89

L’endemà vaig explicar a la Siobhan que el pare m’havia dit que ja no podia fer més de detectiu, cosa que volia dir que el llibre s’havia acabat. Li vaig ensenyar les pàgines que havia escrit fins aleshores, amb el diagrama de l’univers i el mapa del carrer i els números primers. I ella va dir que no importava. Va dir que el llibre era realment bo tal com era i que hauria d’estar orgullós d’haver escrit un llibre com cal, fins i tot malgrat que fos força curt, i que hi havia alguns llibres molt bons que eren curts, com ara El cor de les tenebres de Conrad.

Però jo li vaig dir que no era un llibre com cal perquè no tenia un final com cal perquè no havia descobert qui va matar el Wellington per la qual cosa l’assassí encara estava lliure.

I ella va dir que la vida era així, que no es resolien tots els assassinats i que no enxampaven tots els assassins. Com va passar amb Jack l’esbudellador.

Jo vaig dir que no m’agradava la idea que l’assassí encara estigués lliure. Vaig dir que no m’agradava pensar que la persona que havia mort el Wellington podia viure prop de casa meva i que me’l podia trobar alguna nit quan surto a fer una passejada. I això era possible perquè un assassinat generalment el comet algú que la víctima coneix.

Llavors vaig dir:

—El pare em va dir que no tornés a esmentar el nom del senyor Shears a casa nostra i que era un dimoni, i potser això vol dir que és la persona que va matar el Wellington.

I ella va dir:

—Potser al teu pare no li agrada gaire el senyor Shears i prou.

I jo vaig preguntar:

—Per què?

I ella va dir:

—No ho sé, Christopher. No ho sé, per què, no sé res del senyor Shears.

Jo vaig dir:

—El senyor Shears era casat amb la senyora Shears i ell la va abandonar, com quan dues persones es divorcien. Però no sé si es van divorciar de debò.

I la Siobhan va dir:

—La senyora Shears és amiga vostra, oi? És amiga teva i del teu pare. Potser al teu pare no li agrada el senyor Shears perquè va abandonar la senyora Shears. Perquè va fer una cosa dolenta a una persona que és amiga vostra.

I jo vaig dir:

—Però el pare diu que la senyora Shears ja no és amiga nostra.

I la Siobhan va dir:

—Ho sento, Christopher. Tant de bo pogués contestar totes aquestes preguntes, però simplement no en conec les respostes.

Llavors va sonar el timbre que assenyalava la fi de les classes.

El dia següent vaig veure 4 cotxes grocs en filera de camí a l’escola, cosa que feia que fos un Dia Negre, i no vaig menjar res al migdia i em vaig asseure a la cantonada de la classe tot el dia i vaig llegir el llibre de text de l’examen de matemàtiques de batxillerat superior. I l’endemà vaig tornar a veure 4 cotxes grocs seguits de camí cap a l’escola, cosa que feia que tornés a ser un Dia Negre i no vaig parlar amb ningú i vaig passar tota la tarda assegut en un racó de la biblioteca gemegant amb el cap repenjat amb força contra la cantonada i això em va fer sentir tranquil i segur. El tercer dia, però, vaig fer tot el camí a l’escola amb els ulls tancats fins que vam baixar de l’autobús perquè després de 2 Dies Negres seguits ho puc fer.