167

Un cop el pare em va haver banyat, em va haver rentat tot el vòmit i em va haver assecat amb la tovallola, em va dur a la meva habitació i em va posar roba neta.

Llavors va dir:

—Has menjat alguna cosa, aquest vespre?

Però jo no vaig dir res.

Llavors va dir:

—Et puc preparar alguna cosa per menjar, Christopher?

Però jo tampoc no vaig dir res.

Així doncs, va dir:

—Molt bé. Mira. Ara aniré a posar la teva roba i els llençols a la rentadora i llavors tornaré, d’acord?

Em vaig asseure al llit i em vaig mirar els genolls.

El pare va sortir de l’habitació i va recollir la meva roba del terra del lavabo i la va deixar al replà. Llavors va anar a buscar els llençols del seu llit i els va deixar al replà juntament amb el meu jersei i la meva camisa. Llavors ho va arreplegar tot i ho va dur a la planta de baix. Aleshores vaig sentir que posava en marxa la rentadora i que s’engegava la caldera i l’aigua que passava per les canonades de camí a la rentadora.

Durant una llarga estona no vaig sentir res més.

Vaig doblar dosos mentalment perquè em feia sentir més tranquil. Vaig arribar a 33.554.432, que és 2²⁵, que no era una xifra gaire gran perquè abans havia arribat a 2⁴⁵, però el cervell no em funcionava gaire bé.

Llavors el pare va tornar a l’habitació i va dir:

—Com et trobes? Vols que et porti alguna cosa?

Jo no vaig dir res. Em vaig continuar mirant els genolls.

I el pare tampoc no va dir res més. Es va asseure al llit al meu costat, va repenjar els colzes als genolls i va mirar la moqueta que li quedava entre les cames, en la qual hi havia una petita peça de Lego vermella de vuit connexions.

Llavors vaig sentir que el Toby es despertava, perquè és noctàmbul, i el vaig sentir bellugar-se dins la gàbia. I el pare va estar callat una estona ben llarga. Llavors va dir:

—Mira, potser no t’hauria de dir això, però… Vull que sàpigues que pots confiar en mi. I… Molt bé, potser no sempre dic la veritat. Déu sap que ho intento, Christopher. Déu sap que sí, però… La vida és difícil, saps? Es ben fotut dir sempre la veritat. De vegades és impossible. I vull que sàpigues que ho intento. Ho intento de debò. I potser no és bon moment per dir-te això, i sé que no t’agradarà, però… Has de saber que et penso dir la veritat a partir d’ara. Sobre qualsevol cosa. Perquè… Si ara no et dic la veritat, llavors més endavant… Més endavant et faré encara més mal, o sigui que…

El pare es va fregar la cara amb les mans, es va agafar la barbeta amb els dits i va mirar la paret. El podia veure per la cua de l’ull.

Llavors va dir:

—Jo vaig matar el Wellington, Christopher.

Em vaig preguntar si era una broma perquè no entenc les bromes i quan la gent fa bromes en realitat no vol dir el que diu.

Però llavors el pare va dir:

—Sisplau. Christopher. Deixa… Deixa que t’ho expliqui. —Llavors va respirar fondo i va dir—: Quan la teva mare va marxar… L’Eileen… La senyora Shears… Es va portar molt bé amb nosaltres. Es va portar molt bé amb mi. Em va ajudar a superar un moment molt difícil. I no estic segur de si me n’hauria sortit sense ella. Ja saps que voltava per aquí la major part dels dies. Ens ajudava a cuinar i a netejar, i passava per casa per veure si estàvem bé, si necessitàvem res… I jo pensava… doncs… Merda, Christopher, intento fer-ho tot entenedor… Jo pensava que potser continuaria venint. Jo pensava… I potser era una ximpleria… Jo pensava que potser…, al final…, es mudaria aquí. O bé que nosaltres aniríem a casa d’ella. Nosaltres… Nosaltres ens dúiem molt i molt bé. Pensava que érem amics. I suposo que m’equivocava. Suposo… Al final… tot plegat… Merda… Vam discutir, Christopher, i… Ella va dir algunes coses que no et diré perquè no són gens agradables i em van fer mal, però… Em penso que es preocupava més pel seu cony de gos que no pas per mi, per nosaltres. I potser ben pensat no és tan esbojarrat. Potser sí que som un bon parell de desastres. I potser és més fàcil viure amb un gos idiota que no pas compartir la vida amb altres éssers humans. És que, merda, noi, no és precisament fàcil tenir cura de nosaltres, oi…? En qualsevol cas vam tenir una discussió. Bé, de fet en vam tenir unes quantes. Però després d’una bronca especialment desagradable em va fer fora de casa. I ja saps com era aquell cony de gos després de l’operació. Era un maleït esquizofrènic. Ara era bo com un tros de pa, rodolava per terra i li podies gratar la panxa, i al cap d’un moment t’enfonsava les dents a la cama. Aquell dia nosaltres ens cridàvem i ell era al jardí descarregant el dipòsit. Llavors, quan ella em va clavar una portada als nassos, el cony de gos m’esperava. I… Ja ho sé, ja sé que si li hagués clavat una puntada de peu i prou segurament hauria reculat, però collons, Christopher, quan se’m creuen els cables… Déu meu, ja saps què passa. Vull dir que tu i jo no som tan diferents. I l’única cosa en què podia pensar era que a ella li importava més el fotut gos que no pas tu o jo. I vaig tenir la impressió que tot allò pel que havia lluitat els últims dos anys…

Llavors el pare va callar un moment.

