53

Era una coseta insignificant, ho reconeixia, però potser per això mateix l’estimava més. Havia nascut pelut i arrugat com una velleta marcida i ara tot just començava a allisar-se-li una mica la pell de la cara en una expressió verament infantil. El va prémer més fort entre els seus braços, i el menut protestà perquè amb el gest el mugró se li havia escapat de la boca. Va tornar a orientar-se tot sol, sense dificultats, i ella va sentir els petits llavis càlids que succionaven amb avidesa, i el doll del pit que es vessava sense pausa, com una font inexhaurible amagada en les pregoneses de les sines estranyament crescudes.

Va deixar-lo mamar dos minuts més, fins que les succions començaren a fer-se mecàniques, com mancades de convicció. Va dir:

—Apa, apa, que ets un tip…!

Va besar-lo, gairebé desficiosa, en un d’aquells rampells que feien riure el seu marit. Després va cordar-se i s’aixecà de la cadira per dur-lo al bressol.

—No tens una soneta?

El menut, que acabava d’eructar, va fer uns sorollets, com si l’entengués, i ella va riure de bell nou, tota encisada.

—Non, non… Ah! Això no està gens de bé!

Va deixar-lo sobre l’hule per anar-se’n a cercar robeta neta i seguidament va canviar-lo amb tot de gestos ràpids, eficients i manyacs. Ell la deixà fer sense protestar. Era una criatura pacífica i ara semblava content que el canviessin.

En acotxar-lo, el noiet va destapar-se immediatament i allargà els braços. Els hi va acariciar, inclinada endavant per besar-li els dits de joguina i amb la cara esponjada en un somrís de tendresa.

Quan se’n va adonar, ja tenia els ulls closos i la respiració lleugerament feixuga, rítmica, dels dorments. Va continuar contemplant-lo uns moments i, després, recollí les peces que havia deixat caure a terra.

Va anar a deixar-les al cubell ple de roba bruta. Però aleshores va repensar-se, retrocedí, el mirà altre cop i seguidament sortí a la galeria. Tenia temps de rentar-ho. Més amunt, en una altra eixida, hi havia un noi que jugava. Potser tenia sis o set anys, i se’l veia molt entretingut amb un objecte que ella no podia distingir.

Mentre els seus dits corrien per la roba ensabonada, va contemplar-lo amb la mateixa tendresa que si fos el petit Jordi, perquè un dia ell també tindria aquella edat, i jugaria, i parlaria, i sabria dir el seu nom. Una onada càlida i emocional la va recórrer de dalt a baix, una onada confortable i ensems inquietadora que ja semblava pressentir les futures alegries i els futurs desenganys.

Va esbandir-se les mans i es va treure el davantal. Al moment d’entrar de nou al pis, va sentir el timbre de la porta.

Hi va córrer, però abans d’obrir s’aturà uns segons davant l’espill de sobre la consola. Es va somriure, mostrant les dents, i tot seguit es girà.

La Roberta va abraçar-la i després el pare besà el front que ella li oferia.

—Entreu, entreu!

—Què fa, el menut?

—Ara dorm.

Però va endevinar que tenien ganes de veure’l i, a passos curts i silenciosos, els va menar a la cambra mentre recomanava:

—No feu soroll.

Totes tres cares es van inclinar cap endavant, silencioses i somrients, el rostre de la Roberta una mica recanciós, car el seu fill havia mort i ja no en podria tenir cap més. D’altra banda, el marit l’havia abandonada, i per això ara tornava a viure amb el pare.

—S’assembla més a en Jordi. Cada dia que passa…

Es va posar un dit davant la boca, per indicar-los que callessin. Després, en filera índia, tan silenciosament com abans, abandonaren el dormitori. Al passadís, la Roberta va dir:

—L’únic que té, de tu, són les orelles i el nas.

L’admirava una mica aquella subtilitat amb què sabia distingir i diferenciar cadascun dels trets del menut per adscriure’ls a la persona corresponent. Ella únicament sabia que seria com en Jordi, i se n’alegrava. Un Jordi petit…

El pare preguntà:

—És al futbol?

—Ja se sap, no pot faltar. No tardarà gaire, ara…

—No teníeu intenció de sortir?

—No. Poc ho podem fer, amb el menut.

S’havien instal·lat tots tres al menjador, al volt de la taula. No hi feia res que tinguessin un salonet. A casa sempre s’havien assegut al volt de la taula per conversar, els semblava més íntim, més familiar, i ella no havia sabut trencar aquell costum en passar a viure a una altra casa.

—I vostè, papà? Aquest reuma…

—Aquest any em vaig defensant. Només que a l’oficina tinguéssim una mica de calefacció…

Tota la vida l’havia sentit queixar-se del mateix. Però ara ja no es podria lamentar durant gaire temps més, car aviat el jubilarien.

—I tu, Roberta?

—Ja veus…

Aparentava cinquanta anys, en lloc dels trenta-set que acabava de complir. Com sempre, se’n va sentir dolguda d’una manera estranya, culpable, perquè ella era tan feliç…!

Dreçà l’orella, atenta, i va fer un moviment per aixecar-se. Però havia estat una falsa alarma, l’infant devia continuar dormint. El pare mirava al seu entorn i, com havia fet ja dues altes vegades, comentà:

—Viviu bé…

—No ens podem queixar…

La conversa sempre era semblant, procedia a salts, entre preguntes i respostes que al·ludien fets coneguts. Però en Jordi estava a punt d’arribar i la seva presència ho canviaria tot. Amb en Jordi sempre era tot diferent.

—Us portaré alguna cosa, una mica de berenar…

Tots dos protestaren, el pare una mica hipòcritament, ja que ella sabia que li agradava de sucar unes quantes galetes en un gotet de vi ranci. S’aixecà.

La Roberta va dir:

—T’ajudaré.

—Treu gots.

Va anar-se’n a cercar la capsa de galetes que calia encetar i, de passada, féu una visita al dormitori, on el petit continuava dormint plàcidament. Ho sabia per endavant, que el trobaria tranquil, però no podia evitar d’entrar-hi de tant en tant, a donar un cop d’ull vigilant que, quan era a casa, feia somriure el seu marit.

Després, amb la capsa a les mans, va dirigir-se de bell nou al menjador. Però es va aturar en sentir el cop de la porta de l’ascensor i, seguidament, la remor de la caixa que davallava. No s’havia equivocat. Una clau es va ficar al pany i ella corregué cap a la porta.

—Jordi…

Va deixar la capsa per abraçar-lo a pleret, i ell la besà tot passant-li les mans per darrera i esmunyint-les cintura avall, com a ella li agradava que fes.

—Hi ha el pare i la Roberta…

—I el menut?

—Dorm com un àngel. Com ha anat, el partit?

—Hem guanyat, però ha estat fluix.

Ella va passar-li el braç pel seu i, amb l’altra mà, va recollir la capsa.

—Anem. Si no, encara es pensaran que festegem…