vaig aixecar del seient i vaig tancar els ulls prou per no veure l’altra gent i vaig caminar cap a la porta i, quan vaig ser a l’altra banda, hi havia una altra porta a la dreta que estava mig oberta i deia SERVEI, o sigui que hi vaig entrar.

Per dins era horrible perquè hi havia caca al seient del vàter i feia pudor de caca, com al lavabo de l’escola quan el Joseph es va fer caca per jugar-hi.

I jo no volia fer servir el vàter perquè hi havia caca, que era caca d’algú que no coneixia i era marró, però ho havia de fer, perquè tenia molt pipí. Llavors vaig tancar els ulls i vaig fer pipí, però el tren es balancejava i en va anar a parar un munt al seient i a terra, però jo em vaig eixugar el penis amb paper higiènic, vaig tirar la cadena i vaig provar de fer servir la pica, però l’aixeta no anava i em vaig escopir a les mans i me les vaig eixugar amb un mocador de paper que vaig llençar al vàter.

Llavors vaig sortir del lavabo i vaig veure que enfront de la porta hi havia dos prestatges amb maletes i una motxilla, i tot plegat em va recordar l’armari de la caldera i com m’hi enfilava de tant en tant per sentir-me segur. Així doncs, vaig pujar al prestatge del mig i vaig posar una maleta al davant com si fos una porta que es tancava. Era fosc i no hi havia ningú amb mi i no sentia el parloteig de la gent, o sigui que em vaig calmar perquè s’hi estava bé.

I vaig fer unes quantes equacions de segon grau com aquesta:

0 = 437x² + 103x + 11

o aquesta:

0 = 79x² + 43x + 2089

i vaig fer que els coeficients fossin llargs perquè així serien més difícils de resoldre.

Llavors el tren va començar a reduir la velocitat i algú es va acostar al prestatge i va picar a la porta del lavabo. Era el policia i deia:

—Christopher? Christopher?

Llavors va obrir la porta del lavabo i va dir:

—Collons de Déu.

Estava molt a prop i vaig sentir el seu walkie-talkie, el moviment de la porra i l’olor de la seva loció per després de l’afaitat, però no em va veure i jo no vaig dir res perquè ell em volia dur amb el pare.

Llavors va sortir corrents.

El tren es va aturar i em vaig preguntar si devíem ser a Londres, però no em vaig moure perquè no volia que el policia em trobés.

Llavors una senyora amb una jaqueta de llana plena d’abelles i flors es va acostar i va agafar la motxilla del prestatge que hi havia per sobre el meu cap i va dir:

—M’has donat un ensurt de mort.

Però jo no vaig dir res.

I llavors ella va dir:

—Em sembla que a l’andana hi ha algú que et busca.

Però jo vaig continuar sense dir res.

I llavors va dir:

—Bé, és el teu problema.

I va marxar.

Van passar tres persones més, una d’elles era un home negre amb un vestit blanc fins als peus que va posar un paquet molt gros al prestatge de sobre, però no em va veure.

I aleshores el tren va tornar a engegar.