Llavors va dir:

—Ho sento, Christopher. Et prometo que mai no vaig pensar que tot acabaria així.

I en aquell moment vaig saber que no era una broma i em vaig espantar de debò.

El pare va dir:

—Tots cometem errors, Christopher. Tu, jo, la teva mare… Tothom. I de vegades cometem errors molt greus. Només som humans.

Llavors va alçar la mà dreta i va estirar els dits ben oberts.

Però jo vaig cridar i el vaig empènyer i el vaig fer caure del llit.

Es va asseure a terra i va dir:

—Molt bé. Mira. Christopher. Ho sento. Deixem-ho estar per aquesta nit, d’acord? Ara aniré a baix. Dorm una mica i en parlarem demà al matí. —I llavors va dir—: Tot sortirà bé. De debò. Confia en mi.

Llavors es va aixecar, va respirar fondo i va sortir de l’habitació.

Em vaig quedar molta estona assegut al llit mirant a terra. Llavors vaig sentir que el Toby gratava dins la seva gàbia. Vaig alçar la mirada i vaig veure que em mirava a través dels barrots.

Havia de fugir de casa. El pare havia assassinat el Wellington. Això volia dir que també em podia assassinar a mi perquè no podia confiar en ell, malgrat que m’havia dit: «Confia en mi», perquè havia dit una mentida sobre una cosa important.

Però no podia fugir de casa immediatament perquè em veuria, o sigui que havia d’esperar que s’adormís.

Eren les 11:16 de la nit.

Vaig tornar a intentar doblar dosos, però no vaig aconseguir passar de 2¹⁵, que era 32.768. Llavors vaig gemegar per no pensar i perquè el temps passés més de pressa.

Aleshores va arribar la 1:20 de la matinada, però no havia sentit el pare pujar l’escala per anar a dormir. Em vaig preguntar si es devia haver adormit a la planta de baix o bé esperava per pujar a matar-me. Vaig treure la meva navalla suïssa i vaig obrir el ganivet per poder-me defensar. Llavors vaig sortir de la meva habitació sense fer soroll i vaig parar l’orella. Com que no vaig sentir res, vaig començar a baixar l’escala sense fer soroll i molt a poc a poc. Quan vaig arribar a baix vaig veure el peu del pare a l’altra banda de la porta de la sala d’estar. Vaig esperar 4 minuts per veure si es movia, i com que no es va moure vaig continuar caminant fins que vaig arribar al rebedor. Llavors vaig mirar per la porta de la sala d’estar.

El pare estava ajagut al sofà amb els ulls tancats.

El vaig mirar una estona molt llarga.

Llavors va roncar i jo em vaig sobresaltar i sentia el batec de la sang a les orelles i el meu cor que anava molt de pressa i un dolor com si algú m’hagués inflat un globus molt i molt gros a dins el pit.

Em vaig preguntar si estava a punt de tenir un atac de cor.

El pare encara tenia els ulls tancats. Em vaig preguntar si feia veure que dormia. Llavors vaig agafar el ganivet ben fort i vaig copejar el marc de la porta.

El pare va moure el cap d’una banda a l’altra i va retorçar els peus, però no va obrir els ulls. I llavors va tornar a roncar.

Dormia.

Allò volia dir que podia fugir de casa si no feia gens de soroll i no el despertava.

Vaig agafar els meus dos abrics i la bufanda de la perxa que hi havia al costat de la porta del davant i m’ho vaig posar tot perquè a fora devia fer fred. Llavors vaig tornar a pujar l’escala sense fer soroll, i em va costar molt perquè les cames em tremolaven. Vaig anar a la meva habitació i vaig agafar la gàbia del Toby. Com que gratava el terra i feia soroll, em vaig treure un dels abrics i el vaig fer servir per embolicar la gàbia per esmorteir el soroll. Llavors el vaig portar escales avall.

El pare encara dormia.

Vaig anar a la cuina i vaig agafar la meva caixa especial de menjar. Vaig obrir la porta del darrere i vaig sortir. Llavors vaig aguantar la maneta de la porta abaixada mentre la tornava a tancar perquè no fes gaire soroll. Llavors vaig caminar cap al final del jardí.

Al final del jardí hi ha un cobert. A dins hi ha la màquina de tallar gespa i les tisores de podar i un munt d’eines de jardineria que feia servir la mare, com ara testos, bosses de compostos, canyes de bambú i cordes i pales. A dins el cobert segur que s’hi estava una mica més calent, però com que sabia que el pare em podia buscar al cobert, vaig anar a l’altra banda del cobert i em vaig arraulir a l’espai que quedava entre el cobert i la tanca, darrere el gran dipòsit de plàstic negre que fem servir per emmagatzemar aigua de pluja. Llavors em vaig asseure i em vaig sentir una mica més segur.

Vaig decidir deixar l’abric damunt la gàbia del Toby perquè no volia que es refredés i es morís.

Vaig obrir la meva caixa especial de menjar. A dins hi havia la xocolatina i les dues tires de regalèssia i tres clementines i una galeta de color rosa i el meu colorant vermell per al menjar. No tenia gana però sabia que havia de menjar alguna cosa perquè si no menges res pots agafar fred, i em vaig menjar dues clementines i la xocolatina.

Llavors vaig rumiar què havia de fer a continuació.