17

El policia em va mirar una estona sense dir res. Llavors va dir:

—Quedes detingut per atacar un agent de policia.

Això em va fer sentir molt més tranquil perquè és el que els policies diuen a la televisió i a les pel·lícules. Llavors va dir:

—T’aconsello que t’asseguis al seient del darrere del cotxe patrulla, perquè si tornes a fer l’idiota, marrec de merda, perdré els estreps de debò. T’ha quedat clar?

Vaig anar cap al cotxe patrulla, que estava aparcat just davant la tanca. Em va obrir la porta del darrere i hi vaig entrar. Es va asseure al seient del conductor i va parlar per ràdio amb la policia, que encara era dins la casa. Va dir:

—Aquest malparit m’ha atacat, Kate. Et pots quedar amb la senyora S mentre el deixo a comissaria? El Tony et passarà a buscar.

I ella va contestar:

—I tant. Ens veiem més tard.

El policia va dir:

—Entesos.

I ens en vam anar.

El cotxe patrulla feia olor de plàstic calent, de loció d’afaitar i de patates fregides per emportar.

Mentre anàvem cap al centre de la ciutat jo mirava el cel. Era una nit clara i es veia la Via Làctia.

Hi ha gent que creu que la Via Làctia és una llarga filera d’estels, però no és veritat. La nostra galàxia és un disc enorme d’estels de cent mil anys llum de diàmetre, i el sistema solar està en algun punt proper als límits del disc.

Si mires en la direcció A, és a dir, tombant la vista 90º respecte del disc, no veus gaires estels, però si mires en la direcció B en veus molts més perquè mires cap al centre de la galàxia, i com que la galàxia és un disc, veus una renglera d’estels.

Llavors vaig pensar que, durant molt de temps, els científics es devien sentir confosos pel fet que el cel sigui fosc de nit, malgrat que hi ha milers de milions d’estels a l’univers i que per força hi ha d’haver estels miris allà on miris, per la qual cosa el cel hauria de quedar completament il·luminat per la llum dels estels perquè hi ha ben pocs obstacles que impedeixin que la seva llum arribi a la terra.

Aleshores van descobrir que l’univers s’expandia i que els estels s’allunyaven els uns dels altres a tota velocitat arran del Big Bang, i que com més lluny estaven els estels de nosaltres, més de pressa es movien, i que alguns gairebé anaven a la velocitat de la llum, motiu pel qual la seva llum mai no ens arribava.

Tota aquesta història m’agrada. És una explicació que pots deduir amb la teva pròpia ment simplement mirant el cel que tens damunt el cap a la nit i pensant, sense haver de preguntar res a ningú.

I un cop l’univers hagi acabat d’esclatar, tots els estels s’alentiran, com una pilota quan la llances enlaire, i s’acabaran aturant i tornaran a caure cap al centre de l’univers. I llavors res no ens impedirà veure tots els estels del món perquè tots es mouran cap a nosaltres, cada vegada més de pressa, i sabrem que el món s’està a punt d’acabar perquè quan alcem la mirada cap al cel a les nits no hi veurem foscor, sinó la llum enlluernadora de milers i milers de milions d’estels que cauran cap a nosaltres.

Però això no ho veurà ningú perquè a la Terra no hi quedarà cap humà que ho pugui veure. Segurament ja s’hauran extingit. I si encara quedessin humans a la terra, tampoc no veurien res de tot això, perquè la llum seria tan brillant i abrusadora que tothom moriria cremat, fins i tot si visquessin en túnels.