43

La mare va morir fa 2 anys.

Un dia vaig tornar d’escola i com que ningú no em va obrir la porta, vaig anar a agafar la clau secreta que tenim amagada sota un test darrere la porta de la cuina. Vaig entrar a la casa i vaig continuar fent la maqueta del tanc Airfix Sherman que estava muntant.

Una hora i dos quarts més tard, el pare va tornar de la feina. Porta un negoci i fa el manteniment de sistemes de calefacció i repara calderes amb un home que es diu Rhodri que és empleat seu. Va picar a la porta de la meva habitació i la va obrir i em va preguntar si havia vist la mare.

Li vaig dir que no l’havia vista i ell va baixar l’escala i va fer algunes trucades. No vaig sentir què deia.

Llavors va pujar a la meva habitació i em va dir que havia de sortir una estona i que no estava segur de quant de temps seria fora. Em va dir que si necessitava alguna cosa li truqués al telèfon mòbil.

Va ser fora 2 hores i dos quarts. Quan va tornar vaig baixar l’escala. El vaig trobar assegut a la cuina mirant per la finestra del darrere el jardí, el llac i la tanca rovellada de ferro i el campanar de l’església de Manstead Street, que sembla un castell perquè és normanda.

El pare va dir:

—Em temo que no veuràs la teva mare durant una temporada.

No em va mirar mentre ho deia. Continuava mirant per la finestra.

Generalment, la gent et mira quan et parla. Jo sé que els altres interpreten què penso, però jo no sé endevinar què pensen ells. És com estar en una habitació amb un mirall unidireccional en una pel·lícula d’espies. M’agradava que el pare em parlés sense mirar-me.

Jo vaig dir:

—Per què?

El pare va esperar una estona molt llarga i llavors va dir:

—La teva mare ha hagut d’ingressar en un hospital.

—La podem visitar? —vaig preguntar, perquè m’agraden els hospitals. M’agraden els uniformes i les màquines.

El pare va dir:

—No.

Jo vaig dir:

—Per què no?

I ell va dir:

—Necessita descansar. Necessita estar sola.

Jo vaig preguntar:

—És un hospital psiquiàtric?

I el pare va dir:

—No. És un hospital normal. Té un problema… Un problema de cor.

Jo vaig dir:

—Li haurem de portar menjar.

Ho vaig dir perquè sabia que el menjar dels hospitals no és gaire bo. El David, un noi de l’escola, va haver d’anar a un hospital perquè l’operessin per allargar-li un múscul de la cuixa perquè pogués caminar millor. El menjar d’allà no li agradava gens ni mica i la seva mare cada dia li portava els àpats.

El pare va esperar una altra estona molt llarga i va dir:

—Ja li portaré menjar a l’hospital quan tu siguis a escola i el donaré als metges perquè li puguin donar a la teva mare, d’acord?

Jo vaig dir:

—Però tu no saps cuinar.

El pare es va posar les mans al cap i va dir:

—Christopher. Mira. Li compraré plats preparats a Marks and Spencer’s i els hi portaré. A ella li agraden molt.

Jo vaig dir que li faria una targeta per desitjar-li que es recuperés, perquè és el que es fa quan algú és a l’hospital.

El pare va dir que l’hi portaria l’endemà.