1

Va davallar els tres darrers graons i s’aturà entre el carrer pàl·lidament abocat a l’entrada i el fons del passadís on es distingia la taca més fosca de la porta dels Erba. El silenci, gairebé absolut en morir la remor d’un carro que trontollejava cap a la carretera d’Aragó, fou trencat per una rialla burleta, i ella esguardà cap a la finestra alta d’on s’escapava un ample feix de llum somorta. La veu de la dona preguntà:

—Què és, això tan divertit?

L’home va tornar a riure abans d’explicar:

—Unes declaracions d’en Primo. Diu que, tot i el temps que fa, no té fred, i això que porta poca roba d’hivern.

La Lluïsa saltironà endins, sense convicció, mentre la dona s’estranyava:

—I què?

Va furgar-se el nas amb un dit distret i tornà a llambregar cap al carrer mentre avançava per sota de la finestra il·luminada. La veu la va fer aturar en sec:

—I què? Si no hi saps veure la gràcia…

I devia tombar pàgina amb un arronsament d’espatlles. I aleshores, en el silenci que s’instal·lava de nou, va sentir el xiuxiueig que procedia del racó.

Avançà, encara indecisa, perquè no es veia ningú. El xiuxiueig, però, es va repetir i l’orientà definitivament cap al cul-de-sac que hi havia a la dreta, al capdavall de l’estret passadís ombrívol.

En aquella banda, la finestra dels Erba era ajustada i, de moment, només va veure les ombres més denses dels dos cossos; després la blancor d’una pell que desfeia la nit allí recollida.

Es va quedar tensa, mirant cap a unes faccions invisibles que s’anaren precisant a poc a poc. La Núria devia tenir els ulls tancats, ja que no reaccionà a la seva presència, però en Ramon va girar-se.

—Què fas, aquí?

Va desviar l’esguard, però se sentia atreta i mirà de bell nou mentre la Núria es deixava anar enrera, sense cap intenció d’amagar-se, car va riure desvergonyida, amb un esclafit prudent.

L’Erba tornava a dir alguna cosa, ara inintel·ligible, però la veu de la seva dona no el va seguir. Tots tres van llambregar cap a la finestra ajustada i després en Ramon va fer:

—Vine.

Brandà el cap d’una banda a l’altra, parsimoniosa, i retrocedí una mica, com si es disposés a fugir. En Ramon, però, ja era al seu costat i l’agafava per la mà.

—No…

Gairebé no es resistia, i tots dos van restar quiets a frec de l’angle de la paret. Unes passes desembocaren en el passadís, però van trencar cap a l’escala que començaren a pujar feixugament.

Quan es van perdre més enllà del primer reclau, va esbossar un gest contingut per la mà que la subjectava amb força, i en Ramon insistí:

—Vine…

La Núria no s’havia mogut i, repenjada contra la paret, els fitava encuriosida. Ell va arrossegar-la cap al racó i aleshores la noieta es bellugà. Sentí la seva pell fina sota els dits de la mà lliure i va deixar-la reposar en aquella calidesa fins que la mà d’ella, apoderant-se’n, la féu lliscar amorosament ventre avall.

S’immobilitzaren, expectants i torbats quan va caure l’atuell i la veu de l’Erba es queixà:

—Que desgela, potser?

Van arraconar-se més contra la porta closa dels Juliana i ella alçà l’esguard fins a l’espiell fosc. En Ramon xiuxiuejava:

—No hi ha ningú…

La Núria la va estirar i caigué al seu costat, barrejant membres i alè. Dòcil, ella mateixa va ajudar-la quan sentí que cercava entre la seva roba i deixà la peça en un costat abans d’acceptar els llavis que mossegaven els seus. Però va sobresaltar-se quan els dits ensopegaren amb el borrissol inesperat. Uns altres dits s’uniren als seus, i eren els d’en Ramon.

Després la mà estranya va palpar-la a cegues i la Núria digué:

—Tu encara no en tens.

En Ramon mormolà:

—Només té onze anys…

—I què? Jo en tinc dotze…

Va riure sense soroll, la deixà, i ella, rebutjada, va veure com en Ramon s’inclinava al seu damunt perquè no s’hagués d’incorporar. Va tancar de nou els ulls, però els obrí tot seguit quan ell deia:

—Tu també.

No ho va voler i provà d’aixecar-se amb un moviment lent. La Núria exclamà:

—Té por!

—Si ja ho ha vist altres cops!

Ella va empassar-se la saliva que li creixia a la boca i confessà:

—No pas així.

—Però això sí, oi?

I la Núria s’aixecava, tota arregussada. Després:

—A veure, tu.

I en Ramon:

—Tots tres.

Es van fitar, greus i perduts en l’ombra, però clarament destriables ara que els ulls s’havien avesat a la foscor.

Després la Núria es va tombar d’esquena, sobtadament riallera:

—I guaita!

En Ramon allargà la mà. Va espetegar com una mena de bufetada i ella, encongida, va trobar-se amb els ulls fits en la finestra dels Erba. Ja la feien girar, però, i la Núria deia:

—Estàs molt flaca!

Van riure tots tres i la Núria, inesperadament, féu unes passes com si anés a dansar. En Ramon va tornar a palpar-la abans de cenyir-la contra seu, i ella va observar com les mans es feien fonedisses sota la roba.

La Núria es va separar violentament i va riure:

—No! Només mirar i tocar…

Va agafar-la i l’obligà a girar-se. En Ramon es va asseure a terra, mirant, fins que elles li van caure damunt. Espontàniament, aquest cop, va allargar els dits sense ni recordar-se que era el seu germà, i els altres dos l’observaren, ell com adolorit i sospirant, amb els llavis entreoberts i repenjat contra la Núria.

La veu va cridar-los d’allí mateix, com si vingués de la finestra, i tots tres alçaren el cap automàticament.

—Què feu?

Però la finestra continuava ajustada i l’home era plantat a l’entrada del passadís. Van aixecar-se esvalotats mentre ell, tot sorprès, exclamava:

—A fe que…!

Els ulls, però, se li n’anaren darrera la Núria quan ella va passar pel seu costat, veloç, cap a la porta del carrer, d’on retrocedí cap a les escales. En Ramon s’esmunyí per l’altra banda, cordant-se, i ella al seu darrera, amb les galtes que li cremaven.

—Aquests mocosos!

Van tombar cap a l’escala, on ensopegaren amb la Núria que s’ordenava la roba. En Ramon va dir, molt baix:

—És el germà de la senyora Juliana.

Però ella no escoltava, sinó que va treure el nas cap enfora, per veure si l’home ja no hi era. Va distingir la cama que desapareixia raconada endins i esperà fins que sentí la porta que es tancava. Aleshores va córrer graons avall.

—On vas?

Va confessar, mentre els altres reien:

—M’he deixat les calces…